Joan vinyoli



Yüklə 112,76 Kb.
tarix14.12.2017
ölçüsü112,76 Kb.

JOAN VINYOLI (Barcelona, 1914 - Barcelona, 1984)

Poemaris





  • Primer desenllaç (Edicions de la Residència d’Estudiants, 1937).

  • De vida i somni (Ariel, 1948)

  • Les hores retrobades (Els llibres de l’Óssa Menor, 1951)

  • El callat (Óssa Menor, 1956)

  • Realitats (Els llibres de l’Óssa Menor, 1963)

  • Tot és ara i res (Edicions 62, 1970)

  • Encara les paraules (Edicions 62, 1973)

  • Ara que és tard (Edicions 62, 1975)

  • Poesia completa 1937-1975 (Ariel, 1975)

  • Vent d’Aram (Proa, 1976)

  • Llibre d’amic (La Gaya Ciència, 1977) -també hi ha el volum Llibre d’amic / Cants d’Abelone (Empúries, 1987)-

  • El griu (La Magrana, 1978)

  • Obra poètica 1975-1979 (Crítica, 1979)

  • Cercles (Edicions 62, 1980)

  • A hores petites (Editorial Crítica, 1981)

  • Cants d’Abelone (Dins de la revista Reduccions, 1983)

  • Domini màgic (Empúries, 1984)

  • Passeig d’aniversari (Empúries, 1984)


Adaptacions


  • Versions de Rilke (Proa, 1984)

  • Noves versions de Rilke (Empúries, 1985)



Antologia NPSM

Des d’El callat (1956):



Cinc poemes davant la mar,

Algú m’ha cridat”:


Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,

cridat per una veu de mar fonda.

Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents

de més enllà de la riba.

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,

i pel fullatge bec solitud.

És per això que vago sempre

sota el silenci de les constel·lacions

d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il·luminen les nits

amb paraules com flames,

torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,

cridant-me sols, cridant-me.


He posseït els camps, la brasa de la tarda,

mes ara sóc orella i pas insomnes.


Foc mort” (fragment):
“No hi ha cap alba en el futur

ni cap estrella en el record”.


Veu del promontori” (fragment):
“crido callant amb braços espantats,

segur només del signe de la mort.”


Redossada en la nit” (fragment):
“vés-te’n de nit, pel negre

mar sense fons ni vores,

cap al teu port d’origen:

l’inconegut.”


El boscater,

Sendes, camins em criden” (fragment):


“Sendes, camins em criden

a vagareig difícil, que pregunta,

se m’emporten a balmes on escolto

difuntes veus, però la vella font

d’aigües de l’èxtasi no em dicta

mai la paraula que trenqués

l’encantament.”
He caminat fins a arribar al profund” (fragment):
“He caminat fins a arribar al profund

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües del silenci”.
Totes les sendes moren” (fragment):
“ja no sé la parla

dels homes, car he pres un sol camí,

el sempre inconegut vers l’indicible.”
Seguiré el camí de les paraules”:
I seguiré el camí que les paraules

apareixent em fressen, cap a quines

profunditats? Com pedres o com fletxes

posades per senyal del caminant,

indici, no clarors, així m’apropen

cap al sentit; mes ara, quin silenci

d’entre dos mons acull una pregunta

que m’enriqueix? Oh veritable càntic!


El boscater” (fragment):
“Com la terra callo”.
Planura d’alta nit” (2 fragments):
“Però què fer?, quins signes puc traçar

damunt l’arena, si els esborra l’aigua,

sobre la roca, si els esborra el temps,

per a deixar constància d’aquest pas

incomprensible per la nit? Un crit

salvatge sols perdura al llarg dels segles.”


“cansat de tant errar per les extremes

vores del món, retorno lentament

cap a les coses i els treballs del dia.”
El riu de pedra” (4 fragments):
“Només pregunto, però qui respon”.
“Damunt els camps estranyament madura

l’espessa, la feixuga veu dels morts,

sota la pluja que amb dolor murmura.”
“la veritat és la punyent resposta

que ve de terra, no de vells records.”


“Ja nu, ja cec, em llanço en el corrent.”
Orfeu,

Errant a la ventura”:


Errant a la ventura

pel vespre sinuós,

entre el foc i les ombres,

he posseït el cant.


Fill del foc i les ombres,

a recer de la nit,

el vent de la paraula

se m’ha tornat un arbre.


