Tema 12. Les quatre grans cròniques



Yüklə 98,9 Kb.
tarix04.08.2018
ölçüsü98,9 Kb.

Les quatre grans cròniques / 12


TEMA 12. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES.




1. Introducció: -la historiografia medieval.

-les gestes catalanes.

-les quatre grans cròniques.



2. Crònica de Jaume I.

3. Crònica de Bernat Desclot.

4. Crònica de Ramon Muntaner.

5. Crònica de Pere el Cerimoniós.

6. Qüestions suplementàries: -Mapa de la corona catalano-aragonesa.

-Text: Engendrament de Jaume I.

-Exercicis tipus test.



1. Introducció
1.1. La historiografia medieval.

Les primeres obres que trobem a l'Europa post imperi romà estan escrites en llatí. A Catalunya són obres que fan referència a la Reconquesta. Es coneixen amb el nom de Cronicons. La primera obra important és Gesta conitum Barcinonensis et Regnum Aragonice (redactada des de mitjans s.XII fins a finals del XIII), que, juntament amb l'edició llatina, s'escrigué en català (1267-1283). Aquesta obra relata fets del passat; per això, paral·lelament, s'escriuen obres en llengua vulgar (català) i que historien fets contemporanis o recents (i no fets passats). Aquestes últimes són les conegudes cròniques medievals.

Per escriure aquestes cròniques, i també la historiografia, els autors se servien de cançons o narracions joglaresques. D'aquestes narracions no ens n'ha arribat cap, però dins les quatre cròniques trobem fragments que semblen clares narracions joglaresques (són orals). Els joglars es dividien en aquells que cantaven fets que havien passat feia segles i aquells que cantaven fets més recents.

a) Recontadors de gestes antigues: "historiadors". Menys històrics, menys

verídics i més llegendaris.

b) Recontadors de novel·les: "periodistes". Més històrics i menys llegendaris.



1.2. Les gestes catalanes
A l’edat mitjana era palès el gust popular per les narracions èpiques, demostrat per la difusió de temes francesos i provençals, gràcies a la tasca d’un grapat de bons poetes capaços de compondre narracions d’elevat to i de nombrosos joglars per divulgar-les, amb un fons de fets i de personalitats susceptibles de carregar-se d’elements llegendaris. La cançó de gesta és una composició en vers destinada al poble i dedicada a difondre per les places i els mercats les magnificències militars dels senyors, a la vegada que configura un prototipus de cavaller cristià i de croat. El conjunt conforma la poesia èpica, de la qual destaquen la Chanson de Roland, el Cantar del Mío Cid i la Nibelungslied.

En català no conservem cap cançó de gesta completa. Això no és estrany si tenim en compte que l’epopeia de tall tradicional es caracteritza arreu pel seu origen i la seva difusió orals, i només es trasllada a l’escriptura en molt poques ocasions.

Al contrari de la poesia lírica culta, la narració èpica frueix d’una gran llibertat formal. El joglar que memoritzava aquesta mena d’obres, disposava ben sovint del recurs de la improvisació, adaptant i variant el text rebut segons les circumstàncies.

1.3. Les quatre grans cròniques.

La diversificació de gèneres, la continuïtat de la pràctica escriptuària de la Cancelleria Reial, la creació de l’Estudi General de Lleida (1300), primera universitat de Catalunya, i les noves aportacions des de la perifèria contribuïren a l’elaboració d’una norma lingüística comuna i a la capacitat expressiva del català. La prosa historiogràfica i cancelleresca, l’oratòria parlamentària i la predicació religiosa, i la influència de l’humanisme són alguns dels factors a considerar.

Les quatre grans cròniques -la de Jaume I o Llibre dels feits, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós- constitueixen sengles monuments de la historiografia medieval, i la seva contribució a l’afaiçonament de la prosa catalana és bàsica.

En les tres primeres, hom ha volgut trobar-hi exemples de prosificacions de les antigues cançons de gesta catalanes. Segons això, l’únic vestigi d’aquelles composicions originàriament orals estaria en aquests fragments prosificats, és a dir, en aquestes redaccions en prosa d’un text original en vers.



