Literatura I revolució lev trotski

CAPÍTOL 6. Cultura proletària i art proletari

Cada classe dominant crea la seua cultura i, en conseqüència, el seu art. La història ha conegut les cultures esclavistes de l’Antiguitat clàssica i de l’Orient, la cultura feudal de l’Europa medieval i la cultura burgesa que domina avui el món. D’això sembla deduir-se que també el proletariat ha de crear la seua cultura i el seu art.

No obstant, la qüestió està lluny de ser tan simple com ho sembla a primera vista. La societat en què els posseïdors d’esclaus formaven la classe dirigent ha existit durant nombrosos segles. El mateix ocorregué amb el feudalisme. La cultura burgesa, datant-la, inclús, des de la seua primera manifestació oberta i tumultuosa, és a dir, des de l’època del renaixement, existeix des de fa cinc segles, però no ha assolit el seu apogeu ple fins al segle XIX, més precisament, fins a la seua segona meitat. La història mostra que la formació d’una cultura nova entorn d’una classe dominant exigeix un temps considerable i no aconsegueix la seua plena realització més que en el període precedent a la decadència política d’aquesta classe.

Tindrà el proletariat el temps suficient per a crear una cultura “proletària”? Contràriament al règim dels posseïdors d’esclaus, dels senyors feudals i dels burgesos, el proletariat considera la seua dictadura com un breu període de transició. Quan desitgem rebatre les concepcions massa optimistes sobre el pas al socialisme, subratllarem que el període de la revolució social, a escala mundial, no durarà mesos, sinó anys i desenes d’anys; desenes d’anys, però no segles ni, molt menys, mil·lennis. ¿Pot el proletariat, en aquest espai de temps, crear una cultura nova? Els dubtes són tant legítims com que els anys de revolució social seran anys d’una cruel lluita de classes, on les destruccions ocuparan més lloc que no una nova activitat constructora. En qualsevol cas, l’energia del proletariat es gastarà principalment en conquistar el poder, en mantindre’l, en fortificar-lo i en utilitzar-lo per a les necessitats més urgents de l’existència i de la lluita ulterior. Ara bé, durant aquest període revolucionari, que tanca en límits tan estrets la possibilitat d’una edificació cultural planificada, el proletariat assolirà la seua tensió més alta i la manifestació més completa del seu caràcter de classe. I al revés, com més segur estiga el nou règim enfront de les pertorbacions militars i polítiques, i com més favorables esdevinguen les condicions de la creació cultural, més es dissoldrà el proletariat en la comunitat socialista, i s’alliberarà de les seues característiques de classe, és a dir, deixarà de ser el proletariat. En d’altres paraules, durant el període de dictadura no pot existir el problema de la creació d’una cultura nova, és a dir, de l’edificació històrica en el sentit més ampli; per contra, l’edificació cultural no tindrà precedent en la història quan el puny de ferro de la dictadura no siga ja necessari, quan no tinga caràcter de classe. D’ací cal concloure, com a regla general, que no sols no hi ha cultura proletària, sinó que no mai n’hi haurà; i, a dir veritat, no hi ha motiu per a lamentar-ho: el proletariat ha pres el poder precisament per a acabar, d’una vegada per sempre, amb la cultura de classe i per a obrir la via a una cultura humana. Sembla que oblidem açò amb massa freqüència.

Les referències confuses sobre la cultura proletària, per analogia i antítesi respecte a la cultura burgesa, es nodreixen d’una assimilació excessivament mancada de crítica entre els destins històrics del proletariat i els de la burgesia. El mètode banal, liberal sense embuts, de les analogies històriques formals, res té en comú amb el marxisme. No hi ha analogia real alguna entre el cicle històric de la burgesia i el de la classe obrera.

