Història de la filosofia



Yüklə 146.27 Kb.
səhifə1/3
tarix25.07.2018
ölçüsü146.27 Kb.
  1   2   3




HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

2n DE BATXILLERAT
FILOSOFIA MODERNA:
DESCARTES i HUME

IES Maria Aurèlia Capmany.

Departament de Ciències Socials.

Seminari de Filosofia.
I Déu digué a Adam: no t'he donat ni cap faç, ni cap lloc que sigui pròpiament teu, ni tampoc cap do que et sigui particular, oh Adam! Amb la finalitat que de la teva faç, el teu lloc i els teus dons siguis tu qui els desitgi, els conquereixi i així els posseeixis per tu mateix. La Naturalesa tanca altres espècies dins d'unes lleis per mi establertes. Però tu, a qui res no limita, pel teu propi arbitri, a les mans del qual jo t'he deixat, et defineixes a tu mateix. Et vaig posar al mig del món per tal que poguessis contemplar millor el que el món conté. No t'he fet ni celestial, ni terrestre, ni mortal, ni immortal, amb la finalitat que tu mateix, lliurement, a la manera d'un bon pintor o d'un hàbil escultor, decideixis la teva pròpia forma final.

Giovanni Picco della Mirandola;

Oració per la dignitat dels homes (1486).
1- Introducció
Entenem per Filosofia Moderna el conjunt d'obres filosòfiques que es produeixen en el període que s'inicia amb el Renaixement, a partir del segle XV, i que finalitza amb la Revolució Francesa (1789).
Aquest període el podem caracteritzar des dels següents punts de vista:
1- Històric, polític i econòmic: Podríem dir que l'època moderna és el període que, econòmicament parlant, s'inicia amb la crisi del feudalisme i culmina amb el desenvolupament del capitalisme. Així, ja des del segle XII, a Europa es va iniciar el desplaçament de la població rural cap a les ciutats, apareixent així la nova classe social, la burgesia, que anirà acumulant un poder econòmic que, ja al segle XV, la portarà cap al poder polític, si més no a Itàlia1.
Les monarquies europees aprofitaran l'ascens econòmic de la burgesia per establir-ne aliances (préstecs, en podríem dir) mitjançant les quals l'antiga noblesa feudal es rendirà davant el poder del rei. Així s'inicien les anomenades monarquies autoritàries que, cap al segle XVII, evolucionaran cap a les monarquies absolutes és a dir, els reis utilitzaran els diners de la burgesia per tal d'esclafar a la noblesa i assolir el màxim poder polític; però el preu serà la progressiva ascensió de la burgesia que, a finals del segle XVII, a Anglaterra, i a partir de finals del XVIII a l'Europa continental, lluitarà obertament pel poder polític que els permeti la implantació del nou sistema econòmic: el capitalisme.
Així, determinats esdeveniments històrics que es produeixen a aquesta època (descobriment d'Amèrica, obertura de rutes comercials cap a l'Extrem Orient...) s'han de valorar en tant que contribueixen a aquesta ascensió econòmica de la burgesia, que es produeix a la vegada que els monarques europeus s'arruïnen en l'intent d'establir un poder suprem mitjançant les diferents guerres que assolen l'Europa moderna2.
2- Cultural: l'època moderna s'obre, com ja hem dit, amb el Renaixement. Farem un esquema de les principals característiques d'aquesta etapa, tot i que, en tractar-se d'un fenomen molt complex, qualsevol resum és per força insuficient:
- Consciència històrica: Els autors renaixentistes es caracteritzaran per dur a terme una nova lectura de la història europea en tant que consideren que la seva és una nova època. Així, són els renaixentistes els promotors de la interpretació segons la qual l'Època Antiga (Grècia i Roma) és un període lluminós que va ser interromput per la foscor de l'Edat Mitjana (un altre nom renaixentista) i que, a partir del Renaixement ressorgirà (com el nom indica) la llum i es tornarà a la glòria antiga. Així, a partir d'aquest tòpic històric3, els renaixentistes no realitzaran les seves aportacions intel·lectuals de forma ingènua i espontània, sinó amb la intenció de contribuir a la nova era, de forma que qualsevol nova forma cultural es justificarà com un retorn a la puresa dels inicis: així, la Reforma Religiosa cercarà la puresa dels inicis del Cristianisme, però també autors com Giordano Bruno preconitzaran el retorn a la puresa de la religió antiga, per oposició a la perversitat del cristianisme. Fent un pas més enllà, trobarem que, a partir de la segona meitat del segle XVI (quan el Renaixement comença a decaure) alguns autors insisteixen en deixar de banda la tradició medieval (que es considera errònia) però no com un retorn al passat sinó amb la pretensió de començar de nou.