1.3.1. Generalitats.

- Escrites entre el S. XIII i el XIV. De gran valor. Entre la primera i la darrera hi van 200 anys.

- Finalitats generals de les cròniques:
a) Justificar determinats fets o actituds del rei. Explicar al poble accions polítiques

del rei. Per això s'escriuen en llengua vulgar.

b) Deixar constància per escrit d'uns fets que per la mentalitat medieval tenen un

valor didàctic. El rei era tot un model a seguir pels seus súbdits.

c) Escrites amb un to heroic. Intenció d'exaltar el rei. Intenció patriòtica, de cohesionar el país.

-Aquestes quatre grans cròniques relaten els períodes que van des de la unió d'Aragó i Catalunya, la conquesta de Mallorca, Menorca, Múrcia i València fins a l'expansió pel Mediterrani.

- Valors de les cròniques:
a) Des d'un punt de vista històric tenen un gran valor, ja que informen de fets antics.

b) Des d'un punt de vista literari i lingüístic, tenen l'immens valors de dir-nos com es trobava la llengua entre la prosa de Llull i la prosa renaixentista.

c) Des d'un caire social, tenen l'habilitat de mostrar-nos els costums, menjars, vestits, tractes socials... de la gent medieval.

- La crònica de Jaume I i la de Pere el Cerimoniós són autobiogràfiques. Això és un fet

únic a l'Europa medieval.
- Regnats que cobreixen les diferents cròniques:


  1. Crònica de Jaume I o Llibre dels fets: Jaume I el Conqueridor (1213-1276).

  2. Crònica de Bernat Desclot: Alfons I el Cast (1162-1196), Pere el Catòlic

(1196-1213), Jaume I el Conqueridor (1213-1276) i Pere II el Gran (1276-

1285).


  1. Crònica de Ramon Muntaner: Jaume I el Conqueridor (1213-1276), Pere II el

Gran (1276-1285), Alfons II el Franc (1285-1291), Jaume II el Just (1291-1327)

i Alfons III el Benigne (1327-1336).



  1. Crònica de Pere el Cerimoniós: Alfons III el Benigne (1327-1336) i Pere III el Cerimoniós (13361387).

2. Crònica de Jaume I

El Llibre dels feits (1274?) narra les gestes del Conqueridor. Segurament és un producte mixt de la cancelleria reial i de la intervenció directa del rei, la qual cosa es reflecteix en la juxtaposició de dos registres, un de més curialesc i un de més popular, i en la coexistència de l’estil indirecte i l’estil directe, amb parlaments solemnes i diàlegs vius, fins i tot amb presència del fenomen de l’alternança de llengües en l’estil directe, segons la llengua de l’autor del discurs reportat (de fet hi ha alternança català/llatí, català/àrab, català/mossàrab, català/castellà, català/occità, català/francès).

El Llibre dels feits fou escrit sota la direcció del monarca. L’obra, destinada a difondre’s oralment, posseeix, en l’ordre lingüístic, un marcat caràcter planer i popular; és fàcil de trobar-hi repeticions i vacil·lacions, mostres de llengua viva i espontània i nombrosos refranys.

Hi predominen les construccions paratàctiques. Des del punt de vista lèxic s’hi ha trobat aragonesismes, occitanismes i altres manlleus que, com en la Crònica de Desclot, obeeixen al desig verista de reproduir la llengua dels no catalans; així, hi apareixen paraules, expressions o paràgrafs en francès, provençal, mossàrab, àrab, castellà i aragonès.

a. Redacció: escrita en dos moments diferents del seu regnat: 1) 1244 a Xàtiva i 2) l'acaba trenta anys més tard, 1274, a Barcelona. De la primera crònica se'n féu una versió llatina (Fra Pere Marsili). Jaume I anava dictant la seva vida mentre els escrivans anaven redactant; finalment, un escrivà, Jaume Sarroca, ordena els documents i compon la crònica final.

