Joan vinyoli
Yüklə 112,76 Kb.
|
- Bu səhifədəki naviqasiya:
- Antologia NPSM
|
JOAN VINYOLI (Barcelona, 1914 - Barcelona, 1984) Poemaris
Adaptacions
Antologia NPSMDes d’El callat (1956): Cinc poemes davant la mar, “Algú m’ha cridat”: Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc, cridat per una veu de mar fonda. Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents de més enllà de la riba. Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me, i pel fullatge bec solitud. És per això que vago sempre sota el silenci de les constel·lacions d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
amb paraules com flames, torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar, cridant-me sols, cridant-me. He posseït els camps, la brasa de la tarda, mes ara sóc orella i pas insomnes. “Foc mort” (fragment): “No hi ha cap alba en el futur ni cap estrella en el record”. “Veu del promontori” (fragment): “crido callant amb braços espantats, segur només del signe de la mort.” “Redossada en la nit” (fragment): “vés-te’n de nit, pel negre mar sense fons ni vores, cap al teu port d’origen: l’inconegut.” El boscater, “Sendes, camins em criden” (fragment): “Sendes, camins em criden a vagareig difícil, que pregunta, se m’emporten a balmes on escolto difuntes veus, però la vella font d’aigües de l’èxtasi no em dicta mai la paraula que trenqués l’encantament.”
del bosc de la paraula, per on llisquen les aigües del silenci”.
dels homes, car he pres un sol camí, el sempre inconegut vers l’indicible.”
apareixent em fressen, cap a quines profunditats? Com pedres o com fletxes posades per senyal del caminant, indici, no clarors, així m’apropen cap al sentit; mes ara, quin silenci d’entre dos mons acull una pregunta que m’enriqueix? Oh veritable càntic! “El boscater” (fragment): “Com la terra callo”. “Planura d’alta nit” (2 fragments): “Però què fer?, quins signes puc traçar damunt l’arena, si els esborra l’aigua, sobre la roca, si els esborra el temps, per a deixar constància d’aquest pas incomprensible per la nit? Un crit salvatge sols perdura al llarg dels segles.” “cansat de tant errar per les extremes vores del món, retorno lentament cap a les coses i els treballs del dia.”
l’espessa, la feixuga veu dels morts, sota la pluja que amb dolor murmura.”
que ve de terra, no de vells records.” “Ja nu, ja cec, em llanço en el corrent.” Orfeu, “Errant a la ventura”: Errant a la ventura pel vespre sinuós, entre el foc i les ombres, he posseït el cant. Fill del foc i les ombres, a recer de la nit, el vent de la paraula se m’ha tornat un arbre. Abocat a les ombres, arrelat en el buit, la claror dels estels, la quietud del vent, fan tremolar totes les meves fulles.
sóc esperança, moviment cap a la llum, veu que celebra.”
que brilla esquiu més que el reflex.”
“Àcida fruita” (fragment): “guardaré totes les coses fins a l’últim crit foscant.” “La terra” (fragment): “la muntanya i el bosc, el ponent i l’aurora, són dintre meu, són ja la meva sang.”
el sembrador fecunda, solitari, l’entranya de la terra: no hi ha crit, sinó callada, lenta, sòbria mort.” “Les roses” (fragment): “la mort, encesa plenitud.” “Interrogar les flors” (fragment): “Interrogar les flors ofertes en silenci: calze, corol·les de secret, és un destí per a lliurar-hi tota una vida.” “Un amb les coses” (fragment). “I jo m’he dit: construiré la rosa del pensament amb pètals de flaire suggerida, no cobegis la flor –no som en el jardí-, camina quietament pel viarany ombrós, a voltes fulgurant, de les paraules.” “La barca” (fragment): “M’ha cridat algú des de la nit. He d’allunyar-me sol, nit fosca enllà, tristesa, mal camí de roca i fred, i carros de malson a les roderes fondes, que no puc desencallar.” “Les aigües” (fragment): “És ara quan afirmo, coses, que sou, mentre m’estic bevent aquestes aigües de silenci que brollen de vosaltres, i sóc un àmbit on el cant circula com una sang, on tot, a cada instant, és únic i perfet i perdurable.”
“Simple cant a totes hores” (fragment): “sóc un arbre contra el vent.” “La roca” (fragment): “Quina roca segura per al crit de l’home, quina roca per al somni d’aquest arbre ferit de retorçades branques?”
del càntic, una veu entre les veus ofertes al Callat, que per les coses m’envia el seu alè. Quina avinguda secreta tot de sobte m’ha portat a delitós paratge? Selva muda, com els infants camino, lliure, lliure, sentint la quasi veu que del Callat arriba a mi, bevent el seu somriure.
pot la mirada omplir-se i retenir calladament. I el gra madura els camps.”
