Història de la filosofia

3.4 Crítica de les idees de la metafísica racionalista.
La teoria de Descartes i dels seus continuadors racionalistes es basava en la certesa al voltant de tres idees: el jo, Déu i el món. Afirmava que aquestes idees es referien a tres substàncies, és a dir, a tres realitats en si mateixes i, per tant, independents dels accidents (característiques secundàries).
Locke ja havia afirmat que la substància no era percebuda, sinó inferida: davant la impossibilitat d'imaginar que les qualitats que ens mostren les nostres idees (per exemple: un color) puguin subsistir per elles mateixes, admetem que ha d'existir una realitat en la que aquestes qualitats es troben reunides: la substància. Així, a diferència de Descartes, Locke no afirma la el coneixement de la substància sinó una suposició a partir d'una inferència.
Hume va més enllà: l'anàlisi de Locke li sembla incorrecte; en tant que les nostres impressions ens informen sobre allò que anomenem qualitats, però no tenim cap impressió de la substància, no podem afirmar que tinguem cap coneixement real d'aquesta. La idea de qualsevol substància no és res més que la col·lecció d'unes qualitats unides per la imaginació.
A partir d'aquesta concepció general del problema de la substància, Hume procedeix a la crítica sistemàtica de les tres substàncies enunciades per Descartes:

- Pel que fa a la idea del món exterior, Hume afirma que no podem afirmar el seu coneixement, en tant que a la nostra ment només hi ha percepcions i aquestes es refereixen sempre a les idees i les impressions, ens resulta impossible formar un coneixement completament independent d'aquestes idees i impressions. Hume ho afirma amb prou contundència:

Dirigim la nostra atenció fora de nosaltres tant com ens sigui possible; portem la nostra imaginació als cels o als més extrems límits de l'univers: mai no donarem un sòl pas fora de nosaltres mateixos .
- Les demostracions de l'existència de Déu no tenen tampoc gaire sentit; per una banda, Déu, seria una substància i Hume ja ha mostrat la impossibilitat del coneixement de cap realitat independent de les nostres percepcions. D'altra banda, tots els arguments per demostra l'existència de Déu es basen en l'ordre de la naturalesa i, mitjançant el principi de causalitat, s'eleven des de la naturalesa, considerada com a efecte, fins a Déu, considerat com a causa; ara bé, no tenim cap percepció sobre la naturalesa i, menys encara, el seu ordre, així com no tenim cap impressió que fonamenti el principi de causalitat. Per tant, no es pot demostrar l'existència de Déu.
- L'existència del Jo havia estat fonamentada per Descartes a partir de l'evidència intuïtiva: penso, per tant existeixo. Locke, malgrat el seu empirisme, havia reforçat la idea del jo mitjançant la memòria, que garantiria la unitat d'aquest jo. Hume aplica a aquest tema el mateix tractament que a les anteriors idees de la metafísica: en tant que no podem referir cap impressió ni cap idea a la nostra identitat personal, el jo resulta incognoscible. En aquest sentit, el jo no seria sinó un conjunt d'impressions i idees en perpetu flux i moviment que imaginem unides entre si. D'aquesta manera:
La ment és com un teatre en el que diferents percepcions es presenten de manera successiva; passen, tornen a passar, s'esvaeixen i barregen en una varietat infinita de postures i situacions. No existeix en ella, parlant amb propietat, ni simplicitat en un temps, ni identitat al llarg de moments diferents, sigui quina sigui la inclinació natural que ens porti a imaginar aquesta simplicitat i identitat. La comparació del teatre no ens ha de confondre: són només les percepcions les que constitueixen la ment, de manera que no tenim ni la noció més remota del lloc on es representen aquestes escenes, ni tampoc dels materials dels que estan compostes.
D'aquesta manera, i com a conclusió, Hume ha d'admetre el seu escepticisme: només puc estar segur de les meves percepcions, però sense saber el que aquestes percepcions representen. Cadascú es troba tancat dins seu, posseeix la seva veritat i no la pot compartir.

