Literatura I revolució lev trotski

CAPÍTOL 7. La posició del partit davant l’art

Alguns escriptors marxistes s’han posat a repetir els mètodes de pogrom respecte als futuristes, els “germans Serapion”, els imaginistes i en general de tots els companys de viatge, conjuntament i individual. Sense que es sàpiga per què, s’ha posat especialment de moda aferrissar-se amb Pilniak, inclús els futuristes ho fan. Resulta incontestable que, per algunes coses, Pilniak és irritant: massa lleugeresa en les grans qüestions, massa afectació, massa lirisme artificial... Però Pilniak ha posat en relleu de manera notable el paper provincià i camperol de la revolució, el “tren dels metxotxniki” i gràcies a Pilniak hem vist tot açò de forma incomparablement més clara i tangible que abans d’ell. I Vsévolov Ivanov? ¿Després d’haver llegit El Guerriller, El tren blindat i Les arenes blaves, malgrat totes les seues faltes de construcció, el seu estil tallat i inclús els seus artificis, és que no hem conegut millor i sentit més Rússia en tota la seua immensitat, en la seua infinita varietat ètnica, en el seu estat endarrerit i la seua força? ¿Aquest coneixement directe, basat en imatges, pot reemplaçar-se vertaderament per les hipèrboles dels futuristes, o el cant monòton de les corretges de transmissió, o per aqueixos articles de periòdic que dia a dia combinen de diverses maneres les mateixes tres-centes paraules. Suprimiu en el pensament a Pilniak i a Vsévolov Ivanov de la nostra vida, i ens trobarem empobrits. Els organitzadors de la croada contra els companys de viatge (croada que demostra manca de preocupació per les perspectives i proporcions) han triat així mateix per víctima el camarada Voronski, redactor de Krasnaïa Nov i director de les edicions del Cercle, en qualitat de confident i quasi còmplice. Pensem que el camarada Voronski compleix (per ordre del Partit) un important treball literari i cultural i que, per descomptat, és més fàcil decretar en un article de mala mort (amb refilades d’au) la creació de l’art comunista que no treballar, amb tota l’atenció que açò exigeix, en la seua preparació.

Quant a la “forma”, els nostres crítics s’endinsen pel camí obert antany per la revista Raspeu en 1908. No obstant, cal comprendre i apreciar els canvis de les situacions històriques, la nova repartició de forces que s’ha produït des d’aleshores. En aquella època érem un partit vençut i reduït a la clandestinitat. La revolució estava en reflux, la contrarevolució de Stolypin i dels anarcomístics avançava decidida. En el Partit mateix, els intel·lectuals jugaven un paper desproporcionat a la seua importància, i els grups d’intel·lectuals que pertanyien a altres famílies polítiques s’influenciaven entre si. En semblants condicions, i per a protegir les nostres formes de veure i pensar, vam haver de batre'ns contra totes les formes d’expressió literària de la reacció.

Avui en dia tot és distint. La llei d’atracció que juga a favor de la classe dirigent i que en última instància determina el treball creador dels intel·lectuals, opera ara a favor nostre. En funció d’això, cal saber elaborar una política artística.

No és cert que l’art revolucionari puga ser creat només pels obrers. Precisament perquè la revolució és obrera, allibera (repetim-ho) una dèbil quantitat d’energia de la classe obrera en el terreny de l’art. Les majors obres de la revolució francesa, les que la reflecteixen directament o indirecta, han estat creades pels artistes alemanys, anglesos o altres, però no pels francesos. La burgesia francesa, ocupada a fer la revolució, no tenia forces suficients per a deixar la seua empremta. Més cert és encara per al proletariat: la seua cultura artística és molt més dèbil que la seua cultura política. Els intel·lectuals, a més de tots els avantatges que els procura la seua qualificació, disposen de l’odiós privilegi de romandre en una posició política passiva, més o menys marcada de simpatia respecte a Octubre. No és sorprenent que donen millor imatge de la revolució (encara que estiga més o menys deformada) que el proletariat, ocupat a fer la revolució. No ignorarem els límits, la inestabilitat, les oscil·lacions dels companys de viatge. Si deixem a una banda Pilniak i el seu Any nu, els “germans Serapion” amb Vsévolov Ivanov, a Tikhonov i a Polonskaya, si eliminem Maiakovski i Esenin, ¿què ens queda, a banda d’alguns pagarés insegurs sobre una futura literatura proletària? I malgrat que Demian Biedni no pot ser eliminat de la literatura proletària com companys de viatge, podria descriure’s la literatura del proletariat com ho fa el manifest de Kuznitsa. Realment, sense ells, ¿què ens queda?