b. Origen de la Crònica: el rei En Jaume es plantejà escriure-la perquè creia haver rebut un mandat diví. Arran d’anar a Mallorca (la millor cosa que, segons ell, féu al llarg de la seva vida) també es veu obligat a deixar-ho per escrit.

c. Contingut: la podem dividir en quatre parts pel que fa als episodis més remarcables:

1- Fets 1208-1228: des de la seva coronació fins un any abans de la conquesta de

Mallorca. Fets importants: engendrament i naixença del rei, batalla de Muret,

l'estada del rei a Montsó, lluites internes (de nobles) a Aragó, casament de Jaume I

amb Lionor de Castella.

2- Fets 1228-1240: la guerra d'Urgell, les conquestes de Mallorca i València i

l'estada del rei a Montpeller (on ell hi va néixer).

3- Fets 1242-1265: desavinences amb el rei de Castella, campanya contra els

sarraïns rebels de València i aixecament d'uns nobles contra el rei. . .

4- Fets 1265-1276: campanyes a València, conquesta de Múrcia, guerres entre nobles i fills de Jaume I, visita al sant Pare a Lió i contactes amb Alfons X de Castella.

2.1. Característiques de la crònica.
a. Sentiment religiós: característic de tota la literatura medieval (recordem: societat

teocèntrica). Moltes referències al sentiment o valor religiós de la pietat.

b. El providencialisme: pensar que Déu proveirà les coses i dirà què cal fer.

c. La bel·licositat: molt característica i present al llarg de l'obra. El rei dóna amplis

relats de l'estratègia i les lluites que ell fa com a monarca. La finalitat és ensenyar

com és ell com a estratega militar, sobretot perquè els seus fills n'aprenguin

(funció didàctica). Això es veu principalment a les campanyes de València i

Mallorca. Sovint surt a la crònica com l'heroi de la batalla.

d. La crònica té també un caire curiós d'intimisme. Trobem escenes d'intimitat

entre el rei i la reina (xerrades...). Apareix un rei sensible (anècdota de

l'oronella). Dos aspectes d'aquesta característica de l'intimisme:

1) la tècnica és molt novel·lesca (i no de crònica de fets).

2) sorprèn que se'ns mostri un rei molt allunyat de la bel·licositat.

e. L'amor a la terra. Amor per Aragó i Catalunya (terres de les quals era rei) i per la ciutat de Montpeller (on va néixer). Després de la conquesta de Mallorca, els elogis es desvien cap a la terra conquerida pel seu esforç i no heretada com eren les primeres. Amb València passa igual.

Estil literari:


  1. La voluntat de narrar fa que l'estil sigui viu i àgil (primera persona o plural

majestàtic).

  1. Espontaneïtat: el rei dicta i, per això, trobem desgavells sintàctics.

  2. El diàleg reprodueix textualment el que diu cada interlocutor (estil directe).

  3. De vegades, el lèxic tira a ser casolà, fins i tot groller.

Aspectes lingüístics:

  1. Descripció de personatges per la seva llengua (per exemple, descriu un francès emprant el francès). Finalitat: donar realisme a la descripció. Els àrabs, quan parlen, ho fan en mossàrab. L'infant Sanç de Castella parla en castellà.

  2. Ús del plural majestàtic: nós = jo.

  3. L'ús del diàleg és una novetat en la literatura europea del moment.

  4. Sovint usa un llenguatge popular, amb refranys i dites.



3. Crònica de Bernat Desclot.
La Crònica de Bernat Desclot (1288) narra els fets ocorreguts des del regnat d’Alfons el Cast fins al de Pere el Gran. A diferència de l’anterior, es caracteritza pel seu to curialesc i objectiu, ben allunyat de l’estil directe i l’expressió personal. Segons Coll i Alentorn, la llengua de la Crònica de Desclot presenta particularitats d’un dialecte de la zona oriental del Pirineu i abunda en arcaismes. Convé destacar-hi l’ús d’altres llengües quan parlen personatges no catalans.
Segona gran crònica, encara que sigui la més antiga quant a reis historiats. No és autobiogràfica.
Datació: entre 1283 i 1288. Bernat Desclot historia la vida i els regnats d'un seguit de reis.