El desenvolupament de la cultura burgesa ha començat molts segles abans que la burgesia, per mitjà d’una sèrie de revolucions, es fes amb el poder de l’Estat. Quan la burgesia no era encara més que el Tercer Estat, privat a mitges dels seus drets, jugava ja un gran paper, que sense parar creixia, en tots els dominis del desenvolupament cultural. Hom pot veure-ho, amb particular nitidesa, en l’evolució de l’arquitectura. Les esglésies gòtiques no foren construïdes de sobte, sota l’impuls d’una inspiració religiosa. La construcció de la catedral de Colònia, la seua arquitectura i la seua escultura, resumeix tota l’experiència arquitectònica de la Humanitat des del temps de les cavernes, i tots els elements d’aquesta experiència concorren en un estil nou que expressa la cultura de la seua època, és a dir, en última anàlisi, l’estructura i la tècnica socials d’aqueixa època. L’antiga burgesia de les corporacions i els gremis fou el vertader constructor del gòtic. En desenrotllar-se i en prendre força, és a dir, en enriquir-se, la burgesia sobrepassà conscientment i activa el gòtic i començà a crear el seu propi estil arquitectònic, però ja no per a les esglésies, sinó per als seus palaus. Recolzant-se en les conquistes del gòtic, es tornà vers l’antiguitat, especialment la romana, utilitzà l’arquitectura àrab, sotmeté tot a les condicions i necessitats de la nova vida urbana i creà, així, el Renaixement (a Itàlia, a fins del primer quart del segle XV). Els especialistes poden comptar, i compten en realitat, els elements que el Renaixement deu a l’antiguitat i els que deu al gòtic, per a veure de quina banda s’inclina la balança. En qualsevol cas, el Renaixement no comença abans que la nova classe social, una vegada establerta culturalment, no es sent prou forta per a sortir del jou de l’arc gòtic, per a considerar el gòtic i tot el que l’havia precedit com un material, i per a sotmetre els elements tècnics del passat als seus objectius arquitectònics. Açò és igualment vàlid per a les restants arts, amb la diferència que, en raó de la seua major flexibilitat, és a dir, en raó que depenen menys dels objectius utilitaris i dels materials, les arts “lliures” no revelen la dialèctica del domini i de la successió dels estils amb una força tan convincent.

Entre el Renaixement i la Reforma, d’una banda, que tenien per objecte crear les condicions d’existència intel·lectual i política més favorables per a la burgesia en la societat feudal, i, per una altra, la Revolució que transferirà el poder a la burgesia (en França), han transcorregut de tres a quatre segles de creixement de les forces materials i intel·lectuals de la burgesia. L’època de la gran revolució francesa i de les guerres que feu nàixer rebaixà temporalment el nivell material de la cultura. Però després el règim capitalista s’afirmà com “natural” i “etern”.

Així, el procés fonamental d’acumulació dels elements de la cultura burgesa, i de la seua cristal·lització en un estil específic, ha estat determinat per les característiques socials de la burgesia com a classe posseïdora, explotadora: no sols s’ha desenvolupat materialment al si de la societat feudal, vinculant-se a aquesta de mil maneres i atraient cap a si les riqueses, sinó que també ha posat de la seua part a la intel·liguèntsia, creant així punts de suport culturals (escoles, universitats, acadèmies, periòdics, revistes) molt de temps abans de prendre possessió obertament de l’Estat al cap del tercer. N’hi ha prou amb recordar ací que la burgesia alemanya, amb la seua incomparable cultura tècnica, filosòfica, científica i artística, ha deixat el poder en les mans d’una casta feudal i burocràtica fins a 1918, i no va decidir, o millor dit, no es veié obligada a prendre directament el poder fins que l’ossada material de la cultura alemanya començà a caure convertida en pols.

Pot replicar-se a açò que han calgut milers d’anys per a crear l’art de la societat esclavista, i només alguns segles per a l’art burgès. ¿Per què, doncs, no anaven a bastar algunes desenes d’anys per a l’art proletari? Les bases tècniques de la vida no són iguals avui en dia, i per això el ritme és igualment molt distint. Aquesta objecció, que a primera vista sembla molt convincent, passa en realitat de gairó al costat del problema.

Cert que en el desenrotllament de la nova societat arribarà un moment en què l’economia, l’edifici cultural, l’art, seran dotats de la major llibertat de moviments per a avançar. Quant al ritme d’aquest moviment, únicament podem en l’actualitat somiar-lo. En una societat que haja rebutjat l’aspra i embrutidora preocupació pel pa quotidià, que els restaurants comunitaris prepararan a elecció de cada un una alimentació bona, sana i apetitosa, que les bugaderes comunals rentaran ben bona roba per a tots, que els xiquets, tots els xiquets, estaran ben alimentats, seran forts i alegres, i absorbiran els elements fonamentals de la ciència i de l’art com absorbeixen l’albúmina, l’aire i la calor del sol, que l’electricitat i la ràdio no seran ja els procediments primitius que avui són, sinó fonts inesgotables d’energia concentrada que responguen a la pressió d’un botó, que ja no hi haurà “boques inútils”, que l’egoisme alliberat de l’home (força immensa!) serà totalment dirigit vers el coneixement, la transformació i la millora de l’univers, en una societat semblant la dinàmica del desenvolupament cultural no tindrà cap comparació amb el que s’ha conegut en el passat. Però açò no vindrà sinó després d’un llarg i difícil període de transició, que encara està quasi sencer davant de nosaltres. Precisament ací parlem d’aqueix període de transició.