Vol açò dir que el Partit, contràriament als seus principis, adopta una posició eclèctica davant del tema de l’art? L’argument, que voldria ser indiscutible, és simplement pueril. El marxisme ofereix diverses possibilitats: avaluar el desenrotllament de l’art nou, seguir totes les variacions, encoratjar els corrents progressistes per mitjà de la crítica, però hom no pot demanar-li, a penes, més. L’art ha de llaurar-se la seua pròpia ruta per si mateix. Els seus mètodes no són els del marxisme. Si el Partit dirigeix el proletariat, no dirigeix els processos històrics. Sí, hi ha dominis en què dirigeix directament, imperiosament. Hi ha altres en què controla i encoratja, alguns en què es limita a encoratjar, altres inclús en què no fa més que orientar. L’art no és un domini en què el Partit estiga cridat a dirigir. Protegeix, estimula, només indirectament dirigeix. Concedeix la seua confiança als grups que aspiren amb sinceritat a apropar-se a la revolució i encoratja d’aquesta manera la seua producció artística. No pot situar-se en les posicions d’un cercle literari. Ni pot ni deu.

El Partit defèn els interessos històrics de la classe obrera en el seu conjunt. Prepara, pas a pas, el terreny per a una cultura nova, per a un art nou. No veu els companys de viatge en competència amb els escriptors obrers, sinó com a col·laboradors de la classe obrera en un gegantí treball de reconstrucció. Comprèn el caràcter episòdic dels grups literaris en un període de transició. Lluny d’apreciar-los en funció de certificats personals de classe que expedeixen els senyors literats, s’inquieta pel lloc que ocupen, o poden ocupar, aqueixos grups en l’edificació d’una cultura socialista. Si pel que es refereix a tal o qual grup no és possible avui determinar aqueix lloc, el Partit esperarà amb paciència i atenció. Res impedeix, de cap manera, que els crítics, els lectors, concedisquen individualment la seua simpatia a tal o qual grup. El Partit, doncs que defèn en el seu conjunt els interessos històrics de la classe obrera, ha de ser objectiu i prudent. Per doble motiu: no concedeix el seu imprimatur a Kuznitsa només pel fet que els obrers escriguen en ell; ni rebutja a priori cap grup literari, encara que estiga compost únicament per intel·lectuals, a poc que aquest s’esforce per acostar-se a la revolució i reforce algunes de les anelles (una anella és sempre un punt dèbil): amb la ciutat o amb l’aldea, entre els membres del Partit i els sense partit, entre els intel·lectuals i els obrers.