Contingut: dos blocs:



  1. Regnats antics: to èpic i basat en relats de joglars.

  2. Regnats de reis que ell ha conegut, sobretot Pere II el Gran. En aquesta segona part

localitzem tres grups d'accions entorn d'aquest rei:
1. Intervencions de la casa reial a l'actual Itàlia.

2. Batalles entorn de la invasió de Catalunya pels francesos.

3. Alliberament de Catalunya dels francesos (gran obra de Pere el Gran).
Estil: Bernat Desclot deixa constància del rei com un gran heroi. Empra relats de joglars (vindrien a ser la bibliografia actual).

Objectiu: glorificar la figura del rei Pere II. Ens mostra el rei quasi com un heroi d'epopeia clàssica.

Autor: personatge de la cúria Reial. Nat al Rosselló. Conegut també com Bernat escrivà (ofici).
4. Crònica de Ramon Muntaner.
La Crònica de Ramon Muntaner (1325) és la més llarga de totes i abraça el període que va del naixement de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III. Tot i que, dins la tradició unificadora de la cancelleria reial, la llengua d’aquesta crònica excel·leix per la seva riquesa estilística i capacitat d’expressió personal, són pròpies de l’estil de Muntaner les repeticions de mots i estructures sintàctiques, les adjectivacions formulars i reiteratives, l’abundor d’anacoluts, d’inversions i d’expressions hiperbòliques, d’apel·lacions, comparacions i proverbis.

Hom ha assenyalat que en Muntaner l’ús de la construcció "va + infinitiu” deixa d’ésser un recurs propi de l’estil èpic per a consolidar-se com a expressió gramatical del passat. Tot plegat contribueix a crear la impressió d’un estil popular i espontani, una mostra excel·lent del "pus bell catalanesc”, per dir-ho amb les seves paraules.

L’entusiasme de Ramon Muntaner per la dinastia de Barcelona és paral·lel al que sent per la llengua, el "bell catalanesc”, de l’expansió de la qual esdevé un testimoni directe. Tanmateix, seguint la tradició, escriu en occità un poema, el Sermó, que intercala en el text. Cal remarcar la voluntat de l’escriptor d’acostar- se als oïdors o lectors de la seva obra, voluntat palesa en un estil viu i familiar, en l’ús d’expressions populars i en la presència de recursos narratius i joglarescos.

Datació: escrita al llarg del primer terç del segle XIV (1325-1328).

Contingut: - Expansió pel Mediterrani:

1. Lluites a Sicília i a Calàbria (segle XIII).

2. Expansió catalana cap a Orient (part més extensa).

3. Govern de Ramon Muntaner a dues illes del Mediterrani, al Nord d'Àfrica.

4. Campanya de Sardenya.

- Coronació del rei Alfons III el Benigne (crònica minuciosa).


Reis historiats: des de l'engendrament de Jaume I (1207) a la coronació d'Alfons III el Benigne (1327).

Estil literari:



  • Escrita per ser escoltada. Parla sovint d'oïdors. Per això, sovint empra l'estil dels

joglars: cançons de gesta i històries d'amor. Aquestes són les dues característiques

principals i diferenciadores d'aquesta crònica enfront de les altres.



  • Ens trobem amb un estil directe: usa un registre, sovint, propi del llenguatge

col·loquial.

  • També ens trobem amb l'ús sovintejat de frases fetes o populars, dites, refranys...

  • Tendència a l'exageració (característica del llenguatge oral).

Influències posteriors: Joanot Martorell s'inspira en aquesta crònica per escriure Tirant lo Blanc.

Objectius principals:



  • Exaltació de la figura de cada rei: ésser suprem, gran i majestuós.

  • Deixar constància de la feina pròpia i dels seus mèrits a la cort.