La nostra època, l’època actual, no és dinàmica? Ho és, i en el més alt grau. Però el seu dinamisme es concentra en la política. La guerra i la revolució són dinàmiques, però la major part de les vegades en detriment de la tècnica i de la cultura. Cert que la guerra ha produït una llarga sèrie d’invencions tècniques. Però la pobresa general que ha causat ha diferit per a un llarg període l’aplicació pràctica d’aquestes invencions que podien revolucionar la vida quotidiana. I el mateix ocorre amb la ràdio, l’aviació i nombrosos invents químics. D’altra banda, la revolució crea les premisses d’una nova societat. Però ho fa amb els mètodes de la vella societat, amb la lluita de classes, la violència, la destrucció i l’aniquilació. Sí, la revolució salva la societat i la cultura, però mitjançant la cirurgia més cruel. Totes les forces actives estan concentrades en la política, en la lluita revolucionària. La resta és rebutjat a segon pla, i tot allò que obstaculitza l’avanç és aixafat sense compassió. Aquest procés té evidentment els seus fluxos i refluxos parcials: el comunisme de guerra ha deixat pas a la Nep que, al seu torn, passa per diverses fases. Però, en la seua essència, la dictadura del proletariat no és l’organització econòmica i cultural d’una nova societat, és un règim militar revolucionari el fi del qual és lluitar per a la instauració d’aqueixa societat. No cal oblidar-ho. L’historiador del futur col·locarà probablement el punt culminant de la societat antiga en el 2 d’agost de 1914, quan el poder exacerbat de la cultura burgesa va sumir al món en el foc i la sang de la guerra imperialista. El començament de la nova història de la humanitat serà probablement datat el 7 de novembre de 1917. I és probable que les etapes fonamentals del desenvolupament de la humanitat es dividisquen, si fa o no fa, així: la “història” prehistòrica de l’home primitiu; la història de l’Antiguitat, el desenvolupament de la qual es recolzava sobre l’esclavitud; l’Edat Mitjana, fundada sobre la servitud; el capitalisme, amb l’explotació assalariada, i, finalment, la societat socialista amb el pas, que es farà, esperem que sense dolor, a una Comuna on qualsevol forma de poder haurà desaparegut. En qualsevol cas, els vint, trenta o cinquanta anys que es prendrà la revolució proletària mundial entraran en la Història com la transició més penosa d’un sistema a un altre, i en cap cas com una època independent de cultura proletària.

En els anys de treva actuals poden néixer il·lusions sobre aquest punt en la nostra república soviètica. Hem posat els problemes culturals en l’ordre del dia. En projectar les nostres preocupacions d’avui sobre un esdevenidor llunyà, podem arribar a imaginar una cultura proletària. De fet, per important i vital que puga ser la nostra edificació cultural, es situa enterament sota el signe de la revolució europea i mundial. No som més que soldats en campanya. Tenim per ara una jornada de repòs, i hem d’aprofitar-la per a rentar la nostra camisa, fer-nos tallar el cabell i, primer que res, per a netejar i greixar el fusell. Tota la nostra activitat econòmica i cultural d’avui sols és una reorganització del nostre equip entre dues batalles, entre dues campanyes. Els combats decisius estan encara davant de nosaltres i, sens dubte, n’hi ha també en un horitzó més allunyat. Els dies que vivim no són encara l’època d’una cultura nova, tot el més el llindar d’aqueixa època. Hem de prendre oficialment possessió dels elements més importants de la vella cultura en primer lloc, per a poder almenys obrir la porta a una cultura nova.