Abocat a les ombres,

arrelat en el buit,

la claror dels estels,

la quietud del vent,

fan tremolar totes les meves fulles.
Orfeu” (fragment):
“Dret en el cor de la tenebra,

sóc esperança, moviment

cap a la llum, veu que celebra.”
Una variació del mateix poema” (fragment):
“no vulguis del tresor

que brilla esquiu

més que el reflex.”
Les aigües aturades,

Àcida fruita” (fragment):


“guardaré totes les coses

fins a l’últim crit foscant.”


La terra” (fragment):
“la muntanya i el bosc,

el ponent i l’aurora,

són dintre meu, són ja la meva sang.”
Sempre allí” (fragment):
“Sempre allí, sempre allí, vora el barranc,

el sembrador fecunda, solitari,

l’entranya de la terra: no hi ha crit,

sinó callada, lenta, sòbria mort.”


Les roses” (fragment):
“la mort, encesa plenitud.”
Interrogar les flors” (fragment):
“Interrogar les flors

ofertes en silenci: calze, corol·les de secret,

és un destí per a lliurar-hi

tota una vida.”


Un amb les coses” (fragment).
“I jo m’he dit: construiré la rosa

del pensament amb pètals

de flaire suggerida, no cobegis

la flor –no som en el jardí-, camina

quietament pel viarany ombrós,

a voltes fulgurant, de les paraules.”


La barca” (fragment):
“M’ha cridat algú

des de la nit. He d’allunyar-me sol,

nit fosca enllà, tristesa, mal camí

de roca i fred, i carros de malson

a les roderes fondes, que no puc

desencallar.”


Les aigües” (fragment):
“És ara quan afirmo,

coses, que sou, mentre m’estic

bevent aquestes aigües de silenci

que brollen de vosaltres,

i sóc un àmbit on el cant circula

com una sang, on tot, a cada instant,

és únic i perfet i perdurable.”
El callat,

Simple cant a totes hores” (fragment):


“sóc un arbre contra el vent.”
La roca” (fragment):
“Quina roca segura per al crit

de l’home, quina roca per al somni

d’aquest arbre ferit de retorçades branques?”
El callat”:
M’endinso pel teu àmbit, primavera

del càntic, una veu entre les veus

ofertes al Callat, que per les coses

m’envia el seu alè. Quina avinguda

secreta tot de sobte m’ha portat

a delitós paratge? Selva muda,

com els infants camino, lliure, lliure,

sentint la quasi veu que del Callat

arriba a mi, bevent el seu somriure.
Diumenge” (fragment):
“Després de molta lluita, sols després,

pot la mirada omplir-se i retenir

calladament. I el gra madura els camps.”
Gall”:
Gall que cimeges en la torre més alta,

heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.

En la nit del temps crida sempre el teu cant.
Temps difunt, temps difunt, et veig

com un riu allargant-se en la fosca.

De la terra sóc hoste inexpert,

sempre en exili, dintre meu,

mirant les aigües entre murs

de la ciutat abandonada.


Gall que cimeges en la nit,

gall salvatge endinsat

en la boscúria espessa –qui no es mou

de la ribera fresca, contemplant

el pas feixuc de l’aigua morta,

mai no et veurà ni sentirà el teu crit.


Però el bon caçador que es lleva

a l’hora greu entre la nit i l’alba,

sent la crida en el bosc,

ple de secretes aigües vives,

i pren el camí que duu

cap a la veu intacta.


Penell tocat per l’aurora,

al cim de tot de la flama,

pausadament gira el gall.

Des de Tot és ara i res (1970),

Postal a Salvador Clotas” (fragment):
“Sempre hi ha algú de qui no és possible

que prescindim.

Potser gràcies a això vivim encara.”
Última carta” (fragment):
“Què sabràs tu

de la terrible fam

del solitari que s’enfonsa

a poc a poc?

Com podràs ajudar-lo

quan tentinegi, ple

de dol obscur?”
Negra nit”:
Matraca girant, vas de fosca,

ningú no veig, ningú no em veu.

Escolto les onades

udoladores del vent.

Estar despert així,

sobre una post d’agulles

clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.

Vull, si pot ser, dormir.


Prou” (fragment):
“M’assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s’acosti.”
A les fosques”:
Visc a les fosques,

avar d’imatges col·leccionades

com munts de cartes i fotografies

guardades en un moble que grinyola

de nit, que la humitat reinfla

i roseguen els corcs.


Calaix de vida,

podrida pels desigs

no satisfets, pel cansament

d’haver esperat tantes vegades

i que no hagi mai trobat.