- Humanisme: Aquesta peculiaritat, que tots els autors del Renaixement reclamen com a pròpia, es concreta en diferents àmbits. Per una banda la reivindicació del saber humanístic de l'antiguitat clàssica (per oposició a la teologia, que havia monopolitzat el saber medieval) i això implicarà l'impuls de l'estudi de les humanitats: es recuperen les llengües clàssiques (primer el llatí i després el grec) i es prenen com a model davant el llatí "corrupte" medieval, s'estimula l'estudi de la història, de la geografia, la política ... D'altra banda, i com a conseqüència, es considera a l'home com a element central de la naturalesa de forma que s'inicia una tradició d'estudis antropològics en els que l'ésser humà és important per si mateix, no per les seves atribucions com a representant de Déu a la Terra. Aquest humanisme generarà teories de caràcter neoplatònic, com les de Ficino o Pico della Mirandola, que sostenen que l'univers és un sistema harmònic i jerarquitzat en el qual l'home ocupa un paper central en tant que la seva raó el dota de la capacitat de coneixement; o bé d'influència aristotèlica naturalista4 com les teories de Pomponazzi en les quals es defugirà el dualisme platònic pel que fa a l'home i es considerarà l'ànima humana com la forma5 del cos i, per tant, com quelcom d'inseparable d'aquest. Al marge d'altres conseqüències, ens interessa comprendre aquest humanisme en tant que possibilitarà les visions subjectivistes característiques de la filosofia moderna a partir de Descartes.
- La crisi religiosa: Una de les maneres més errònies i repetides de caracteritzar el Renaixement consisteix en afirmar que l'home ocupa el lloc que Déu havia tingut al pensament medieval; és cert que l'humanisme és característic del Renaixement i que s'abandona la teologia com a tema exclusiu de la filosofia, però no és cert que el Renaixement sigui una època de despreocupació per la religió. De fet, el Renaixement coincideix amb la l'eclosió de la crisi més important que ha patit el cristianisme al llarg de la seva història: la Reforma Luterana. Fer aquí una exposició acurada d'aquest fenomen excedeix del tot l'objectiu d'aquest dossier, en farem per tant un breu resum. Al llarg de la Baixa Edat Mitjana s'havien produït diferents moviments de denúncia pel que fa a la pèrdua de puresa de l'església, en tant que aquesta s'anava enriquint progressivament i abandonava, per tant, la pobresa preceptiva que es predica als evangelis. A partir del segle XV, aquests moviments religiosos de protesta contra la hipocresia de l'Església6 troben un recolzament polític en els prínceps alemanys, que es volen desfer de l'autoritat de l'Emperador (Carles V), i en el rei d'Anglaterra (Henry VIII) que es proclama cap de l'Església Anglicana tot concentrant poder polític i religiós. Així es generarà una crisi que trencarà la unitat religiosa a l'Europa occidental7 de forma que aquesta es dividirà en territoris catòlics i protestants.
El protestantisme reclamarà el retorn a la puresa evangèlica dels inicis del cristianisme, la qual cosa implica: crítica a l'enriquiment de l'església, crítica al politeisme catòlic (adoració a la Mare de Déu i a tota la cort de sants), crítica al mercantilisme religiós (no podem comprar la voluntat de Déu amb accions ni pregàries) i concepció de la fe personal com a única possible aproximació a Déu.
- La Revolució Científica: Els viatges, els nous descobriments, les deficiències manifestes dels sistemes científics sostinguts per les autoritats religioses, la crisi religiosa i, fonamentalment, la convicció, plenament humanista, que l'home té la capacitat del coneixement com a facultat natural i, per tant, independent de qüestions religioses van produir el fenomen cultural de més transcendència històrica del Renaixement: la Revolució Científica.
