Història de la filosofia

2- Regla de l'anàlisi: dividir sempre totes les dificultats en tantes parts com sigui possible, per tal que es puguin resoldre des dels elements més senzills.
3- Regla de la síntesi: conduir ordenadament el pensament i resoldre els problemes des dels seu elements més senzills fins als més complexes.
4- Regla de l'enumeració: revisar de nou tots els raonaments i fer enumeracions tan completes com sigui possible, amb l'objectiu que tinguem la seguretat absoluta de no haver oblidat cap element.
A partir d'aquí, de l'únic que s'ha de preocupar Descartes és de trobar un principi sòlid, que compleixi amb les exigències expressades a la primera regla, i deduir la resta dels coneixements.
Per tant, tot aplicant la primera regla del mètode, Descartes inicia el procés conegut com a "dubte metòdic", és a dir, sotmetre tots els coneixements admesos fins el moment a la prova del dubte, per tal de trobar aquell coneixement clar i distint del qual deduir la resta.
Descartes inicia aquest procés examinant el coneixement que tenim sobre el món originat en els sentits i arriba a la conclusió que podem dubtar d'aquest coneixement en tant que és fàcil recordar moments en els que els sentits ens han enganyat; com que no és bo confiar en aquell que alguna vegada ens ha enganyat, Descartes decideix dubtar del coneixement que ens aporten els sentits.
Però Descartes encara va més enllà: no només podem dubtar del coneixement que els sentits ens aporten sobre les coses, sinó que també podem posar en dubte la mateixa existència de les coses ja que moltes vegades hem somiat coses que crèiem existents tot i no ser-ho. Ja que
quan somiem podem creure que estem desperts ... com podem afirmar amb certesa que tot allò que coneixem quan creiem estar desperts, no ho estem, de fet, somiant ? La impossibilitat, segons Descartes, de distingir la vigília del somni constitueix un dubte raonable que fa que no podem considerar com a vertader cap coneixement aportat pels sentits.
Ara bé, sembla que, tant si som desperts com si no, les veritats matemàtiques són inqüestionables ja que ningú pot somiar quelcom com un triangle de dos costats. Però hem de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança en la pròpia raó: no puc dubtar racionalment que l'enunciat "2+2=4" sigui vertader, però és que el que em proporciona l'evidència és el funcionament de la meva raó i ... com estic tan segur que la meva raó funciona correctament? La resposta a aquesta qüestió (tinguem en compte l'època) sembla obvia: Déu, ésser perfecte en la seva bondat, és el responsable de la nostra creació i, per tant, hem de confiar que haurà creat una raó que funciona correctament ...
Aquest raonament seria acceptable potser en un altre context però no hem d'oblidar que Descartes ha afirmat que serà implacable en el dubte metòdic; per tant afirma que no hi ha cap motiu per pensar que és un Déu bondadós l'origen de la meva raó i no un geni maligne que, per la seva pròpia malignitat, gaudeixi contemplant els errors que cometo quan crec raonar correctament.
La hipòtesi del geni maligne porta a Descartes a incloure no només les veritats matemàtiques, sinó també tots els coneixements fruit de l'activitat racional, en el conjunt de coneixements rebutjables en tant que se'n pot plantejar un dubte raonable.
Ara sembla que Descartes ens ha portat fins a un carreró sense cap altra sortida que no sigui l'escepticisme, ja que ha plantejat dubtes raonables sobre les dues fonts de coneixement possibles. Però resol el problema amb una pirueta conceptual que ha passat a la història (i no només a la història de les idees): dubto de la veracitat d'allò que veig i d'allò que penso; allò que penso és susceptible de dubtes en tant que no puc saber si allò que penso és vertader però, en tant que dubto, no puc dubtar que estic pensant. M'equivoqui o no en el contingut del meu pensament, estic segur que existeix l'acte del pensament i, si existeix l'acció de pensar necessàriament existeix el subjecte d'aquesta acció, és a dir: ja que hi ha pensament, ha d'haver-hi algú que pensi o, tal i com ha passat a la història, penso, per tant existeixo.