3.5 La teoria ètica.
Tal i com dèiem a l'inici la teoria ètica de Hume, l'anomenat emotivisme moral, té també un plantejament revolucionari ja que fugirà obertament del plantejament imperant al pensament occidental des de Sòcrates: l'intel·lectualisme moral.
Quan Hume es planteja l'estudi de la naturalesa humana, inclou l'estudi de la moral tot intentar contestar la següent qüestió: per què considerem que unes accions són bones i d'altres dolentes? I, en funció de la resposta, obtindrem una clau per definir la persona virtuosa.
La resposta intel·lectualista a aquesta qüestió sempre ha posat l'accent en la raó: l'ésser humà serà virtuós en tant que sigui capaç d'obtenir un coneixement racional d'uns principis morals que guiaran la nostra conducta. Per tant, la conducta virtuosa és aquella que s'adequa a aquests principis que hem conegut per mitjà de la raó. Des d'aquest punt de vista, per exemple, la nostra raó ens diu que ajudar als altres és bo i, per tant, podrem ser virtuosos si som capaços de comprendre la racionalitat d'aquest principi.
Hume està d'acord amb una part d'aquest plantejament: accepta que la moral està constituïda per un conjunt de principis que ens diuen el que està bé i el que no, i que intenten obligar-nos a fer unes coses i a evitar-ne d'altres.
Ara bé, així com admet la nostra capacitat de reflexionar racionalment al voltant d'aquests principis, no creu que sigui la raó la que determini la distinció moral entre bé i mal sinó el sentiment. Així, tot seguint l'exemple anterior, podem concloure racionalment que ajudar als altres és bo, però si ho fem és per què ens sentim bé fent-ho.
Hume afirma que la raó no pot determinar els nostres principis morals en tant que aquesta determinació escapa a les dues àrees sobre les que la nostra raó té coneixement: relacions d'idees i qüestions de fet.
Així, no es tracta d'una relació d'idees ja que, per exemple, el principi "assassinar és dolent" no es demostra a partir de cap principi lògic, ni en constitueix una veritat necessària. D'altra banda, no es tracta d'una qüestió de fet en tant que, si nosaltres observem un assassinat, el que realment estem veient és com una persona mata a una altra, però no tenim cap impressió que es refereixi a la maldat moral del fet; més aviat, quan observem un assassinat, sentim reprovació per aquest fet.
Per tant, com que la distinció entre bé i mal no es pot referir a cap de les dues operacions racionals humanes, sinó a sentiments de rebuig o d'aprovació envers els fets observats: la moral, per tant, se sent més que no pas es jutja.
A la seva vegada, els sentiments tampoc no es fonamenten en la raó sinó en les creences i aquestes s'originen a partir dels hàbits, dels costums, que no es poden definir però sí descriure com a percepcions més intenses "que les ficcions de la imaginació".
Això no vol dir, però, que Hume negui que la raó tingui un paper important en la vida moral, afirma que la raó i el sentiment concorren en quasi totes les determinacions morals, i atribueix a la raó el paper de guia i àrbitre en moltes qüestions morals, però l'arrel del principi moral no és racional sinó emocional.
A partir d'aquí, Hume pot definir el bé com una cosa agradable i el mal com a desagradable: una acció és bona perquè ens produeix plaer i, aquest plaer, comporta la nostra aprovació. Ara bé, no hem de considerar la posició de Hume com a relativista, ja que considera que aquests sentiments depenen de la constitució natural de la ment humana i, aquesta constitució és comuna a tota l'espècie, excepte que es tracti d'un individu en el que es produeixi una perversió del que podríem anomenar sentit comú.
Pel que fa a la virtut, Hume la defineix com "tota acció o qualitat mental que dóna a l'espectador el sentiment plaent de l'aprovació i el vici com a contrari". Així, analitza tota una sèrie de qualitats que comunament són considerades com a bones i arriba a la conclusió que el fonament de les qualitats morals de la persona virtuosa es troba a la utilitat que aquests actes tenen per a la societat. No cal gaire argumentació per veure que una persona pacífica, generosa, altruista ... és més útil a la societat que una persona amb les qualitats contràries.
Aquest utilitarisme va més enllà de la teoria moral i pren dimensions polítiques: les qualitats morals són bones en tant que són útils socialment. De fet, Hume considera que la societat te com a objectiu la felicitat de tots els membres d'aquesta i, òbviament, només es pot aconseguir a través d'aquests valors d'utilitat comuna i rebutjant les accions egoistes que només cerquen la felicitat individual.
3.6 Textos:
Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d'idees i qüestions de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la geometria, àlgebra i aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. [. ..] Hom descobreix proposicions d' aquesta classe per la me­ra operació del pensament, sense dependència del que existeixi arreu de I'univers. [...] Hom no examina de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; la nostra evidencia de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent.. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot impli­car una contradicció car la ment la concep amb la mateixa facultat i claredat que si fos d'allò més ajustada a la realitat.

Investigació sobre I'enteniment humà
Pel que a mi respecta, sempre que penetro més íntimament en el que anomeno mi mateix ensopego en qualsevol moment amb una o altra percepció particular, sigui de calor o de fred, de llum o d'ombra, d'amor o odi, de do­lor o plaer. Mai no puc atrapar-me a mi mateix en cap cas sen­se una percepció, i mai no puc observar res més que una per­cepció. [...] Si després d'una re­flexió seriosa i lliure de prejudicis hi ha algú que pensa que té una noció diferent de si mateix, he de confessar que ja no puc se­guir-lo en els seus raonaments. Tot el que puc concedir-li és que ell pot estar tant en el seu dret com jo, i que ambdós en aquest aspecte som essencialment diferents. És possible que ell pugui percebre quelcom sim­ple i continu a que anomena el seu Jo. Però jo sé amb certesa que en mi no existeix aquest principi.