Entenem per "Revolució Científica" aquell període de la història en el que es produeix un canvi de paradigma científic. La història de la ciència es pot caracteritzar, en termes generals, per la formació d'un paradigma (teoria mare a partir de la qual s'interpreten els fenòmens naturals) i l'evolució de la teoria (els descobriments científics s'interpreten en funció de la teoria paradigmàtica). Quan els fenòmens naturals no poden ser interpretats salvant la coherència amb la teoria paradigmàtica, es produeix un canvi de paradigma o revolució científica.
Al Renaixement es va iniciar un canvi de paradigma científic. Fins al moment s'interpreta la naturalesa des del paradigma aristotèlic: l'univers és esfèric i limitat, dividit en dues grans regions (sublunar i supralunar) a les quals en regeixen lleis de caràcter diferent, és a dir, podem obtenir un coneixement qualitatiu (estudiem les causes, la composició dels objectes, les seves qualitats) del món sublunar i quantitatiu (matemàtic, exacte) del món supralunar. Aquesta divisió té també una implicació de caràcter moral: el món sublunar és la seu del moviments violents i de tot l'irracional, mentre que la superioritat del món supralunar es manifesta en la seva racionalitat, harmonia i absència de violència8.
La revolució científica es va desenvolupar en les següents línies:
- La metodologia: Tots els científics de l'època van incidir en la necessitat de fer servir un nou mètode per tal de dotar de rigor a la investigació científica, ja que, la ciència medieval havia arribat al límit de l'aplicació del mètode deductiu: acceptats uns principis, se'n dedueixen les conseqüències. Aquests principis, però, havien esdevingut dogmes inamovibles i, per tant, no es donava una explicació acceptable als fenòmens que no havien estat previstos per aquests principis. Així, s'afirmava que la Terra era el centre de l'univers ja que així se'n dedueix de diferents afirmacions bíbliques; si les noves observacions ens porten cap a una afirmació contradictòria amb el principi bíblic, senzillament és negada o atribuïda a errors en l'observació.
Els principals autors preocupats pel mètode científic (Francis Bacon, Galileu Galilei i René Descartes) coincidiran en la necessitat de partir de zero en la investigació científica i en reclamar la independència de la ciència respecte a principis religiosos. Al marge de Bacon, els altres dos autors van coincidir en la necessitat de fugir de l'error utilitzant en la investigació científica només aquelles dades que podem considerar objectives i, per tant, s'iniciarà la tendència científica a la matematització de la realitat per tal d'objectivar-la. Finalment, en la concepció que realment ha tingut transcendència històrica, la de Galileu Galilei, tota afirmació científica ha de passar per la prova de la experimentació per tal de ser considerada com a acceptada.
- La mecànica: Diferents problemes, derivats de la necessitat de calcular la trajectòria dels projectils, van demostrar la insuficiència de la teoria aristotèlica per donar una explicació satisfactòria d'aquest tipus de problema, ja que aquesta teoria definia els moviments dels objectes a partir de la seva naturalesa, és a dir, de la seva constitució. Finalment, també aquí serà Galileu Galilei qui faci l'aportació crucial a la solució del problema tot considerant el moviment no com a quelcom lligat a la naturalesa de l'objecte, sinó com un estat de l'objecte i, per tant, com a quelcom que és sempre provocat per un o més agents externs i, per finalitzar, com a quelcom de matematitzable i, per tant, racionalitzable.
Amb altres paraules Galileu (i també Descartes, Leibniz i, fonamentalment, Newton) va aplicar les matemàtiques al món sublunar i, per tant, en va suposar la seva racionalitat, obrint així el camí a la consideració de la Terra com a una part igualment digna que la resta de l'univers de l'estudi científic.