Per tant ens trobem aquí amb el principi indubtable que estàvem cercant: no puc dubtar de la meva pròpia existència ja que no puc dubtar de l'acció del pensament. Per tant, ja hem trobat una cosa, el "Jo" o, tal i com ho expressa Descartes, la "res cogitans" (literalment: cosa que pensa) i a partir d'ella haurem de construir l'edifici del nostre pensament.
Abans però de continuar amb el pensament de Descartes tal i com ell el formula, resulta necessari fer una reflexió sobre el concepte de "Jo" al que tot just hem arribat. I és que hem assistit a la formulació d'un concepte cabdal per a la consideració històrica de Descartes com a pare de la filosofia moderna: tot l'edifici del coneixement té el seu fonament en el "Jo".
Res no està clar, excepte que jo existeixo. Per tant, la realitat ja no és la realitat per si mateixa sinó que és la realitat tal i com jo la conec. Fins a Descartes un filòsof podia explicar com era la realitat i derivar-ne una teoria del coneixement; a partir de Descartes es produeix un gir que fa impossible que ningú no pensi la realitat com a quelcom independent del meu coneixement. Dit d'una altra manera: amb Descartes iniciem l'era del subjectivisme i, per tant, ja no podem sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa.
Ja que Descartes ha trobat aquesta primera evidència en la definició del Jo com a cosa que pensa, continua el seu camí tot analitzant els continguts del seu pensament i arriba a la conclusió que el pensament no recau directament sobre les coses, sinó que el pensament pensa idees, ja que en principi encara no ha arribat a l'evidència sobre l'existència del món exterior.
Descartes classifica les idees en tres classes en funció del seu origen:
- Idees adventícies: Són aquelles que aparentment provenen de la nostra experiència externa¹⁵ i per tant, són imatges d'objectes.
- Idees factícies: Són aquelles que apareixen per l'activitat de la raó tot combinant diferents idees adventícies, així poden ser imatges d'objectes imaginaris (Descartes utilitza l'exemple del centaure).
- Idees innates: Es tracta d'aquelles idees amb les que he nascut i que no procedeixen de l'experiència ni de la meva activitat mental. La idea d'infinit, de la pròpia existència en són exemples.
Ara bé, Descartes diu que no podem confiar en les idees adventícies ja que encara no hem resolt que puguem confiar en els nostres sentits, ni tampoc en les factícies, ja que no tenim l'evidència que ens permeti confiar en el funcionament de la raó ... per tant no hi ha altre camí
que confiar en les idees innates, que s'imposen per elles mateixes de forma evident, com el cas de la idea del jo, sense que sigui possible dubtar d'elles.
Per tant, el camí que tria Descartes per al coneixement és el de les idees innates, és a dir els continguts que la ment descobreix dins d'ella mateixa, sense intervenció dels sentits ni de la imaginació¹⁶.
Veurem, a continuació com configura Descartes la seva concepció de la realitat a partir de l'estudi de les idees innates.
2.4 La realitat.
La primera part de la teoria de la realitat de Descartes ja la coneixem: la res cogitans, és a dir la substància que pensa. Ara bé, no es pot conformar amb aquesta sola substància, per tant necessita demostrar que el món exterior existeix, però no ho pot fer sense demostrar prèviament que podem confiar en la nostra raó, cosa que no pot fer si no demostra la falsedat de la hipòtesi del geni maligne.
És a dir, Descartes creu que és necessari demostrar l'existència d'un Déu bondadós que actuï com a garantia del bon funcionament de la raó¹⁷. Per tant estudiarem primer les tesis cartesianes sobre Déu, el Món i finalitzarem amb l'exposició de la concepció de l'home que se n'extreu.
A- L'existència de Déu:
Descartes comença per analitzar la idea de Déu, tot definint-la de la següent manera:
La idea de Déu és la d'una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les coses que existeixen han estat creades i produïdes.¹⁸
Aquesta definició implica que la idea de Déu no és una idea adventícia, ja que no tenim cap experiència sensorial sobre un ésser d'aquestes característiques, ni tampoc una idea factícia ja que, per exemple, amb la suma de diferents idees de finitud no puc obtenir la idea d'una substància infinita. Per tant, aquest ha de ser necessàriament una idea innata.