Tot s’ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,

per covardia, seny o bé impotència.
Sunt lacrimae rerum” (2 fragments):
“Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.”
“Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.”
Miramar” (fragment):
“Passarem moltes hores de dia i de nit

tremolant abraçats, amb la por de la por,

que som gent que té por”.
Des del talús” (fragment):
“La vida, qui la viu? No veus

la immensa quantitat de sofriment

transmesa d’un a l’altre com en un dur

treball fet en cadena amb implacable

tenacitat, i que s’ignora?”
Retrat de família” (2 fragments):
“No puc pas dir que fóssim

feliços, no, però la meva

germana i jo pensàvem, inventàvem jocs.”
“tanca els ulls i

vola.”
Matinada lletosa amb filferros” (fragment):


“Aprofitem les mans

per a tocar, palpem-nos tot el cos,

mesclem-nos, amortem el fred

i prosseguim.”


Any setanta”:
Por d’envellir: matem el corc amb pura

follia. Por de mi: tot provisori.

Però fem del provisori

la caseta amb jardí. Sempre estiguem a punt

d’incendiar-la. No oblidar-se mai,

quan això passi, de cridar els bombers.


El sol crema, la vida

sembla que és apta per a suportar

tres-cents seixanta-cinc mals dies de viatge

sense un mal port. El vent ens ve de proa.


A mig camí” (fragment):
“«La primavera és un com un nen

que sap poesies» (Rilke).”


Versos molls” (fragment):
“Callar-ho per als altres està bé,

però callar-nos-ho tu i jo, cos meu,

cos únic meu i sols per una

sola vegada, no, no ens enganyem.”


Algú que ve de lluny” (fragment):
“Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta:

sabrem alguna cosa

de la vida, del somni i de la mort.”
Epíleg”:
Quedem-nos asseguts en algun banc

de la plaça amb acàcies. Cauen campanades

de vespre. Va pujant el temps.

Escric a la pissarra transparent

de l’aire signes. He cremat un ram

de fulles grogues. He d’omplir de nou

l’eixuta cisterna.

Des d’ Encara les paraules (1973),

Tot són preguntes”:
Tot són preguntes

que mai no tenen resposta.

Tocat no sé per quina absurda mà

se sent un violí:

l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte.
Passem el dia en una vella taverna

on la gent beu, on jo mateix bec

per allunyar molts àrids pensaments

que no tenen, però cap mena d’importància.


Es poden fer moltíssimes coses,

que no són res, partint d’aquest principi:

tot és ara i res.
La por” (fragment):
“Tinc por de gairebé

totes les coses, penso

que el franc tirador

m’aguaita sempre

darrera portes mal tancades

de casa mateix

o fet grumoll que atura en sec

el serpenteig de la vida.”


Runa”:
Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la

maó sobre maó fins a la mida

que veus, una paret de casa humil.

Fixa’t com es clivella,

com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,

feixuc estrèpit.


Però ja a terra tot,

amb mans obreres de paraula,

nit rera nit,

pacientment plego la runa

i novament edifico.
No res, un fum” (2 fragments):
“La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.”


“En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora de silenci.”
Des del moll” (fragment):
“No diguis a ningú

que fa molts anys que cerco

la veritat.”
Matinada morada amb fàbriques” (fragment):
“Cal molt coratge

per enfrontar-se amb una

fràgil hora naixent; de totes, la primera,

la més difícil”.


Un home està cavant”:
Un home està

cavant el tros i la posta

vermella li diu: torna a casa

que ja el dia es vincla.

I ho fa. A poc a poc es dreça,

plega el cistell, un instant

l’aixada fulgura

quan se la posa a l’espatlla.

Camina amb cura per les gleves

humides, roges, fins al rec;

pel canaró va rumiant,

vagament pensa en coses

petites de la vesprada:

sopar calent, dona, llit.


Suburbi” (fragment):
“Probablement no podré mai

agafar aquest tramvia

sempre aturat com totes

les coses que serveixen

veritablement.”
Record de Camus”:
Temps, no te’n vagis

massa de pressa, tot

el que podem és en aquest espai

de vida que se’ns dóna

sense perquè:

ja tot sentenciat

pel jutge penitent.
No et facis paga de res” (fragment):
“Perquè, ja ho saps, de casa no n’hi ha,

de sostre veritable no n’hi ha,

que l’únic sostre és la senzilla tapa

de la caixa de morts.”


Abans que neixi l’alba”:
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades,

per si tot d’una mor

algú que estimes o llegeixes

un vers o penses en el joc

perdut

o bé, de nit, abans



que neixi l’alba, algun lladruc

esquinça el dur silenci.

I vénen els records

de tantes culpes que no has

mai expiat

i veus el derrotat

exèrcit dels homes

arrossegant els peus feixugament

per les planúries fangoses

sota la pluja, mentre xiulen

els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat

i sempre el mal i la vergonya duren.