Significa tal política que un dels flancs del Partit, el que s’orienta vers l’art, no serà protegit? Afirmar-ho seria exagerat. El Partit, en prendre per guies els seus criteris polítics, rebutja en art les tendències clarament verinoses o disgregadores. Cert que el front de l’art està menys protegit que el de la política. No ocorre el mateix amb la ciència? Què pensen de la teoria de la relativitat els sostenidors d’una ciència purament proletària? És compatible o no ho és aquesta teoria amb el materialisme? La qüestió ha estat conclosa? On? Quan? Per qui? Està clar per a tots, inclús per als profans, que l’obra de Pavlov està en el terreny del materialisme. I què dir de la teoria psicoanalític de Freud? És compatible amb el materialisme, com pensa el camarada Radek, com pense jo mateix, o li és hostil? Es pot plantejar la mateixa qüestió sobre les noves teories de l’estructura atòmica, etc. Seria meravellós que existisca un savi capaç d’abraçar metodològicament totes aquestes noves generalitzacions, d’establir les connexions amb la concepció del món del materialisme dialèctic. Podria aleshores enunciar els criteris recíprocs de les noves teories i aprofundir alhora el mètode dialèctic. Tem que aquest treball (no parle d’un article en un periòdic o en una revista, sinó d’una obra científica o filosòfica d’envergadura, com L'origen de les espècies o El Capital) no veja la llum ni avui ni demà. O millor, si un llibre d’aquesta mena estigués escrit avui, és probable que les pàgines no serien obertes abans que el proletariat depose les armes.

Però ¿el treball de formació d’una cultura, és a dir, l’adquisició del ABC d’una cultura preproletària, no suposa una elecció, una crítica, un criteri de classe? Per descomptat. Aqueix criteri no és abstractament cultural, sinó polític. Aquests dos coincideixen en sentit ampli allí on la revolució prepara les condicions d’una nova cultura. La qual cosa no significa que el matrimoni es realitze de sobte. Si la revolució es veu obligada a destruir ponts o monuments quan faça falta, no dubtarà a posar la seua mà sobre qualsevol tendència artística que, per grans que siguen les seues realitzacions formals, amenace d’introduir ferments disgregadors en els mitjans revolucionaris, enfrontar entre elles les forces internes de la revolució, proletariat, camperolat, intel·lectuals. El nostre criteri és obertament polític, imperatiu i sense matisos. D’ací la necessitat de definir els seus límits. Per a ser més precís encara, diria que davall un règim de vigilància revolucionària hem de menar, pel que a l’art es refereix, una política àmplia i flexible, estranya a totes les querelles dels cercles literaris.

Per descomptat, el Partit no pot abandonar-se ni un sol moment al principi liberal del laissez faire, laissez passer, ni tan sols en art. La qüestió consisteix a saber en quin moment ha d’intervenir, en quina mesura i en quin cas. No és aquesta una qüestió tan simple com pensen els teòrics de Lef, els campions de la literatura proletària. Els objectius, tasques i mètodes de la classe obrera són incomparablement més concrets, estan millor definits i millor elaborats en el pla de la teoria, en el terreny econòmic que no en art. No obstant això, després d’haver intentat construir una economia centralitzada, el Partit s’ha vist obligat a admetre l’existència de tipus econòmics diferents, és a dir, en competència. A la vora de les empreses de l’Estat, organitzades en monopolis, tenim empreses de caràcter local, altres que estan arrendades, concessions, empreses privades, cooperatives, economies camperoles individuals, artesans, empreses col·lectives, etc. La política fonamental de l’Estat es dirigeix vers una economia socialista centralitzada. Aquesta tendència general implica, per a un període determinat, un suport ampli a l’economia camperola i als artesans. Si fora d’una altra manera, la nostra política orientada cap a una indústria socialista en gran escala es convertiria en una abstracció sense vida.