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora. En la nit del temps crida sempre el teu cant.
com un riu allargant-se en la fosca. De la terra sóc hoste inexpert, sempre en exili, dintre meu, mirant les aigües entre murs de la ciutat abandonada. Gall que cimeges en la nit, gall salvatge endinsat en la boscúria espessa –qui no es mou de la ribera fresca, contemplant el pas feixuc de l’aigua morta, mai no et veurà ni sentirà el teu crit. Però el bon caçador que es lleva a l’hora greu entre la nit i l’alba, sent la crida en el bosc, ple de secretes aigües vives, i pren el camí que duu cap a la veu intacta. Penell tocat per l’aurora, al cim de tot de la flama, pausadament gira el gall. Des de Tot és ara i res (1970), “Postal a Salvador Clotas” (fragment):
que prescindim. Potser gràcies a això vivim encara.”
de la terrible fam del solitari que s’enfonsa a poc a poc? Com podràs ajudar-lo quan tentinegi, ple de dol obscur?”
ningú no veig, ningú no em veu. Escolto les onades udoladores del vent. Estar despert així, sobre una post d’agulles clavant-se al cos, fa un mal sense recurs. Vull, si pot ser, dormir. “Prou” (fragment): “M’assec a terra i ploro rosegant-me els punys. Que ningú no s’acosti.”
avar d’imatges col·leccionades com munts de cartes i fotografies guardades en un moble que grinyola de nit, que la humitat reinfla i roseguen els corcs. Calaix de vida, podrida pels desigs no satisfets, pel cansament d’haver esperat tantes vegades i que no hagi mai trobat. Tot s’ha tornat avorriment, desdeny i fàstic, per covardia, seny o bé impotència.
plora la vida no viscuda, plora també la vida que hem viscut.”
amb paciència, bon vi, moderació, per no caure en el daltabaix.”
tremolant abraçats, amb la por de la por, que som gent que té por”.
la immensa quantitat de sofriment transmesa d’un a l’altre com en un dur treball fet en cadena amb implacable tenacitat, i que s’ignora?”
feliços, no, però la meva germana i jo pensàvem, inventàvem jocs.”
vola.”
“Aprofitem les mans per a tocar, palpem-nos tot el cos, mesclem-nos, amortem el fred i prosseguim.” “Any setanta”: Por d’envellir: matem el corc amb pura follia. Por de mi: tot provisori. Però fem del provisori la caseta amb jardí. Sempre estiguem a punt d’incendiar-la. No oblidar-se mai, quan això passi, de cridar els bombers. El sol crema, la vida sembla que és apta per a suportar tres-cents seixanta-cinc mals dies de viatge sense un mal port. El vent ens ve de proa. “A mig camí” (fragment): “«La primavera és un com un nen que sap poesies» (Rilke).” “Versos molls” (fragment): “Callar-ho per als altres està bé, però callar-nos-ho tu i jo, cos meu, cos únic meu i sols per una sola vegada, no, no ens enganyem.” “Algú que ve de lluny” (fragment): “Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta: sabrem alguna cosa de la vida, del somni i de la mort.”
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades de vespre. Va pujant el temps. Escric a la pissarra transparent de l’aire signes. He cremat un ram de fulles grogues. He d’omplir de nou l’eixuta cisterna. Des d’ Encara les paraules (1973), “Tot són preguntes”:
que mai no tenen resposta. Tocat no sé per quina absurda mà se sent un violí: l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte.
on la gent beu, on jo mateix bec per allunyar molts àrids pensaments que no tenen, però cap mena d’importància. Es poden fer moltíssimes coses, que no són res, partint d’aquest principi: tot és ara i res.
totes les coses, penso que el franc tirador m’aguaita sempre darrera portes mal tancades de casa mateix o fet grumoll que atura en sec el serpenteig de la vida.” “Runa”: Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la maó sobre maó fins a la mida que veus, una paret de casa humil. Fixa’t com es clivella, com va esfondrant-se a poc a poc amb sord, feixuc estrèpit. Però ja a terra tot, amb mans obreres de paraula, nit rera nit, pacientment plego la runa i novament edifico.
i fa propera la realitat.” “En veritat us dic que no es fa res en veritat sinó per la paraula creadora de silenci.”
que fa molts anys que cerco la veritat.”
per enfrontar-se amb una fràgil hora naixent; de totes, la primera, la més difícil”. “Un home està cavant”: Un home està cavant el tros i la posta vermella li diu: torna a casa que ja el dia es vincla. I ho fa. A poc a poc es dreça, plega el cistell, un instant l’aixada fulgura quan se la posa a l’espatlla. Camina amb cura per les gleves humides, roges, fins al rec; pel canaró va rumiant, vagament pensa en coses petites de la vesprada: sopar calent, dona, llit. “Suburbi” (fragment): “Probablement no podré mai agafar aquest tramvia sempre aturat com totes les coses que serveixen veritablement.”