- L'astronomia: En termes generals els canvis a l'astronomia s'inicien amb la formulació per part de Copèrnic de la hipòtesi heliocentrista, és a dir, per l'afirmació que és el Sol i no la Terra el cos que es troba al centre de l'Univers. Aquesta hipòtesi, que amb el temps s'ha demostrat també com a incorrecta, va provocar un debat tan intens que va fer que es multipliquessin les observacions i les formulacions teòriques ( no sempre científiques) fins a l'extrem que tot i la seva relativa importància9, són pocs els autors que no fan alguna aportació a la nova astronomia.
És, però, Johannes Kepler l'autor que va fer les aportacions més interessants tot demostrant que les òrbites dels planetes al voltant del Sol són el·líptiques, no circulars, i que la velocitat d'aquest planeta és inversament proporcional a la seva distància respecte al Sol. En altres termes, Kepler no només va demostrar que al mon supralunar també hi ha moviments irregulars i no circulars, sinó que a més, i malgrat aquesta irregularitat, en va donar una explicació matemàtica.
Podem dir que, Kepler per una banda i Galileu per l'altra, van trencar completament amb el paradigma aristotèlic i van obrir la possibilitat teòrica de donar una explicació unitària de tot l'Univers. Aquesta explicació unitària la va donar Newton, ja al segle XVIII, amb la formulació de la teoria de la gravitació universal, és a dir, una sola teoria, fonamentada en uns mateixos principis aplicable a tot l'Univers. Podem dir que la teoria newtoniana constitueix el nou paradigma a partir del qual evolucionen les ciències (no només la Física) al llarg dels segles XVIII i XIX.
Des de la consciència que no hem fet aquí una exposició completa de les principals característiques del pensament desenvolupat al voltant del Renaixement, ja que deixem de banda el pensament polític, considerem que ja tenim les claus per comprendre els dos autors de la filosofia moderna que ens toca estudiar: René Descartes i David Hume.
2- René Descartes
René Descartes (Le Haye 1596- Estocolm 1650) és considerat com el pare de la Filosofia Moderna, com el pare del Racionalisme ... però molt probablement la seva importància està sobredimensionada per elements de caràcter no gaire rigorós10 des d'un punt de vista històric: no es pot dir que es tracti del primer filòsof modern, ja que a Itàlia trobem autors renaixentistes molt anteriors; tampoc no és el primer, ni el més important, autor de la Revolució Científica ja que, tot i les seves aportacions, Galileu o Kepler, contemporanis seus, fan aportacions molt més importants; pel que fa al Racionalisme en podem dubtar si Galileu no és el veritable pare d'aquest corrent i, sense cap mena de dubte, Leibniz és l'autor que el desenvolupa de forma més completa ... Per tant, què va fer Descartes per ser considerat com un filòsof de primera línia?
Podríem dir que Descartes és (com Galileu o Bacon) un filòsof més modern que els renaixentistes, en el sentit que el seu plantejament suposa un nou començament més radical que el que plantegen autors que, per definició, volien un retorn a la glòria de l'antiguitat (sigui per via platònica o aristotèlica); és a dir, tot i que Descartes rep moltes influències dels autors de l'antiguitat, té la voluntat de separar-se d'ells per construir una filosofia radicalment nova.
Pel que fa a Galileu, Bacon o Kepler, que poden ser considerats com a autors tan moderns com el mateix Descartes, no tenen la visió sistemàtica que aquest tenia: Descartes va elaborar un sistema filosòfic complet, mentre que els altres autors van elaborar teories aïllades (de gran valor) però que no constitueixen una visió global de la realitat.
D'altra banda en la obra de Descartes trobem elements d'una modernitat inqüestionable: preocupació per la difusió de la seva obra, escriu en francès per afany de divulgació (més propi del segle XVIII que no del XVII) i, per sobre de qualsevol altre qüestió, la introducció del concepte de "Jo" com a base de la resta del seu pensament, constitueix una novetat que serà model per la filosofia posterior.