  • To nacionalista.

  • Projecta el seu patriotisme a la crònica que redacta.

- Planteja la necessitat de la unitat de les terres per dos motius:

-provenen d'una mateixa casa reial.

-tenen una llengua comuna.

5. Crònica de Pere el Cerimoniós.

La Crònica de Pere el Cerimoniós (1386) reflecteix la consciència del prestigi de la reialesa catalana i la voluntat de perpetuar-lo i enaltir-lo mitjançant la redacció dels fets reials. L’expressió lingüística hi és més controlada que en les de Jaume I o Muntaner, la sintaxi hi és més articulada i les figures retòriques més abundoses, donant lloc a un estil afectat, però també més feixuc, efecte al qual contribueix la relació per jornades.

La Crònica de Pere el Cerimoniós fou redactada, sota el control directe del monarca, en plural majestàtic, com la de Jaume I, i s’ha conservat en dues redaccions, una més primitiva i la segona més elaborada i completa. La seva prosa manca del caràcter viu i popular de les anteriors i, en certs moments, quan adquireix la forma de dietari, esdevé seca i eixuta, però manté sempre un to estilístic elevat. Com en les altres cròniques, en aquesta alguns personatges parlen, segons la seva procedència, en altres llengües que la catalana: la provençal, l’aragonesa i la castellana.
Crònica amb nom de rei. Ocupa el regnat de Pere el Cerimoniós: Peralada, 1319- Barcelona, 1387. Ens retrobem amb el plural majestàtic nós.
Motiu: necessitat de justificar la seva política i els seus fets com a rei.
Contingut: estructurada en sis capítols:

1. Regnat d'Alfons el Benigne (1327-1336), qui fou son pare.

2. Primers anys del seu propi regnat (1336-40).

3. Pugna amb el rei de Mallorca (1345), Jaume III.

4. Lluites contra aragonesos i valencians (fins el 1350).

5. Guerres contra Gènova (fins el 1355).

6. Episodis diversos o esdeveniments a Sicília (fins l'any 1380).
Dos grans grups: 1. El tres i quatre. 2. El cinc i el sis.

Estil: igual que Jaume I, en dirigeix la redacció fins al mínim detall, però la seva prosa és acurada i perfeccionista, influïda ja en certa mesura per l’Humanisme.



6. Qüestions suplementàries.

6.1. Mapa de la corona catalano-aragonesa.

image1

6.2. Text.

Engendrament de Jaume I
Tot el món comprén, per ser un fet conegut, que la gràcia de Déu acompanya i acompanyarà tots els descendents del referit rei En Jaume, fill del senyor rei En Pere i de la molt il·lustre dona, senyora meua, Maria de Montpeller.

El seu naixement fou un miracle molt gran obrat per Déu. Per això ho vull contar. Així ho sabran tots els qui escoltaran aquest llibre d’ara endavant.

El rei En Pere prengué per muller i per reina la meua il·lustre senyora Maria de Montpeller tant per la noblesa del seu llinatge com per la seua pròpia noblesa. També perquè posseïa Montpeller i la baronia en lliure propietat.

El rei Pere era jove quan es casà amb ella. Però feia temps que anava enamorat d’altres dames. Arribà un dia que ja no tornà amb la reina Maria. [...] Els cònsols i prohoms de Montpeller s’adonaren del cas. Convocaren un cavaller de confiança del senyor rei en aquells fets. [...] Aleshores li digueren:

- Ara, saps quina qüestió volem proposar-te? Com ben bé saps, la reina és, entre les santes i honestes, una de les dones més bones del món. També saps que el senyor rei no la visita, amb el menyspreu i dany que això suposa per a tot el regne. Perquè, si ara mateix es mor el rei i no té un hereu, seria un desastre i un deshonor per a tota la seua terra. També per a Montpeller, que podria caure en altres mans. Nosaltres no voldríem, de cap de les maneres, que Montpeller isquera mai de la vida del regne d'Aragó. [...] Sabem que el senyor rei t'ho conta tot sobre l'amor que professa a una altra dona. També sabem que fas el que pots perquè ell la posseesca. Per això et demanem que li digues que ja tens resolt l'assumpte.