A partir del moment que Descartes assumeix que la idea de Déu és innata, haurà de demostrar que només el propi Déu és el causant de la presència d'aquesta idea a la meva ment, en primer lloc per què d'aquesta manera hauria demostrat que Déu existeix i, en segon lloc, per què ho hauria demostrat al marge de l'existència del món, que encara està pendent de demostració.
Descartes utilitza dues argumentacions diferents per a la seva demostració de l'existència de Déu; totes dues coincideixen, òbviament, en el punt de partida que no pot ser altre que l'existència del jo.
Argumentació basada en el principi de causalitat: aquest principi afirma que tota causa produeix un efecte i que tot efecte és produït per una causa. Descartes afegeix que, com a mínim, ha d'haver tanta realitat en la causa com en la causa com en l'efecte. Ara bé, si hem admès que la idea de Déu és la idea d'una substància infinita no és possible que la causa d'aquesta idea sigui un ésser finit. Per tant, la causa de la idea d'una substància infinita ha de ser necessàriament una substància infinita, és a dir, l'única causa possible de la idea de Déu és el mateix Déu, per tant, Déu existeix.
Argument ontològic¹⁹: aquest argument parteix de la definició de Déu com a ésser summament perfecte i, per tant, entre les seves perfeccions s'inclou l'existència. Si Déu només existís a la meva ment, però no a la realitat, seria una limitació de les seves perfeccions, per la qual cosa, dir que Déu és l'ésser summament perfecte, però que no existeix realment, és caure en una contradicció lògica. Per tant, Déu existeix.
Així doncs, ja tenim demostrada l'existència d'una nova substància: la res divina.


B- El món físic:
Per tal de demostrar l'existència de la realitat externa, Descartes examina les idees adventícies que tenim a la nostra ment, ja que aquestes idees són les que ens parlen d'un món exterior. Descartes ens presenta el següent argument:
No puc dubtar que hi ha en mi una facultat passiva de sentir, és a dir de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles. Si aquestes idees se m'han presentat molts cops sense que jo faci res i , fins i tot, en contra dels meus desitjos, llavors han de trobar-se en alguna substància diferent de mi. Aquesta substància podria ser Déu o bé les coses corpòries descrites per aquestes idees.
Ara bé, si Déu m'ha donat la inclinació a creure que les idees s'originen en les coses corporals, no hi ha cap motiu per pensar que Déu em vulgui enganyar per la qual cosa és evident que les idees sobre la quantitat, la longitud, l'amplada, la profunditat, el pes, el moviment etc. són originades per coses reals que, efectivament, tenen aquestes propietats.

Això vol dir que existeix un món exterior poblat per objectes que tenen les propietats abans esmentades, però que no necessàriament tenen totes les propietats sobre les que ens informen els sentits. De fet, Descartes continua considerant que hi ha motius per pensar que la informació aportada pels sentits pot ser considerada com a confusa i, en aquest sentit, considera que propietats com els colors, les olors, el gust etc. són dubtoses.

De fet Descartes està aplicant aquí un criteri que Galileu Galilei ja havia expressat: d'allò que ens diuen els sentits ens podem refiar d'aquelles propietats que són clares a la raó, de fet, aquelles que són matematitzable (la quantitat, la longitud, l'amplada, la profunditat, el pes, el moviment ...), però hem de posar en dubte (i no fer-les servir a la investigació científica) aquelles que són confuses ja que no són quantificables matemàticament.
Així doncs, ja que l'extensió és la propietat més clara de totes les que presenten el objectes del món exterior, Descartes anomena res extensa a aquesta última substància que conforma la realitat.
Exposarem a continuació les principals peculiaritats de la concepció que Descartes té del món exterior. De fet, considera la naturalesa com una gegantina màquina construïda per Déu, semblant a les màquines dels artesans, però diferent en tant que els engranatges dels cossos naturals no són visibles. Aquesta maquinària inclou les plantes, els animals i els cossos humans, que només són simples mecanismes que es mouen per l'acció del moviment, sotmès a determinades lleis físiques²⁰, que Déu els va imprimir en el moment de la creació.