Açò resulta especialment clar si es considera, com cal fer, el problema en la seua escala internacional. El proletariat era i segueix sent la classe no posseïdora. Per això mateix, la possibilitat per a d’ell d’iniciar-se en els elements de la cultura burgesa que han entrat per a sempre en el patrimoni de la humanitat és extremadament restringida. En cert sentit, es pot dir, perquè és cert, que el proletariat, almenys el proletariat europeu, ha tingut, també ell, la seua Reforma, sobretot en la segona meitat del segle XIX, quan, sense aconseguir encara directament el poder de l’Estat, aconseguí el seu empenyorament d’assolir les condicions jurídiques més favorables al seu desenvolupament en el règim burgès. Però, en primer lloc, per al seu període de “Reforma” (parlamentarisme i reformes socials), que ha coincidit principalment amb el període de la II Internacional, la Història ha concedit a la classe obrera aproximadament tants decennis com a segles a la burgesia. En segon lloc, durant aquest període preparatori, el proletariat de cap manera s’ha convertit en una classe més rica, no ha reunit entre les seues mans cap poder material; per contra, des del punt de vista social i cultural, s’ha trobat cada vegada més desheretat. La burgesia arribà al poder completament armada de la cultura del seu temps. El proletariat no ve al poder més que armat completament d’una necessitat aguda de conquistar la cultura. Després d’apoderar-se del poder, el proletariat té, per primera tasca, apoderar-se de l’aparell de la cultura que abans servia a altres (indústries, escoles, edicions, premsa, teatres, etc.) i, mercès aquest aparell, obrir-se el camí de la cultura.

A Rússia la nostra tasca és complicada per la pobresa de la nostra tradició cultural i per les destruccions materials degudes als successos dels deu últims anys. Després de la conquista del poder i de quasi sis anys de lluita per la seua conservació i el seu reforçament, el nostre proletariat està obligat a emprar totes les seues forces en crear les condicions materials d’existència més elementals i en iniciar-se, ell mateix, literalment en el A B C de la cultura. Si ens fixem per tasca liquidar l’analfabetisme d’ací al desè aniversari del poder soviètic, no és perquè falten motius.

Potser algú objecte que done a la noció de cultura proletària un sentit massa ampli. Si no pot haver-hi una cultura proletària total, plenament desenrotllada, la classe obrera podria, no obstant, triomfar en el seu objectiu de posar la seua empremta sobre la cultura abans de dissoldre’s en la societat comunista. Una objecció d’aquest gènere ha de ser primer que res observada com una desviació greu respecte a la posició de la cultura proletària. Que el proletariat, durant l’època de la seua dictadura, haja de marcar la cultura amb la seua empremta és indiscutible. No obstant, està molt lluny d’això una cultura proletària si s’entén per això un sistema desenrotllat i interiorment coherent de coneixement i de tècniques en tots els terrenys de la creació material i espiritual. L’únic fet que, per primera vegada, desenes de milions d’homes sàpien llegir i escriure i coneguen les quatre regles constituirà un esdeveniment cultural, i de la major importància. La nova cultura, per essència, no serà aristocràtica, no serà reservada a una minoria privilegiada, sinó que serà una cultura de masses, universal, popular. La quantitat es transformarà també ací en qualitat: el creixement del caràcter de masses de la cultura elevarà el seu nivell i modificarà tots els seus aspectes. Aquest procés únicament es desenvoluparà a través d’una sèrie d’etapes històriques. Amb cada èxit en aquest camí, els llaços interns que fan del proletariat una classe es relaxaran i, en conseqüència, el terreny per a una cultura proletària desapareixerà.

Però i les capes superiors de la classe obrera? La seua avantguarda ideològica? ¿No pot dir-se que en aquest medi, malgrat que siga restringit, s’està produint ja avui el desenvolupament d’una cultura proletària? No tenim l’acadèmia socialista? Ni professors rojos? Alguns cometen l’error de plantejar la qüestió d’aquesta forma tan abstracta. Es conceben les coses com si fora possible crear una cultura proletària amb mètodes de laboratori. De fet, la trama essencial de la cultura està teixida per les relacions i interaccions que existeixen entre la intel·liguèntsia de la classe i la classe mateixa. La cultura burgesa (tècnica, política, filosòfica i artística) ha estat elaborada en la interacció de la burgesia i dels seus inventors, dirigents, pensadors i poetes. El lector creava a l’escriptor, i l’escriptor al lector. Açò és vàlid en un grau infinitament major per al proletariat perquè la seua economia, la seua política i la seua cultura no es poden construir més que sobre la iniciativa creadora de les masses. Per a l’esdevenidor immediat, no obstant, la tasca principal de la intel·liguèntsia proletària no està en l’abstracció d’una nova cultura (la base de la qual falta inclús ara), sinó en el treball cultural més concret; ajudar de forma sistemàtica, planificada, i per descomptat crítica, a les masses endarrerides a assimilar els elements indispensables de la cultura ja existent. No es pot crear una cultura de classe a esquena de la classe. Ara bé, per tal d’edificar aquesta cultura en cooperació amb la classe, en estreta relació amb la seua trajectòria històrica general, és necessari... construir el socialisme, o almenys les seues grans línies. En aquesta via, les característiques de classe de la societat no aniran accentuant-se, sinó que, per contra, aniran reduint-se a poc a poc fins a zero, en proporció directa amb els èxits de la revolució. La dictadura del proletariat és alliberadora en el sentit que és un mitjà provisional (molt provisional) per a desbrossar la via i establir les bases d’una societat sense classes i d’una cultura basada en la solidaritat.

