Diumenge XXXII

Diumenge XXXII
344. DÉU DE MORTS NO HO ÉS, SINÓ DE VIUS, PERQUÈ PER A ELL TOTS VIUEN
El passatge que comentem avui forma part d’un conjunt d’escenes situades en el recinte del Temple de Jerusalem, on Jesús «estava ensenyant al poble i anunciava la bona notícia» (Lc 20,1a). Els diferents estaments del Sanedrí s’han anat rellevant per caçar-lo en alguna expressió comprometedora: primer els summes sacerdots i els escribes amb els ancians (29,1b); tot seguit els fariseus li envien uns espies per interpel·lar-lo sobre el tribut al Cèsar (20,20); l’envestida final corre a càrrec dels saduceus que, com que no creuen en la resurrecció, s’inventen un cas de moral per posar-lo en ridícul, basat en la Llei anomenada del «levirat» (Dt 25,5-6): «Mestre, Moisès ens va escriure que, si el germà d’algú mor sense fills, havent pres muller...» La casuística és coneguda i l’atzucac que plantegen a Jesús no té cap sortida airosa. Jesús respon fent una neta distinció entre «els fills d’aquest món», pares, fills, esposos i esposes, i «els qui siguin estimats dignes d’atènyer el món futur i la resurrecció d’entre els morts», que no tindran necessitat de tenir descendència «perquè ni a morir ja mai no arribaran, ja que són iguals als àngels per a Déu». Beza subratlla la duració eterna d’aquesta forma de vida, la dels «fills de la resurrecció», que els iguala amb els àngels. Han traspassat les fronteres de la creació, superant totes les lleis de la física, transformats per l’Esperit de Déu. A continuació Jesús replica als saduceus servint-se també d’un text del Pentateuc, l’única part de l’Escriptura, la més antiga, que ells acceptaven com a normativa, igual que els samaritans: «Però que els morts ressusciten, Moisès ho mostrà en l’espisodi de l’esbarzer quan anomena “Senyor” “el Déu d’Abraham i Déu d’Isac i Déu de Jacob” (Ex 3,6).» Forçant l’ordre de la frase, Lluc-Beza recalca que no es pot parlar d’un «Déu de morts», d’una religió de morts, atès que «per a Déu tots viuen», tots «els qui siguin estimats dignes d’atènyer el món futur.»
Josep Rius-Camps,

teòleg i biblista.

Lc 20,27-38 Còdex Beza

S’acostaren aleshores alguns dels saduceus —els qui diuen que no hi ha resurrecció— i l’interrogaren dient: «Mestre, Moisès ens va escriure que, si el germà d’algú mor sense fills, havent pres muller, que prengui el seu germà la seva muller i susciti descendència al seu germà. Eren, en el nostre cas, set germans. El primer que prengué muller morí sense fills, i el segon i el tercer; semblantment els set no dei­xaren cap fill i moriren; finalment també la muller va morir. En el moment, doncs, de la resurrecció, ¿de qui serà muller? Tots set, en efecte, l’han tinguda per muller.» Digué adreçant-se a ells: «Els fills d’aquest món són engendrats i engendren, es casen i són casades,¹ però els qui siguin estimats dignes d’atènyer el món futur i la resurrecció d’entre els morts ni es casen ni són casades, perquè ni a morir ja mai no arribaran, ja que són iguals als àngels per a Déu,² pel fet de ser fills de la resurrecció. Però que els morts ressusciten, Moisès ho mostrà en l’espisodi de l’esbarzer quan anomena “Senyor” el Déu d’Abraham i Déu d’Isac i Déu de Jacob (Ex 3,6). Déu de morts no ho és, sinó de vius, perquè per a ell tots viuen.»

1 L’expressió «els fills d’aquest eó/món» engloba tant els fills que «són engendrats» com els pares que els «engendren», dels quals el text alexandrí no fa menció, com també els homes que «esposen/es casen» i les dones que «són esposades/casades». L’omissió podria ser deguda al fet que a continuació, en referir-se al món futur, tan sols es menciona la segona parella.

2 El Còdex Vaticà i els altres còdexs, amb lleugeres lliçons variants, llegeixen: «perquè són iguals als àngels i són fills de Déu».