C- L'ésser humà:
Veurem ara quina concepció antropològica i moral té Descartes, en consonància amb la seva concepció de la realitat.
De fet repeteix la formula del dualisme platònic ja que afirma que l'ésser humà és la unió de dues substàncies: la res cogitans (identificada amb l'ànima) i la res extensa (el cos).
Aquesta unió és problemàtica des del punt de vista de l'evidència, ja que Descartes afirma que té consciència del seu pensament, però no s'identifica amb el seu cos, de forma que podria derivar-se la conclusió que l'ànima i el cos no tenen gaire relació.
Tot i això, Descartes s'esforça a afirmar que existeix una relació similar a la que s'estableix entre una nau i el seu pilot; és a dir, l'ànima decideix i el cos, com a màquina, executa les ordres de l'ànima. Tanmateix, el cos, als quals pertanyen els sentits, informa a l'ànima sobre la realitat exterior. Sembla ser que amb la mort es produeix la separació d'aquestes dues substàncies.
Pel que fa a l'explicació de la unió entre cos i ànima, Descartes recorre a l'anomenada glàndula pineal (de fet, una completa invenció de Descartes), a través de la qual es produeix la necessària comunicació, ja sigui d'informació, ja sigui de les ordres emeses per l'ànima.
Hem de concloure que Descartes no sabia com resoldre de forma més convincent el problema de la connexió entre les dues substàncies, problema que van heretar (i resoldre igual de malament) la resta dels racionalistes.
Pel que fa a la qüestió moral la trobem tractada al mateix Discurs del mètode: quan Descartes inicia el seu procés de recerca de coneixements vertaders, s'adona que haurà de viure encara que no tingui un coneixement clar i distint referit a la manera correcta de viure.

És a dir, pel que fa a la conducta, no pot esperar a actuar quan sàpiga de forma absoluta quina és la millor manera d'actuar; per tant haurà de marcar-se unes normes de conducta que, tot i no ser resultat de l'aplicació estricta del mètode, prendrà com a provisionals (d'aquí el nom de "moral provisional") per tal de conviure amb els altres fins que trobi unes regles definitives. En tant que Descartes no va revisar aquestes normes de conducta, tot i que ell les consideri com a provisionals, nosaltres les considerarem com la seva teoria ètica.

Descartes proposa tres regles per a la seva moral provisional:
1- Obeir les lleis i els costums del meu país: respectar la religió en la que hom ha estat educat i tenir sempre en compte les opinions més moderades. És a dir, que Descartes està proposant una moral d'adaptació.
2- Ser tan ferm i decidit com pugui en les meves accions: un cop assumida una decisió, hom s'ha d'obligar a seguir-la malgrat els dubtes.
3- Sempre vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna: acceptar que tot allò que s'esdevé en contra dels nostres desitjos és inevitable i, per tant, sempre serà millor adaptar els meus desitjos a allò que és possible i no al contrari (podem observar aquí la influència de l'estoïcisme a Descartes).
Com veiem, Descartes no fa una aportació a la teoria ètica a l'alçada de la resta de la seva obra, però hem de tenir en compte que l'ètica serà un dels punts febles de la filosofia racionalista: podem parlar de bé o de mal en un món on tot el que s'esdevé ho fa de forma inevitable? Òbviament, l'única ètica coherent amb el mecanicisme sembla que és l'acceptació de l'inevitable.

3- David Hume
El pensament de David Hume (1711-1776) constitueix l'expressió més radical de la crítica britànica al racionalisme continental i, en aquesta radicalitat, resideix la importància del pensament de Hume, ja que ens trobem davant un autor que porta els seus plantejaments de forma coherent fins a les seves darreres conseqüències, de forma que la filosofia es tornarà a trobar en un carreró de difícil sortida.
En aquest sentit podem dir que els plantejaments de Hume exerceixen un efecte molt beneficiós sobre el pensament d'autors posteriors. Així l'autor que culmina l'època moderna i obre la porta a la filosofia contemporània, Immanuel Kant²¹, ens diu que la lectura de les obres de Hume el va fer despertar del seu "somni dogmàtic", és a dir, el va fer sortir d'un plàcid racionalisme per qüestionar els límits de l'ús correcte de la raó.