massa de pressa, tot el que podem és en aquest espai de vida que se’ns dóna sense perquè: ja tot sentenciat pel jutge penitent.
de sostre veritable no n’hi ha, que l’únic sostre és la senzilla tapa de la caixa de morts.” “Abans que neixi l’alba”: És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades, per si tot d’una mor algú que estimes o llegeixes un vers o penses en el joc perdut o bé, de nit, abans que neixi l’alba, algun lladruc esquinça el dur silenci. I vénen els records de tantes culpes que no has mai expiat i veus el derrotat exèrcit dels homes arrossegant els peus feixugament per les planúries fangoses sota la pluja, mentre xiulen els trens.
i sempre el mal i la vergonya duren. “Un lloc desert” (fragment): “A mi ja no m’espera ningú. Puc fer tard, quedar-me sempre en un lloc o no quedar-me enlloc, estar dormint en qualsevulla corba del temps esperant que passi la lluna, el peix o la cançó.” “Balneari” (fragment): “tot inútil, que bevem destrucció com un licor molt sec; així coherentment, anem morint-nos una mica cada minut.” “Passing-shot”: Instal·lat ja de temps en una plataforma de somnis estèrils, desfibrats, sense un ordit, per contrast amb el joc de cada dia a la pista vermella, piconada, on reboten duríssimes a cada cop les pilotes de fúria que em llancen els contraris, com un boig, ara al fons, ara a la xarxa, intento córrer, saltar, ajupir-me, redreçar-me, mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps a tornar els passing-shot que em tiren a cada instant.
perduda la partida, que de res no serveixen els breus moments de descans entre joc i joc, la tovallola humida que et mulla el front, el vas de tònica o de te -no cal pensar en el dòping, que per això ja és tard. Ara jo dic: què fer de la resta de vida que em queda, massa gastada, massa inútil per seguir el joc? M’ho sé: fins a l’últim dia de tots aniré mal corrent, mal caient, no sabent o no tenint valor per acabar sense un crit ni una queixa. M’instal·lo novament a la petita plataforma dels somnis, cada cop més fràgil, sempre a punt de caure i despertar-me del tot.
II: No tremolis de fred. No tremolis de res. Tot està ja perfectament determinat: s’acabaran els teus dies que tanmateix valen ben poc. Hauràs vist una barca ajaguda a la sorra; hauràs tocat algun moment un cos; hauràs cregut en un ésser fluid, sense contorns, l’exacte equivalent aprofitable del no-definit i que de sempre t’ha fet mal i que de sempre has volgut i que no ha existit mai. Tot són fantasmes, ombres. “No ho sé”: De quina terra que jo no sé, de quina mar que jo no sé, vaig arribar algun dia en aquest lloc que se’n diu casa, família: pare, dona, fills, absurdament, però que s’ha anat fent cada vegada més important, com una planta que va traient fulles enormes, fruits mollars d’incomptable valor. I jo perdut enmig d’aquesta exuberant vegetació que tant estimo, que m’és indispensable ja, com l’aire que respiro, però que no és l’aire que necessito; jo el voldria espès, contaminat de tot el que fa segles s’ha anat pensant, vivint, elucubrant. O qui sap si potser no vaig arribar a temps de respirar un alè mai no exhalat ni que en diguéssim pels «déus»: l’inexplicable, l’insacrificable somriure estrany d’una Koré. Calleu, roques, que un dia vàreu parlar-me. Calla, mar, massa tranquil·lament agradable als mil sofisticats que et miren. Nit fosca amb cossos abraçats. Matinades amb cossos abraçats. I l’absurd pensament de poder ser no ja dos sinó un -estatuït de sempre i sempre fals. Tornem a la primera pregunta. Des de Passeig d’aniversari (1984):
“I”:És un malson tenir sempre al calaix tocant a mà, desada, l’ampolleta de cianur per si m’urgís d’usar-lo, davant l’absurditat de l’univers o bé de l’home, inútil preguntaire dins l’ordre imaginat pel demiürg.
tancar i obrir cap altre porta corcada ni tampoc encendre foc, que l’estofat de vida té mal gust, ni fer-me el llit, ni res. Quiti de fam, de plers i de dolors, què sóc a l’últim? No hi valen conjectures. Metafòric amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs en la tenebra. Ara sols sé que tinc dins meu esclats, umbracles de records, incendis metal·lúrgics i tucans de vol silenciós i tou que em parlen d’una selva remota. Però l’au del paradís, engabiada? I què, nosaltres tots? Engabiats també. Quina punyent recança d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert on viure sempre! Que el teixó ens abrigui quan és hivern i hipopòtam gras ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.