Per a explicar més concretament la idea de “període d’edificació cultural” en el desenvolupament de la classe obrera, considerem la successió històrica no de les classes sinó de les generacions. Dir que adopten la successió unes d’altres (quan la societat progressa i no quan és decadent) significa que cada una d’elles afegeix la seua aportació al que la cultura ha acumulat fins llavors. Però abans de poder fer-ho, cada generació nova ha de travessar per un període d’aprenentatge. S’apropia de la cultura existent i la transforma a la seua manera, fent-la més o menys diferent de la cultura de la generació precedent. Aquesta apropiació no és encara creadora, és a dir, creació de nous valors culturals, sinó només una premissa per a ella. En certa mesura, el que acabe de dir pot aplicar-se al destí de les masses treballadores que s’eleven al nivell de la creació històrica. Només cal afegir que abans de sortir de l’estadi d’aprenentatge cultural, el proletariat haurà cessat de ser el proletariat. Recordem, una vegada més, que la capa superior, burgesa, del tercer Estat feu el seu aprenentatge davall el sostre de la societat feudal; que encara al si d’aquesta havia superat, des del punt de vista cultural, a les velles castes dirigents i que s’havia convertit en el motor de la cultura abans d’accedir al poder. Les coses són molt distintes amb el proletariat en general i amb el proletariat rus en particular; ha estat forçat a prendre el poder abans d’haver-se apropiat dels elements fonamentals de la cultura burgesa; ha estat forçat a derrocar la societat burgesa per la violència revolucionària precisament perquè aquesta societat l’impedia l’accés a la cultura.

La classe obrera s’esforça per transformar el seu aparell d’Estat en una potent bomba per a apagar la set cultural de les masses. És una tasca d’un abast històric immens. Però si no es vol emprar les paraules a la lleugera, encara no és aquesta la creació d’una cultura proletària pròpia. “Cultura proletària”, “art proletari”, etc., en tres de cada deu casos aquests termes són emprats entre nosaltres sense esperit crític per a designar la cultura i l’art de la pròxima societat comunista; en dos de deu casos, per a indicar el fet que grups particulars del proletariat adquireixen certs elements de la cultura proletària; i finalment, en cinc de cada deu casos, és un embolic confús d’idees i de termes sense peus ni cap.

Heus ací un exemple recent, tret d’entre altres cent, d’un ús visiblement descuidat, erroni i perillós de l’expressió “cultura proletària”: “La base econòmica i el sistema de superestructures que li correspon, escriu el camarada Sizov, formen la característica cultural d’una època (feudal, burgesa, proletària)”. D’aquesta manera l’època cultural proletària es situa ací en el mateix pla que l’època burgesa. Ara bé, allò que ací s’anomena època proletària no és més que el breu pas d’un sistema social i cultural a un altre, del capitalisme al socialisme. La instauració del règim burgès ha estat precedit igualment per una època de transició, però contràriament a la revolució burgesa, que s’ha esforçat, no sense èxit, en perpetuar la dominació de la burgesia, la revolució proletària té per objecte liquidar l’existència del proletariat en tant que classe en un termini el més breu possible. Aquest termini depèn directament dels èxits de la revolució. ¿No és sorprenent que es puga oblidar i es situe l’època de la cultura proletària en el mateix pla que la de la cultura feudal o burgesa?