Un lloc desert” (fragment):
“A mi ja no m’espera

ningú. Puc fer tard, quedar-me

sempre en un lloc o no quedar-me enlloc,

estar dormint en qualsevulla

corba del temps esperant que passi

la lluna, el peix o la cançó.”


Balneari” (fragment):
“tot inútil, que bevem destrucció

com un licor molt sec; així coherentment,

anem morint-nos una mica

cada minut.”


Passing-shot”:
Instal·lat ja de temps en una

plataforma de somnis

estèrils, desfibrats, sense un ordit,

per contrast amb el joc

de cada dia a la pista

vermella, piconada,

on reboten duríssimes a cada

cop les pilotes de fúria que em llancen

els contraris,

com un boig, ara al fons,

ara a la xarxa, intento córrer,

saltar, ajupir-me, redreçar-me,

mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps

a tornar els passing-shot que em tiren

a cada instant.
Sé prou que tinc

perduda la partida, que de res

no serveixen els breus

moments de descans entre joc

i joc, la tovallola humida

que et mulla el front, el vas

de tònica o de te

-no cal pensar en el dòping,

que per això ja és tard.

Ara jo dic: què fer

de la resta de vida que em queda,

massa gastada, massa inútil

per seguir el joc?

M’ho sé: fins a l’últim

dia de tots

aniré mal corrent, mal caient, no sabent

o no tenint valor per acabar

sense un crit ni una queixa.


M’instal·lo novament

a la petita plataforma

dels somnis, cada cop

més fràgil, sempre a punt

de caure i despertar-me

del tot.
Ens va cobrint la nit”,



II:
No tremolis de fred. No tremolis de res.

Tot està ja perfectament determinat:

s’acabaran els teus dies

que tanmateix valen ben poc.

Hauràs vist una barca ajaguda a la sorra;

hauràs tocat algun moment un cos;

hauràs cregut en un ésser

fluid, sense contorns, l’exacte equivalent

aprofitable del no-definit

i que de sempre t’ha fet mal

i que de sempre has volgut

i que no ha existit mai.


Tot són fantasmes, ombres.
No ho sé”:
De quina terra

que jo no sé, de quina mar

que jo no sé, vaig arribar algun dia

en aquest lloc que se’n diu casa,

família: pare, dona, fills,

absurdament,

però que s’ha anat fent cada vegada

més important, com una planta

que va traient fulles enormes,

fruits mollars d’incomptable

valor.

I jo perdut enmig



d’aquesta exuberant vegetació

que tant estimo,

que m’és indispensable ja, com l’aire

que respiro, però

que no és l’aire

que necessito; jo el voldria espès,

contaminat de tot el que fa segles

s’ha anat pensant, vivint, elucubrant.

O qui sap si potser no vaig arribar a temps

de respirar un alè mai no exhalat

ni que en diguéssim pels «déus»:

l’inexplicable, l’insacrificable

somriure estrany d’una Koré.

Calleu, roques, que un dia

vàreu parlar-me. Calla, mar, massa tranquil·lament

agradable als mil sofisticats que et miren.


Nit fosca amb cossos abraçats.

Matinades amb cossos abraçats.

I l’absurd pensament de poder ser

no ja dos sinó un

-estatuït de sempre

i sempre fals.

Tornem a la primera

pregunta.

Des de Passeig d’aniversari (1984):

Vespre a la cafeteria,

“I”:

És un malson tenir sempre al calaix

tocant a mà, desada, l’ampolleta

de cianur per si m’urgís d’usar-lo,

davant l’absurditat de l’univers

o bé de l’home, inútil preguntaire

dins l’ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria

tancar i obrir cap altre porta

corcada ni tampoc encendre foc,

que l’estofat de vida té mal gust,

ni fer-me el llit, ni res.

Quiti de fam,

de plers i de dolors, què sóc a l’últim?

No hi valen conjectures. Metafòric

amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs

en la tenebra.

Ara sols sé que tinc

dins meu esclats, umbracles de records,

incendis metal·lúrgics i tucans de vol

silenciós i tou que em parlen d’una selva

remota. Però l’au del paradís,

engabiada? I què, nosaltres tots?


Engabiats també.

Quina punyent recança

d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert

on viure sempre!

Que el teixó ens abrigui

quan és hivern i hipopòtam gras

ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.
II” (fragment):
“què no diríem d’aquest gran dolor

que ens ennuvola sempre el pensament?

Bastim, doncs, una tenda contra el vent,

siguem un simulacre de l’amor

i acabarem per ser tan sols amor.”
III” (fragments):
“Només el tu

val per entendre’s en la immensitat

de l’univers. Quan miro el cel com lluu,

amb milions d’estels il·luminat,

i veig la terra fosca, amb tant de fel

i goig banal, em dic: L’únic estel

que val és el que fa volar, encisat,

un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.”