Per tant, tot i que les teories de l'autor que estudiarem a continuació poden semblar una incitació a l'escepticisme, en realitat són importants pel rigor que ens exigeixen a l'hora d'estudiar un fenomen com és el nostre propi coneixement.
No ens centrarem únicament en la teoria del coneixement de Hume, sinó que farem també una breu exposició de les seves teories ètiques, força importants també pel que fa al desenvolupament posterior de les teories ètiques basades en l'emotivisme moral, potser una de les primeres ètiques no intel·lectualistes que trobem al pensament occidental.
3.1 Antecedents.
S'entén per empirisme el corrent filosòfic, centrat en la teoria del coneixement, que es desenvolupa a Gran Bretanya a partir de la segona meitat del segle XVII i tot el segle XVIII. Podem considerar a John Locke (1632-1704) com el seu fundador i l'autor que va exercir una gran influència a la filosofia immediatament posterior²², tot i que, com ja hem dit, aquest corrent assoleix el seu clímax amb Hume.
Podem trobar molts antecedents de l'empirisme a la filosofia antiga, però els més immediats podríem situar-los en alguns plantejaments de Bacon i Hobbes. Pel que fa a la seva projecció posterior, al marge de la tremenda importància de l'empirisme per al pensament kantià, podem parlar d'un cert ressorgiment a mitjans del segle XIX amb el positivisme de Comte i, posteriorment, el neopositivisme de Russell i el cercle de Viena (a partir de la primera dècada del segle XX). No ens enganyarem gaire si pensem que tota la filosofia del llenguatge contemporània (en la seva vessant analítica) és la veritable continuació de l'empirisme.
El pensament de Locke (del qual només exposarem un breu resum) s'ha d'insertar completament en els plantejaments de la filosofia moderna inaugurada per Descartes: l'objecte del nostre coneixement no són les coses, la realitat externa, sinó les idees. Per idees entendrem aquí tot allò que és captat per la nostra ment, tot allò del que som conscients. És a dir, Locke parteix del subjecte cartesià i rebutja, de bon principi, qualsevol plantejament ingenu sobre un coneixement directe de la realitat externa.
Ara bé, pel que fa a l'origen d'aquestes idees Locke discrepa radicalment de Descartes i fa l'afirmació que defineix a l'empirisme com a tal: l'origen de les idees de la nostra ment és l'experiència sensorial i, per tant, no existeixen les idees innates.
Aquesta afirmació pot semblar de sentit comú però planteja alguns problemes que Locke haurà de resoldre amb diferents argumentacions:
- per una banda, Locke afirmarà que l'origen sensorial de les nostres idees explica el fet que diferents homes, amb diferents experiències tinguin també diferents idees. Si aquestes fossin innates i, per tant, pròpies de la naturalesa humana, serien idèntiques a tots els éssers humans a qualsevol lloc i a qualsevol edat; només pensant en la infantesa o la bogeria ja trobem motius per a rebutjar la posició innatista.
- d'altra banda Locke ha de resoldre el problema plantejat per aquelles idees a les quals no podem referir cap experiència directa ja que, a part dels conceptes abstractes que trobem a qualsevol discurs científic, tenim les tres idees bàsiques del racionalisme: Jo, Déu i el Món.
Per tal de solucionar aquest problema, Locke haurà de distingir entre idees simples i complexes²³: les idees simples són les dades immediates del nostre coneixement i constitueixen tot el seu material i, al seu torn, les idees complexes sorgeixen de la combinació de les idees simples.
L'origen de les idees simples és sempre l'experiència; ara bé, hem de distingir entre experiència externa o sensació (les dades proporcionades pels nostres sentits) i experiència interna o reflexió (que produeix idees a partir de la percepció de l'enteniment de la seva pròpia activitat). A partir de les idees simples, en l'elaboració de les quals l'enteniment ha jugat un paper purament passiu ("un paper en blanc que s'omple de les lletres escrites per l'experiència"), l'enteniment comença la seva activitat combinant-les, relacionant-les, fent abstraccions ... processos dels quals sorgiran les idees més complexes del nostre enteniment.