2.1 El racionalisme.
No parlem aquí d'influències o antecedents ja que no sembla que Descartes sigui seguidor de cap filòsof anterior. En tot cas, és obvi que coneix la filosofia d'Aristòtil (com qualsevol que hagués rebut una mínima educació a l'època) ja que utilitza la seva terminologia i que havia llegit amb profit a Agustí d'Hipona11, però no podem definir, amb rigor, a Descartes com un autor aristotèlic o agustinià.
Ara bé, si mirem els esdeveniments filosòfics de la mateixa època de Descartes sí que trobem elements que ens permeten comprendre el seu pensament. Tal i com ja hem dit, Descartes és un dels autors que contribueixen a la Revolució Científica12 i, per tant, les seves motivacions estan definides per la preocupació pel desenvolupament de la ciència. D'aquesta manera podem comprendre la seva preocupació pel mètode científic, però també ens ha d'ajudar a comprendre la inserció de Descartes (ja sigui com a pare o com a fill predilecte) en el corrent filosòfic de més importància a aquesta època: el Racionalisme.
A Descartes (i també a Galileu o a Kepler) trobem l'element que defineix aquest corrent: la confiança absoluta en la raó humana per tal de conèixer la naturalesa. De fet, es tracta de quelcom que va més enllà: la confiança en que l'estructura de la raó humana és coincident amb l'estructura interna de la naturalesa.
Podríem dir que els grecs ja eren racionalistes, però hauríem de copsar una diferència: els grecs potser eren racionalistes però ho eren de forma ingènua, ja que si creien que la raó és la clau per comprendre la naturalesa, sovint es trobaven que els fenòmens naturals s'entestaven a comportar-se de forma irracional i això els portava o bé a negar que la naturalesa fos com la coneixíem a través dels sentits, o bé a diferenciar regions de la realitat en les que la racionalitat era més o menys present.
Dit d'una altra manera, potser Plató i Aristòtil eren racionalistes però ho eren per confiança, no per constatació. Però a l'època de Descartes, per exemple, Galileu ha definit matemàticament moviments que es produeixen a la regió del Cosmos que suposadament és irracional, i Kepler està definint matemàticament moviments irregulars ... és a dir, Descartes i els seus contemporanis confien en la raó com a capacitat per a descriure la realitat, però és que tenen a motius força fonamentats per tenir aquesta confiança, si més no pel que fa a l'àmbit científic13.
Un dels elements que exemplifica la confiança en la raó és el fet que es considerin les matemàtiques com a model de racionalitat aplicable a tots els àmbits del saber. Així, ja que s'ha demostrat suficientment com la Física s'ha beneficiat d'aquesta matematització, els científics s'esforçaran (i continuen esforçant-se) en l'extensió del model matemàtic a l'estudi de tots els àmbits de la Naturalesa però no només això: Descartes, quan ens explica que està cercant un mètode aplicable no només a la investigació científica sinó a tots els problemes humans, afirmarà que pren la geometria com a model; de la mateixa manera, Spinoza, un altre filòsof racionalista, titularà una de les seves obres Ètica demostrada segons l'ordre geomètric i Leibniz s'esforçarà per demostrar que tots els fets (inclosa la història humana) són tan necessaris com una demostració matemàtica.
2.2 Obres i objectius.
En molts sentits Descartes és hereu del Renaixement i, en certa mesura, encarna l'ideal del savi renaixentista: estudia dret, però publica obres que abarquen des de la medecina fins a l'òptica, fa aportacions a les matemàtiques, l'anatomia i, fins i tot, la geologia. I és que, de fet, Descartes creu que un dels mals de la ciència de la seva època és la seva fragmentació ja que, si és cert que només hi ha un món, explicable per una sola raó, no té sentit que es cerquin lleis diferents per als diferents àmbits de la naturalesa. Per aquest motiu, va projectar la publicació d'una obra global coherent amb aquest ideal: El tractat del Món.