“No imploris mai clemència.

Ningú no et sent dins l’eternal fluència.”


Sense mans,

I”:


Mai-més i Sempre són germans

irreconciliables, de naixença, en l’home.

En va cerquem, en va trobem:

allò


que és assolit esdevé sempre, a l’acte,

mai més, com engolit per una

boca voraç.

I tot seguit projectes

desenfonyats de nou, experiments, deliri

de ser feliç, fressa de clarions

a la pissarra de la vida:

l’aire


que respirem se’ns torna a voltes música,

una gota de rou tot d’una es fa verí.

Tot és un jeroglífic cada cop

més complicat de desxifrar; fascina,

però, com mirar el foc o el mar o la boirosa

planura dels records.

Els mots, en veritat,

no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,

sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
III”:
Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa

de no mortal, inventa un carnaval

peculiar on assisteixin tots

els rosegats com tu.

La festa ha començat

ara mateix: cridant, empentegant-nos,

ebris d’eternitat, amb serpentines

i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre

de al casa del temps: aranyes de cristall

que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa

negant la nit.

Escalinates

i passadissos que ningú no sap

on duen: sala de miralls

que ho multipliquen tot per l’infinit; així

veiem més vida i repetidament

anem mirant-nos fins que ens adonem

que som només imatges reflectides

pel cec mirall de la irrealitat.
V” (fragment):
“En la casa impalpable tot s’atura.”
Elegia de Vallvidrera,

I”:


Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro al ratlla fixa

de l’horitzó,

mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla –sols llavors hi arriben

“feliços pocs”.

No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

ja no tinc res més.
II” (fragment):
“Aclucarem els ulls:

se’ns n’obriran uns altres en el somni

que hi veuran més en l’orba obscuritat.”
III”:
Per què, mot arribat encara sense

projecte de sentit, m’empenys a capbussar-me

dins una aigua profunda a percaçar

l’única perla enmig de tants de nacres

banals, que tingui un orient prou bell

perquè un celest orfebre pugui en l’èter

encastar-la, jugant, en una lleu muntura

de llum que els nostres ulls no veuen?

Déus,

per a què som sinó per a l’intent



de preparar amb les coses de la terra

una ofrena a vosaltres que no sou

més, tanmateix, que allò que ens és precari

per donar-nos sentit, certesa i força?


Sí, ja sé prou que el mut submarinista

que va per folga a tot mor ofegat,

però qui cerca peixos impossibles

no esdevindrà madrèpora o rocall,

ans viurà sempre en xarxes invisibles.
IV”:
Ara puc dir: sóc a la font i bec,

i bec fins a morir-me

de set de voler més no sabent què,

que és així com no es mor

en veritat del tot: vivint en la fretura

d’alguna cosa sempre.

Sense

fretura, què seria de nosaltres,



aquests a qui fou dat el privilegi

de la santa follia de ser càntic,

vent desfermat, incendi

que es destrueix a si mateix, mentre salvades

queden les coses que tocà i més pures.

Oh, il·luminats! La nostra

comesa humil: obrir del tot orelles

al primigeni cant

i declinar.
V” (fragment):
“Vaig tot seguit a coure aquelles menges

que no tan sols la terra m’ha donat,

sinó la cura amb què les vaig regar

anys i més anys, en dies de sequera,

per l’arid temps.”
VI”:
On cessa tot, al centre del silenci,

quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant

i sense afany de res, com en un temps

imaginat:

allà, més d’una volta

vàrem estar, potser perquè estimàrem

sense desig: no ens vàrem mai tocar,

ni no ens besàrem amb goluda fúria,

ans reteníem constantment l’alè,

plens de ser l’un miracle per a l’altre,

vivint en el poètic, assumint

que no és dat posseir res, només absència

devers on es camina amb ulls oberts

a la claror invisible.

Sí, de què

viuríem si no fos d’aquests besllums

de permanència feliç que se’ns revelen

entre dos clars, quan tot es precipita

sense parar a l’abisme i bufa un vent

sense recurs?

L’oasi

del pur estat beat, l’enyora sempre



l’itinerant.

Qui busca en trobarà

potser un miratge fèrtil, que l’oasi

no és enlloc.



Què ho fa que el recordem?
VII” (fragment):
“Aquí, tot, ara,

s’ha deturat.”

Dostları ilə paylaş:


Verilənlər bazası müəlliflik hüququ ilə müdafiə olunur ©genderi.org 2019
rəhbərliyinə müraciət

    Ana səhifə