Ell la tindrà, però ella haurà d'anar molt secretament a la seua cambra. Vol que estiga tot a fosques a fi que ningú no la veja. D’açò el rei obtindrà gran satisfacció. Quan ell s'haurà gitat i tothom haurà eixit de la cort, vindràs ací, al consolat de Montpeller. Els dotze cònsols serem ací. Tindrem, entre cavallers i ciutadans, unes altres dotze de les millors persones de Montpeller i de la baronia. També la reina Maria es trobarà ací, amb nosaltres. L'acompanyaran dotze de les dones més principals de Montpeller amb dotze donzelles. Tots junts anirem vora el senyor rei. També hi vindran els dos notaris millors de Montpeller. L'oficial del bisbe, dos canonges i quatre religiosos. Cada home, cada dona i cada donzella portarà un ciri en la mà. L'encendran quan la reina Maria entrarà en la cambra del senyor rei. Tots hi estaran reunits, vora la porta de la cambra, fins a l'hora de l’alba, en què tu l’obriràs. Una volta oberta, cadascun de nosaltres, amb ciris en la mà, entrarem en l’habitació del senyor rei. I ell se'n sorprendrà. Llavors, nosaltres li contarem tot el cas. Li mostrarem que al seu costat té la reina, nostra senyora Maria. També li direm que tenim fe en Déu i en madona santa Maria que en aquella nit engendrarà tal fruit que Déu i tot el món es posaran ben contents i el seu regne se'n beneficiarà.

[...]

Així, diumenge a la nit, quan tota la gent s'havia gitat al palau, els referits vint-i-quatre homes bons, abats, priors, l'oficial del bisbe, els religiosos, les dotze donzelles i els notaris entraren al palau amb els ciris en la mà. Aleshores, la senyora reina hi entrà. Ells es quedaren resant fora, agenollats, tots junts. El rei i la reina hi realitzaren la seua diversió. El rei es pensava que tenia al seu costat la dona de la qual estava enamorat.



Totes les esglésies de Montpeller estigueren obertes durant aquella mateixa nit. Tot el poble present resava a Déu tal com s'havia manat i he dit abans.

Quan arribà l'alba, tots els prohoms i prelats, religiosos i dones, amb els ciris encesos, van entrar a la cambra on el rei havia dormit amb la reina. S'estranyà de tal forma que, a l'instant, botà sobre el llit. Agafa la seua espasa. Tots s'agenollaren, i li van dir plorant:

- Senyor, concediu-nos la vostra gràcia i perdó. Vegeu qui teniu al costat.

La reina s’alçà. El rei la va reconéixer. Li contaren tot allò que havien tractat i el rei, davant l'evidència dels esdeveniments, digué que tot allò era del gust de Déu i en compliment de la seua voluntat.

Ramon Muntaner. Crònica.

6.3. Exercicis tipus test.

Posa V(eritable) o F(als) a les afirmacions següents.



  1. __ Després de l’imperi romà ja apareixen les primeres obres en llengües vulgars.

  2. __ Fins al segle XIII la historiografia que relatava fets del passat s’escrivia en llatí.

  3. __ A partir del segle XIII la historiografia relata fets contemporanis i s’escriu en

català.

  1. __ Els autors de les cròniques medievals no feien servir les cançons dels joglars.

  2. __ Han arribat fins als nostres dies algunes narracions joglaresques completes.

  3. __ Les narracions joglaresques (cançons de gesta) transmeses oralment pels joglars

són conegudes perquè les trobem prosificades en la historiografia.

  1. __ Les cançons de gesta eren composicions en vers.

  2. __ La Cancelleria Reial contribuí a crear una normativa lingüística comuna.

  3. __ Les quatre grans cròniques són la de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner

i Pere V el Cerimoniós.

  1. __ Les quatre grans cròniques contenen prosificacions de cançons de gesta.