En conclusió, Locke situa l'origen de totes les nostres idees a l'experiència i a l'activitat natural de l'enteniment, rebutjant el seu origen innat i qualsevol intervenció divina a la seva elaboració. A partir d'aquí, Locke descriu tots els processos pels quals es formen les nostres idees més complexes. Ara bé, aquest principi pot portar cap a determinats problemes que, de manera sistemàtica, Locke va eludir.
3.2 El propòsit inicial.
A la seva principal obra, el Tractat sobre la naturalesa humana, Hume afirma que el seu propòsit és "esdevenir el Newton del món moral" , que és tan com dir que el seu propòsit és la construcció d'un sistema científic que expliqui tots els fenòmens humans (en aquest ampli sentit s'ha d'entendre el terme "moral"), amb l'enunciació de les lleis que els regeixen i amb el rigor que va caracteritzar l'obra de Newton²⁴.
A partir d'aquesta descripció de la naturalesa humana, podrem construir la resta de les ciències; ara bé, en tant que la ciència humana ha de ser la base de la resta de les ciències, no podem construir-la a partir de cap hipòtesi o principi comunament acceptat, sinó que haurem de partir de zero (i fins aquí Hume no s'allunya gaire dels plantejaments inicials de Descartes) i fonamentar-la únicament en l'observació i l'experiència. L'objectiu primer d'aquesta ciència serà determinar l'abast i els límits de l'enteniment humà.
3.3 El funcionament de l'enteniment humà.
El material amb el que treballa l'enteniment, l'objecte del seu coneixement o, fent servir la terminologia pròpia de Hume, les seves percepcions són de dos tipus: impressions i idees.
- les impressions són les percepcions vives i actuals, que són proporcionades pels sentits, ja siguin externs (sensacions) o interns (emocions, passions).
- les idees són les percepcions febles, que consisteixen en còpies o records d'impressions anteriors.
Per tant, malgrat les gairebé infinites possibilitats de la imaginació, el nostre coneixement té uns límits marcats per les impressions i les idees; dit d'una altra manera: l'experiència no és només l'origen del nostre coneixement sinó que també constitueix el seu límit.
Donat que res pot ser-hi al nostre enteniment sense que hagi estat experimentat anteriorment, la certesa proporcionada per l'experiència sempre serà superior a la de l'enteniment. De la mateixa manera, les impressions sempre seran més fiables que les idees²⁵.
Una idea tindrà significat sempre que la puguem referir a la impressió de la que procedeix. Per tant, el primer pas d'un procés científic correcte consistirà en determinar les impressions de les que deriven les nostres idees; si trobem una idea a la que no puguem referir cap impressió, aquesta no tindrà cap significat, i no podrem considerar-la com un veritable coneixement.
Les idees que deriven directament de les impressions són anomenades per Hume idees simples i la seva combinació produeix les idees complexes. Aquest procés de combinació és descrit per Hume com un procés mecànic en el que les idees actuen com partícules que s'atrauen les unes a les altres en virtut d'unes lleis d'associació. El paral·lelisme de la descripció d'aquest procés amb la mecànica newtoniana no és casual; recordem que Hume (i la majoria dels intel·lectuals del segle XVIII) prenen a Newton com a model científic a seguir.
Les lleis d'associació d'idees²⁶ són les següents:
- Semblança: el nostre enteniment tendeix a associar idees semblants.
- Contigüitat: tendim a associar idees que apareixen contigües, ja sigui en l'espai, ja sigui en el temps.
- Causalitat: tendim a associar les idees en cadenes causals.
És a dir, quan hem observat que diverses idees se succeeixen entre si, es desenvolupa en nosaltres un hàbit o costum que ens arriba a fer creure que existeix una relació entre les idees. I és en aquests casos quan la nostra imaginació, empesa pel costum, tendeix a anar més enllà de l'experiència i a creure que existeix una relació real entre aquestes idees; la intensitat d'aquesta creença serà proporcional a la freqüència de repetició de la successió d'idees.