Si hem de fer cas de la seva correspondència, ja tenia l'obra llesta per la publicació quan, l'any 1633, li arriba la notícia del procés en què la Inquisició va condemnar una obra de Galileu Galilei14 i, per tant, situant sota sospita qualsevol teoria que s'apropés a les tesis de Galileu. De fet, els plantejaments físics de Descartes coincidien en gran mesura amb els de Galileu i, per tant, eren susceptibles de ser també condemnats. Descartes va decidir no córrer aquest risc i va reelaborar la seva obra, de forma que va publicar només aquells fragments de l'obra que no li generessin problemes amb la Inquisició.
Així sorgeix una de les principals obres de Descartes: Discurs del mètode (1637), reflexió autobiogràfica en la que s'introdueixen els principals elements del seu pensament filosòfic. De fet, en gran mesura, aquesta obra ens proporcionarà el fil conductor per a l'exposició del seu pensament .
Altres obres importants, en les que aprofundeix en els temes tractats a l'anterior són: Meditacions Metafísiques (1641) Principis de filosofia (1644) i Les passions de l'ànima (1649).
Tal com dèiem, seguirem el fil del Discurs del mètode i, per tant, primer tractarem la qüestió del coneixement per veure com, a partir d'aquí, Descartes exposa la seva concepció general sobre la realitat i, finalment, la seva antropologia.
2.3 El coneixement.
Tal i com dèiem anteriorment, Descartes considerava que l'origen dels problemes de la ciència de la seva època consisteix en considerar que s'ha de fer servir un tipus de raó diferent en funció de l'objecte a estudiar. La raó, però, és una facultat única i, per tant, no té sentit aquesta divisió.
A partir d'aquest raonament, Descartes inicia una investigació sobre la raó i arriba a la conclusió que es tracta d'una eina completament eficaç, compartida per tota la humanitat i que ens hauria d'ajudar sempre a distingir allò que és vertader del fals. L'origen dels errors deu estar, per tant, en un ús inadequat de la raó.
Per tal d'identificar en quin punt de l'ús de la raó es cometen els errors, Descartes analitza les capacitats intel·lectuals humanes i arriba ala conclusió que són dues: la intuïció i la deducció.
- La intuïció es defineix com una mera activitat simple de la ment, que es produeix quan captem intel·lectualment quelcom de forma clara i distinta. La intuïció capta els conceptes a la llum de la raó, de forma que constitueixen, per al subjecte que els ha captat, coneixements evidents dels quals no pot dubtar.
- La deducció és l'operació per la qual nosaltres entenem tot allò que es conclou necessàriament d'altres coses que ja coneixem amb certesa.
Per tant, el procés del coneixement intel·lectual s'inicia amb la "il·luminació" de determinats continguts conceptuals, a partir dels quals extrèiem conclusions. Per tant, els errors es podem originar tant en el fet de considerar com a vertader allò que és fals (una mala intuïció) com en el procés d'extracció de conclusions.
Per tal d'evitar aquests errors Descartes proposa un mètode que consta de les següents regles:
1- Regla de l'evidència: no admetre mai com a vertadera cap intuïció que no s'aparegui a la raó de manera clara i distinta. És a dir, no admetre com a vertadera cap idea sobre la qual es pugui plantejar qualsevol dubte raonable.


Dostları ilə paylaş:
  1   2   3


Verilənlər bazası müəlliflik hüququ ilə müdafiə olunur ©genderi.org 2017
rəhbərliyinə müraciət

    Ana səhifə