La República soviètica alia obrers, camperols i intel·lectuals d’origen petitburgès sota la direcció del Partit Comunista. D’aquesta combinació social, gràcies als progressos de la tècnica i de la cultura, ha de sortir una societat comunista. A través d’una sèrie d’etapes. Els camperols i els intel·lectuals vindran al comunisme per camins distints als obrers. Les seues vies particulars no poden deixar de reflectir-se en la literatura. Els intel·lectuals que no han lligat la seua sort, sense reserves, a la del proletariat (no comunistes en la seua indiscutible majoria) tracten de recolzar-se en els camperols a causa de l’absència, o de l’extrema debilitat, d’un punt de suport burgès. Aquest procés, de moment, és primer que res simbòlic i consisteix a idealitzar a posteriori l’esperit revolucionari del mugic. Caracteritza tots els companys de viatge. Amb l’augment del nombre d’establiments escolars i d’aquells que en el camp sàpien llegir, el llaç que existeix entre l’art i els camperols pot esdevenir orgànic. El camperolat produirà els seus propis intel·lectuals. Si el punt de vista dels camperols en economia, en política o en art és més primitiu, més limitat i més egoista que el del proletariat, això és un fet, una dada. L’artista farà una obra històricament progressista quan, adoptant el punt de vista dels camperols, o millor, casant-lo al seu propi punt de vista, es penetre de la idea que la unió dels obrers i els camperols és una necessitat vital. A través de la seua creació, la cooperació necessària entre la ciutat i l’aldea es veurà reforçada. La marxa dels camperols vers el socialisme donarà a les seues obres un contingut ric i profund, una forma variada en els seus colors, i tenim tots els motius per a pensar que afegirà valuosos capítols a la història de l’art. Per contra, oposar l’aldea, orgànicament i secularment sagrada, a la ciutat, és fer obra reaccionària, hostil al proletariat, incompatible amb el progrés, condemnada a corrompre's. Inclús en el domini de la forma, un art semblant no pot conduir més que a la repetició i a la imitació.

El poeta Kliuiov, els imaginistes, els “germans Serapion”, Pilniak i àdhuc futuristes com Klebnikov, Kruttxenij o i Kamenski tenen un fons mugic, orgànic, mentre que altres tenen més un fons burgès traduït en llengua de mugic. On les relacions amb el proletariat són menys ambigües és en els futuristes. Els “germans Serapion”, els imaginistes, Pilniak, deixen percebre ací i allà la seua oposició al proletariat, almenys fins fa molt poc. Reflecteixen, davall un aspecte molt fragmentari, l’estat d'ànim de l’aldea en l’època de la requisa forçada. Era l’època en què, buscant refugi contra la fam en les aldees, acumularen les seues impressions. El seu balanç és almenys ambigu. No ha de ser considerat fora del període que finí amb la revolta de Kronstadt. Avui s’ha produït un canvi considerable en els camperols. S’ha produït entre els intel·lectuals i hauria de manifestar-se en els companys de viatge que canten al mugic. Ja està demostrat en certa mesura. Sota l’influx de noves sacsades socials, aquests grups no han acabat amb les lluites internes, les escissions, les reunificacions. Cal seguir tot aquest procés amb atenció de forma crítica. El partit, que pretén el paper de la direcció espiritual, no pot (i ho esperem no sense motiu) passar al costat de totes aquestes qüestions i acontentar-se amb xerrameques.

¿Un art proletari de gran envergadura no podria il·lustrar la marxa dels camperols cap al socialisme? Per descomptat que “podria”, com una central elèctrica “podria” distribuir llum i energia a la Isba, a l’estable, al molí. N’hi ha prou amb tenir una central, i cables que vagen a l’aldea. Dit siga de pas, allò de més perillós és que, en un cas semblant, l’agricultura s’alce contra la indústria. Per desgràcia, per ara no tenim aqueixos cables, i la central elèctrica brilla per la seua absència. El mateix ocorre amb l’art proletari: manca. L’art d’inspiració proletària (poetes obrers i futuristes) està encara tan poc preparat per a respondre a les necessitats de la ciutat i de l’aldea com la indústria soviètica per a resoldre els problemes de l’economia mundial.