Tractat de la naturalesa humana
En efecte, de quina impressió podria derivar-se aquesta idea? És impossible contestar a això sense arribar a una contradicció i a un absurd manifest. [...] Però el jo o persona no és cap impressió sinó a la que se suposa que fan referència les nostres distintes impressions i idees. Si hi ha alguna impressió que origini la idea del jo, aquesta impressió haurà de ser in­variablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix d'aquesta manera. Però no existeix cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions se succeeixen una segueix l’altra, i mai no existeixen totes al ma­teix temps. Per tant la idea del jo no por derivar de cap d'aquestes impressions, ni tampoc de cap altra i en conseqüència, no existeix aquesta idea.

Tractat de la naturalesa humana
Experimentem un sentiment o impressió nous, és a dir, una connexió habitual en el pensament o la imaginació entre un objecte i el seu corresponent usual i aquest sentiment és l'origen de la idea que cerquem. El primer cas que veiérem de moviment comunicat per la topada de dues boles de billar és exactament igual que qualsevol cas que, a hores d'ara, se'ns pugui presentar, llevat que, en el primer, no podíem inferir un fet a partir de l'altre, la qual cosa podem fer ara, després d'una successió tan llarga d'experiències uniformes.
Hume; Investigació sobre l'enteniment humà.

1 Hem de recordar que fins al segle XIX no es produeix la unificació Italiana i que és a les ciutats italianes on les grans famílies burgeses (com els Médici, de Florència, i els Bòrgia, procedents de València però instal·lats a Roma) assoliran el poder polític i fins i tot religiós ja que utilitzaran aquest poder per a instal·lar a membres d'aquestes com a Suprem Pontífex (Papa).

2 Enumerem només algunes de les més significatives: les guerres contra l'Imperi Otomà (del XVI al XVIII) per impedir la seva expansió al centre d'Europa i al Mediterrani; les diferents i múltiples guerres que enfronten les dinasties d'Augsburg (Àustria i Espanya, en la mesura que es pugui parlar d'Espanya abans del segle XVIII) amb la dinastia dels Borbons (França); les guerres de religió (sobretot la devastadora guerra dels 30 anys) que enfronten als monarques catòlics amb els protestants ...

3 Es tracta d'un tòpic que ha calat a fons a la nostra cultura (hereva directa del Renaixement), però que és en molts sentits excessivament simplista: ni l'Antiguitat és tan lluminosa, ja que la llum només afectava a les classes dirigents (recordem l'esclavisme), ni l'Edat Mitjana és tan fosca com els renaixentistes pretenien, entre d'altres coses, per accentuar el contrast amb la pròpia època. D'altra banda, aquest tòpic comportarà errors com ara la consideració del primer període medieval com "millor", en tant que més proper a l'antiguitat i així, per extensió, es considera superior l'estil Romànic (per Roma) al Gòtic, considerat bàrbar (got).

4 Fem servir el terme "naturalista" per distingir aquest aristotelisme renaixentista del medieval que, basant-se en l'obra de Tomàs d'Aquino (1225-1274) havia utilitzat a Aristòtil per sistematitzar el cristianisme. Òbviament, a aquest aristotelisme tomista prima el cristianisme de forma que si una tesi aristotèlica entra en contradicció oberta amb el dogma cristià és reinterpretada o simplement ignorada; és el cas, per exemple, de la tesi aristotèlica que nega la immortalitat de l'ànima (veure la pàgina 33 del dossier de Filosofia Antiga).

5 Per al concepte de "forma" veure pàgina 28 i següents del dossier de Filosofia Antiga.

6 Hem de pensar que els "papes" de les famílies Bòrgia i Mèdici, tot predicant que el seu regne no és d'aquest món, basteixen exèrcits per ampliar el seu poder polític a Itàlia i demanen almoines per construir la Basílica de Sant Pere del Vaticà, un autèntic palau el luxe del qual fa pensar que l'afirmació evangèlica "és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Evangeli segons Sant Mateu 19-24) era interpretada com una peculiar ironia sense valor dogmàtic.

7 No oblidem que, com a conseqüència de la divisió de l'Imperi Romà al segle IV, l'església de l'Imperi Oriental no obeeix a Roma sinó a Constantinopla; és a dir, l'orient cristià no és catòlic sinó ortodox.

8 En aquesta consideració (entre d'altres) de la diferent qualitat moral de les dues regions de l'univers es fonamenta l'astrologia, és a dir, la creença en la influència dels astres sobre el destí dels esdeveniments de la Terra. Òbviament, aquesta influència només és coherent amb la hipòtesi de la superioritat d'una regió respecte de l'altra i, un cop la ciència ha demostrat que l'esmentada hipòtesi no es correspon amb la realitat, l'astrologia deixa de ser una creença acceptable per passar a ser una mera superstició només sostinguda per la ignorància.