  2. __ Les quatres gran cròniques foren escrites entre els segles XIII i XV.

  3. __ Una de les finalitats de les cròniques era justificar l’actitud del rei.

  4. __ El didactisme no era una de les finalitats de les cròniques medievals.

  5. __ Una de les finalitats de les cròniques medievals era la intenció patriòtica.

  6. __ Les quatre grans cròniques relaten els períodes que van des de la conquesta de

Mallorca a l’expansió pel Mediterrani.

  1. __ Les cròniques únicament són valorades des del punt de vista de la història i de la

llengua.

  1. __ Únicament la Crònica de Jaume I és autobiogràfica.

  2. __ Que algunes cròniques siguen autobiogràfiques era un fet normal a l’Europa

medieval.

  1. __ La Crònica de Jaume I únicament tracta del seu regnat.

  2. __ La Crònica de Bernat Desclot comprén els segles XII i XIII.

  3. __ La Crònica de Ramon Muntaner comprén els segles XIII i XIV.

  4. __ La Crònica de Pere III el Cerimoniós comprén els segles XIII i XIV.

  5. __ La Crònica de Jaume I únicament està escrita en estil directe.

  6. __ La Crònica de Jaume I alterna llengües diferents segons l’autor del discurs.

  7. __ El Llibre dels feits estava destinat únicament per a erudits.

  8. __ La Crònica de Jaime I és una mostra de llenguatge popular.

  9. __ Entre les característiques de la Crònica de Jaume I apareix el sentiment religiós

perquè la societat era teocèntrica.

  1. __ El didactisme no figura entre les característiques de la Crònica de Jaume I.

  2. __ L’ús del plural majestàtic és constant al llarg de la Crònica de Jaume I.

  3. __ La Crònica de Jaume I fa ús del diàleg perquè era un fet normal en la literatura

europea del moment.

  1. __ La Crònica de Bernat Desclot és tan subjectiva i feta en estil directe com la de

Jaume I.

  1. __ La Crònica de Bernat Desclot no és autobiogràfica.

  2. __ Bernat Desclot utilitza en la seua crònica prosificacions de cançons de gesta

quan es refereix a l’època anterior a Pere II el Gran.

  1. __ Bernat Desclot no fou un funcionari de la Cancelleria Reial.

  2. __ La Crònica de Ramon Muntaner és la més llarga de totes perquè relata la

història de cinc regnats.

  1. __ La llengua que utilitza Ramon Muntaner és senzilla i directa, usa expressions

populars, frases fetes, refranys...

  1. __ Ramon Muntaner fa servir recursos propis dels joglars per mantenir l’atenció

dels oïdors.

  1. __ L’estil directe que utilitza Ramon Muntaner no és propi del llenguatge

col·loquial.

  1. __ L’obra de Ramon Muntaner no pot estar relacionada amb la de Joanot Martorell

perquè visqueren en segles diferents.

  1. __ Entre els objectius de la Crònica de Ramon Muntaner es troben l’exaltació

nacional i patriòtica.

  1. __ La crònica que té la sintaxi més elaborada de les quatre és la de Pere III el

Cerimoniós.

  1. __ La Crònica de Pere III el Cerimoniós no és autobiogràfica.

  2. __ La Crònica de Pere III el Cerimoniós usa el plural majestàtic.

  3. __ La prosa de Pere III el Cerimoniós no té un caràcter viu i popular.

  4. __ La Crònica de Pere III el Cerimoniós és l’única de les quatre cròniques que no

utilitza cançons de gesta prosificades.

  1. __ Pere III el Cerimoniós no necessità justificar la seua política quan escrigué la

crònica.

  1. __ La perfecció de la prosa de Pere III el Cerimoniós reflecteix la influència de

l’arribada d’un primer humanisme a la Cancelleria Reial.





Dostları ilə paylaş:


Verilənlər bazası müəlliflik hüququ ilə müdafiə olunur ©genderi.org 2019
rəhbərliyinə müraciət

    Ana səhifə