Suposant que deixàrem a banda els camperols (com podríem fer-lo?), no sembla que per al proletariat, classe fonamental de la societat soviètica, les coses siguen tan simples com es veu en les pàgines de Lef. Els futuristes proposen tirar per la borda la vella literatura individualista, envellida en la seua forma, enfrontada a la naturalesa col·lectivista del proletariat (aquest argument va dirigit a nosaltres, pobrets). Posen de manifest una comprensió molt insuficient de la dialèctica de les relacions entre l’individu i el col·lectiu. No hi ha veritats abstractes, és a dir, hi ha diferents tipus d’individualisme. Per excessiu individualisme una part dels intel·lectuals es llença al camí del misticisme, una altra adoptà la via caòtica del futurisme i, lliurant-se a la revolució, s’apropà al proletariat. ¿Quan aquests transmeten al proletariat una amargor que prové del seu individualisme, cal absoldre’ls de tant egocentrisme, és a dir, d’una individualitat extremada? El pitjor és que el proletari normal manca d’aquesta qualitat. La seua individualitat no està ni prou formada ni diferenciada de la massa. Aqueixa serà la conquista més preciosa del progrés cultural que comença avui: elevar la personalitat, en les seues qualitats objectives, en la seua consciència subjectiva. Seria pueril pensar que “belles lletres” burgeses puguen trencar la solidaritat de classe. El que Shakespeare, Goethe, Puskhin i Dostoievski donaran a l’obrer és, primer que res, una imatge més complexa de la personalitat, done les seues passions i sentiments, una consciència més profunda de les seues forces interiors, una percepció més nítida del seu subconscient, etc. En última instància, l’obrer trobarà en ells un enriquiment. Gorki, imbuït de l’individualisme romàntic del vagabund, ha sabut nodrir l’esperit juvenil de la revolució proletària en vespres de 1905 perquè ha ajudat al despertar de la personalitat en una classe en què la personalitat, una vegada desperta, tracta de posar-se en relació amb altres personalitats despertes. El proletariat necessita un aliment i una educació artístics. No cal prendre’l per un tros d’argila que els artistes, els del passat i els de l’esdevenidor, poden modelar a la seua pròpia semblança.

El proletariat, molt sensible en el pla espiritual i en l’artístic, no ha rebut educació estètica. És poc probable que el seu camí partisca del punt en què s’ha detingut la intel·liguèntsia burgesa abans de la catàstrofe. El mateix que l’individu refà a partir de l’embrió la història de l’espècie i, en certa mesura, de tot el món animal, la nova classe, la immensa majoria de la qual emergeix d’una existència quasi prehistòrica, ha de refer per si mateixa tota la història de la cultura artística. No pot començar a edificar una nova cultura abans d’haver absorbit i assimilat els elements de les antigues cultures. Açò no vol dir que creuarà, pas a pas, sistemàticament, tota la història passada de l’art. A diferència de l’individu biològic, una classe social absorbeix i assimila de forma més lliure i conscient. No pot, no obstant, seguir avant sense considerar els punts de referència més importants del passat.

En l’haver estat destruïda la base social del vell art de forma més decisiva del que ho va ser mai abans, la seua ala esquerra busca, perquè l’art prosseguisca, un suport en el proletariat, almenys en les capes socials que graviten entorn del proletariat. Aquest, al seu torn, traient profit de la seua posició de classe dirigent, aspira a l’art, tracta d’establir els contactes amb ell, prepara així les bases d’un formidable creixement artístic. En aquest sentit és cert que els periòdics murals de fàbrica constitueixen les primícies necessàries, encara que molt llunyanes, de la literatura de demà. Naturalment algú dirà: renunciem a tota la resta a l’espera que el proletariat, a partir d’aqueixos periòdics murals, abaste la mestria artística. El proletariat també té necessitat d’una continuïtat en la tradició artística. Avui la realitza, més indirectament que directa, a través dels artistes burgesos que graviten en el seu entorn o que cerquen refugi sota la seua ala. Tolera una part, recolza a una altra, adopta a aquests i assimila completament a d’aquells. La política del Partit en art depèn, precisament, de la complexitat d’aquest procés, dels seus mil llaços interns. És impossible reduir-la a una fórmula, a quelcom tan breu com el pic d’un teuladí. Tampoc, a més, ens és indispensable fer-ho.