9 Tot i la importància que la tradició ha donat a la revolució astronòmica, no podem obviar que, a excepció de l'establiment del calendari, són poques les conseqüències per a la vida quotidiana que té el fet d'afirmar que la Terra es mou o no ... si les comparem amb les derivades de la revolució en l'àmbit de la mecànica.

10 Ens referim al nacionalisme francès: Descartes és el primer filòsof que escriu en francès i aquesta circumstància (com s'esdevé a qualsevol cultura, no podem oblidar el grau de papanateria que s'assoleix sempre amb tots els pares de totes les pàtries) fa que, a França, se'l consideri com una figura cabdal fins a l'extrem que es van sobrevalorar les seves aportacions a moltes disciplines; per exemple, al segle XVIII, va costar força la introducció de la física newtoniana (molt superior) en substitució de la cartesiana (carregada d'errors).

11 Agustí d'Hipona (354-430) és un dels pares del cristianisme (és considerat com a sant a aquesta religió), pel que fa a la seva fonamentació filosòfica ja que va incorporar tot d'elements de caràcter neoplatònic que van dotar a la creença religiosa d'una estructura filosòfica força sòlida. Fonamentalment hem de tenir en compte que el procés de coneixement dels dogmes de la fe es produeix, per a Agustí, en un procés d'introspecció força similar a l'autoconeixement socràtic i que serà utilitzat amb profit per Descartes en la seva descripció del coneixement de les idees innates.

12 Per exemple: Newton fa servir la mateixa definició del concepte de "inèrcia" que havia enunciat Descartes.

13 Hem de ser conscients que potser l'àmbit de la investigació científica és esperançador pel que fa a la raó humana, però potser és una excepció a l'època de Descartes, ja que la seva vida va coincidir en gran mesura amb la Guerra dels Trenta Anys, que no es va caracteritzar per la seva racionalitat.

14 L'obra condemnada és el Diàleg sobre els dos màxims sistemes del Món, en la que Galileu comparava les teories copernicanes amb les ptolemàiques (sistema astronòmic geocentrista acceptat com a vàlid per l'església catòlica) mostrant la superioritat del model heliocentrista. La Inquisició vetllava per la integritat de la fe catòlica amb especial cruesa a partir de la Reforma Luterana, tot i que hem de fer notar que les seves condemnes (per motius científics) es dirigien a les obres, no als autors.

15 Diem "aparentment" ja que encara no s'ha demostrat aquesta experiència exterior.

16 L'alumne sagaç ja haurà identificat la influència del vell Sòcrates, "Coneix-te a tu mateix", que ha arribat a Descartes per la via de la influència neoplatònica sobre Agustí d'Hipona, que descriu il·luminació sobre els continguts de la fe cristiana com un autoconeixement, molt similar al descrit per Descartes.

17 D'altra banda, Descartes té un interès molt comprensible en deixar clar que la seva visió del món no entra en contradicció amb les tesis de l'Església catòlica.

18 Meditacions metafísiques; meditació tercera.

19 Aquesta argumentació és una versió que Descartes fa de la demostració de l'existència de Déu que Anselm de Canterbury havia exposat al segle XI.

20 Llei de la inèrcia, llei del moviment en línia recta i llei de la conservació del moviment. Com ja sabem, Newton va conservar la llei de la inèrcia tal i com la va formular Descartes.

21 Immanuel Kant (1724-1804) és, sense cap mena de dubte, el gran absent d'aquest dossier. De formació racionalista, impactat per la lectura de Hume, va sotmetre el seu pensament a una rigorosa crítica de la que va sorgir un plantejament filosòfic (l'idealisme transcendental) que podem considerar com la primera teoria filosòfica contemporània.

22 Així, els il·lustrats francesos del segle XVIII solen sostenir posicions basades en l'empirisme de Locke.

23 Com veurem, aquí Locke redueix els tres tipus d'idees definides per Descartes a dos, tot eliminant les idees innates però conservant, conceptualment si més no, les adventícies (simples, en la terminologia de Locke) i les factícies (complexes).

24 Hume aquí està en concordància amb el pensament propi dels il·lustrats que consideraven la física newtoniana com a model de racionalitat que s'hauria d'aplicar a tots els àmbits del coneixement humà.

25 L'alumne sagaç, l'existència del qual encara està per demostrar, hauria de veure aquí un pont de connexió entre els plantejaments de Hume i els d'Epicur.

26 És interessant destacar la coincidència dels plantejaments de Hume amb els estudis sobre la percepció que, ja al segle XX, va realitzar l'escola psicològica de la Gestalt.