que ens ennuvola sempre el pensament? Bastim, doncs, una tenda contra el vent, siguem un simulacre de l’amor i acabarem per ser tan sols amor.”
val per entendre’s en la immensitat de l’univers. Quan miro el cel com lluu, amb milions d’estels il·luminat, i veig la terra fosca, amb tant de fel i goig banal, em dic: L’únic estel que val és el que fa volar, encisat, un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.” “No imploris mai clemència. Ningú no et sent dins l’eternal fluència.” Sense mans, “I”: Mai-més i Sempre són germans irreconciliables, de naixença, en l’home. En va cerquem, en va trobem: allò
que és assolit esdevé sempre, a l’acte, mai més, com engolit per una boca voraç. I tot seguit projectes desenfonyats de nou, experiments, deliri de ser feliç, fressa de clarions a la pissarra de la vida: l’aire
que respirem se’ns torna a voltes música, una gota de rou tot d’una es fa verí. Tot és un jeroglífic cada cop més complicat de desxifrar; fascina, però, com mirar el foc o el mar o la boirosa planura dels records. Els mots, en veritat, no són sols per entendre’ns pel que signifiquen, sinó per descobrir el que, transparents, oculten.
de no mortal, inventa un carnaval peculiar on assisteixin tots els rosegats com tu. La festa ha començat ara mateix: cridant, empentegant-nos, ebris d’eternitat, amb serpentines i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre de al casa del temps: aranyes de cristall que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa negant la nit. Escalinates i passadissos que ningú no sap on duen: sala de miralls que ho multipliquen tot per l’infinit; així veiem més vida i repetidament anem mirant-nos fins que ens adonem que som només imatges reflectides pel cec mirall de la irrealitat.
“I”: Per què paraules? Aquest blau intens del mar és prou. Miro al ratlla fixa de l’horitzó, mar grandiós, i quanta riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus que cerca vells tresors: el que m’atreia, perles que abans havien estat ulls, no ho troba algú tot sol, ans calen dos, amb una sola, neta, lliure, confluent mirada que es projecti més enllà de tota perla –sols llavors hi arriben “feliços pocs”. No, jo sóc sol, però l’embat de les onades em conforta. Tot és lluny i prop i no s’acaba mai aquest viatge per les paraules: ja no tinc res més.
se’ns n’obriran uns altres en el somni que hi veuran més en l’orba obscuritat.”
projecte de sentit, m’empenys a capbussar-me dins una aigua profunda a percaçar l’única perla enmig de tants de nacres banals, que tingui un orient prou bell perquè un celest orfebre pugui en l’èter encastar-la, jugant, en una lleu muntura de llum que els nostres ulls no veuen? Déus, per a què som sinó per a l’intent de preparar amb les coses de la terra una ofrena a vosaltres que no sou més, tanmateix, que allò que ens és precari per donar-nos sentit, certesa i força? Sí, ja sé prou que el mut submarinista que va per folga a tot mor ofegat, però qui cerca peixos impossibles no esdevindrà madrèpora o rocall, ans viurà sempre en xarxes invisibles.
i bec fins a morir-me de set de voler més no sabent què, que és així com no es mor en veritat del tot: vivint en la fretura d’alguna cosa sempre. Sense fretura, què seria de nosaltres, aquests a qui fou dat el privilegi de la santa follia de ser càntic, vent desfermat, incendi que es destrueix a si mateix, mentre salvades queden les coses que tocà i més pures. Oh, il·luminats! La nostra comesa humil: obrir del tot orelles al primigeni cant i declinar.
que no tan sols la terra m’ha donat, sinó la cura amb què les vaig regar anys i més anys, en dies de sequera, per l’arid temps.”
quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant i sense afany de res, com en un temps imaginat: allà, més d’una volta vàrem estar, potser perquè estimàrem sense desig: no ens vàrem mai tocar, ni no ens besàrem amb goluda fúria, ans reteníem constantment l’alè, plens de ser l’un miracle per a l’altre, vivint en el poètic, assumint que no és dat posseir res, només absència devers on es camina amb ulls oberts a la claror invisible. Sí, de què viuríem si no fos d’aquests besllums de permanència feliç que se’ns revelen entre dos clars, quan tot es precipita sense parar a l’abisme i bufa un vent sense recurs? L’oasi del pur estat beat, l’enyora sempre l’itinerant. Qui busca en trobarà potser un miratge fèrtil, que l’oasi no és enlloc. Què ho fa que el recordem? “VII” (fragment): “Aquí, tot, ara, s’ha deturat.” Yüklə 112,76 Kb. Dostları ilə paylaş:
|