Per exemple, si observem que un fenomen A és seguit regularment per un fenomen B, es desenvoluparà en nosaltres l'hàbit que ens farà associar A i B, de manera que sempre que aparegui A esperarem l'aparició de B, donat que imaginem que existeix una connexió entre els dos fenòmens. Ara bé, segons Hume ens hauríem de demanar si tenim alguna impressió concreta a la que puguem referir la idea d'aquesta connexió, ja que si no fos així no podríem afirmar que existeixi una relació real entre els dos fenòmens.
Analitzem l'exemple concret que utilitza Hume: ens trobem davant d'una taula de billar i observem que una bola blanca s'apropa a una bola vermella i, poc després, veiem que la bola vermella s'ha posat en moviment; en virtut de les lleis d'associació tendirem a pensar que la bola blanca és la causa del moviment de la bola vermella. Però, amb aquest pensament hem anat més enllà del que la nostra experiència ens mostra, donat que les nostres impressions només ens autoritzen a constatar la successió dels fenòmens, no la relació entre els fenòmens. No tenim cap impressió sobre cap connexió, només sobre la successió.
L'exemple sobre associació d'idees anterior ens ha de servir com a introducció que Hume fa del principi de causalitat: no tenim cap impressió sobre la connexió causal entre dos fenòmens, per tant, el principi de causalitat (tot efecte té una causa) no té cap fonament i és només fruit de la nostra imaginació.
Amb aquesta afirmació Hume va, molt probablement, més enllà del seu propòsit inicial, donat que deixa sense base a tota la ciència occidental basada, fonamentalment, en la recerca de les causes dels fenòmens i, per tant, en la presumpció de que arribem al veritable coneixement de la naturalesa quan som capaços d'establir les cadenes de causes i efectes que expliquen els fenòmens que observem.
Òbviament, Hume no afirma la inexistència de relació causal entre els fenòmens, només afirma que no podem saber si existeix realment aquesta relació. La idea que tenim sobre aquesta relació no és més que el resultat d'un costum originat en nosaltres per un procés psicològic derivat de l'associació per contigüitat en l'espai i el temps; però no té més fonament objectiu que qualsevol dels prejudicis que es formen a la nostra ment pel costum.
Podem dir, per tant, que Hume afirma que tot el nostre coneixement deriva de l'experiència, però hem observat que l'experiència no constitueix una font tan completa com es podria pensar; és a dir, els límits que l'experiència imposa al nostre coneixement són més estrets del que estem acostumats a creure, de manera que Hume ens fa dubtar que realment les nostres idees (com a mínim, no totes) tinguin un origen real en l'experiència, que hi hagi una connexió real entre les idees i les coses.
A partir d'aquestes reflexions Hume ha d'intentar definir amb claredat quin és el coneixement que ens mostren les nostres idees, és a dir, de què parlen aquestes idees. Hume distingeix dos tipus de coneixements:

- Coneixement de relacions d'idees: es tracta de les veritats de les matemàtiques, que sorgeixen de la relació entre les idees. Aquestes veritats no tenen per què tenir cap relació amb l'existència real; en elles es pot argumentar o inferir amb qualsevol grau de complexitat sense que es redueixi la seva exactitud i la certesa. Poden ser conegudes amb anterioritat a l'experiència (podem raonar i obtenir coneixement al voltant d'una figura geomètrica qualsevol, sense necessitat de trobar mai cap objecte amb aquesta figura), són evidents i necessàries. La negació d'un enunciat vertader sobre relacions d'idees és necessàriament fals.

- Coneixement de qüestions de fet: són les veritats a les que arribem mitjançant l'experiència. Evidentment, es tracta d'un coneixement molt restringit en tant que l'experiència només ens aporta informació sobre el present i el passat, però mai sobre el futur. Es tracta, per tant, de la constatació dels fets i de la regularitat amb que aquests s'esdevenen però sense la possibilitat d'establir cap connexió necessària entre aquests fets ni inferir amb certesa el futur. És un tipus de coneixement que, pel que fa al futur, només ens informa de la probabilitat basada en el passat, però sense que podem parlar de veritats necessàries. La negació d'un enunciat vertader sobre qüestions de fet és únicament poc probable.