Si açò és així, es dedueix que no tenim ciència proletària? ¿No podem dir que la concepció materialista de la història i la crítica marxista de l’economia política constituïsquen els elements científics inestimables d’una cultura proletària? No hi ha una contradicció? Per descomptat, la concepció materialista de la història i la teoria del valor tenen una importància immensa, com a arma de classe del proletariat i per a la ciència en general. Hi ha més ciència vertadera només en el Manifest Comunista que en biblioteques senceres repletes de compilacions, especulacions i fabricacions professorals sobre la filosofia de la història. ¿Pot dir-se per això que el marxisme constitueix un producte de la cultura proletària? ¿I pot dir-se que ja utilitzem, efectivament, el marxisme no sols en les lluites polítiques, sinó també en els problemes científics generals?

Marx i Engels sortiren de les files de la democràcia petitburgesa i és evidentment la cultura d’aquesta la que els formà, i no una cultura proletària. Si no hagués existit la classe obrera, amb les seues vagues, lluites, patiments i revoltes, no hi hauria hagut comunisme científic, perquè no hi hauria hagut necessitat històrica d’ell. La teoria del comunisme científic ha estat enterament edificada sobre la base de la cultura científica i política burgesa, malgrat que haja declarat a aquesta última una lluita a mort. Sota els colps de les contradiccions capitalistes, el pensament universalitzador de la democràcia burgesa s’ha alçat, en els seus representants més audaços, més honestos i clarividents, fins una genial negació de si mateixa, armada amb tot l’arsenal crític de la ciència burgesa. Tal és l’origen del marxisme.

El proletariat ha trobat en el marxisme el seu mètode, però no al primer colp, i ni tan sols avui encara completament. Molt lluny d’això. Avui aquest mètode serveix, principalment, quasi en exclusiva, a fins polítics. El desenrotllament metodològic del materialisme dialèctic i la seua llarga aplicació al coneixement són encara enterament del domini de l’esdevenidor. Només en una societat socialista el marxisme deixarà de ser només un instrument de lluita política per a convertir-se en un mètode de creació científica, l’element i l’instrument essencials de la cultura espiritual.

Resulta incontestable que tota ciència reflexa, més o menys, les tendències de la classe dominant. Com més estretament es vincula una ciència a les tasques pràctiques de dominació de la naturalesa (la física, la química, les ciències naturals en general), major és la seua aportació humana, fora de consideracions de classe. Com més profundament es lliga una ciència al mecanisme social de l’explotació (l’economia política) o com més abstractament generalitza l’experiència humana (com la psicologia, no en el seu sentit experimental i fisiològic, sinó en el sentit denominat “filosòfic”), més es subordina a l’egoisme de classe de la burgesia, i menys importa la seua contribució a la suma general del coneixement humà. El terreny de les ciències experimentals coneix, al seu torn, diferents graus d’integritat i d’objectivitat científica, en funció de l’amplitud de les generalitzacions que es fan. Per regla general, les tendències burgeses es desenvolupen més lliurement en les altes esferes de la filosofia metodològica, de la “concepció del món”. Per això cal netejar l’edifici de la ciència de baix a dalt o, més exactament, des de dalt fins a baix, perquè cal començar pels pisos superiors. Seria, no obstant, ingenu pensar que el proletariat, abans d’aplicar a l’edificació socialista la ciència heretada de la burgesia, haja de sotmetre-la per complet a una revisió crítica. Seria aproximadament el mateix que dir, amb els moralistes utòpics: abans de construir una societat nova, el proletariat ha d’elevar-se a l’altura de la moral comunista. De fet, el proletariat transformarà radicalment la moral, tant com la ciència, només després que haja construït la societat nova, encara que només estiguen elaborades les seues línies mestres. No caiem ací en un cercle viciós? Com construir una societat nova amb l’ajuda de la vella ciència i de la vella moral? Es necessita un poc de dialèctica, d’aqueixa mateixa dialèctica que escampem profusament en la poesia lírica, en l’administració i en la sopa de verdures i el puré. Per a començar a treballar, l’avantguarda proletària té necessitat absoluta de certs punts de suport, de certs mètodes científics susceptibles d’alliberar la consciència del jou ideològic de la burgesia; en part ja els posseeix, en part encara ha d’adquirir-los. Ha experimentat el seu mètode fonamental en nombroses batalles i en les condicions més diverses. Però això està molt lluny encara d’una ciència proletària. La classe revolucionària no pot interrompre el seu combat perquè el partit no ha decidit encara si ha d’acceptar o no la hipòtesi dels electrons i dels ions, la teoria psicoanalítica de Freud, la genètica, els nous descobriments matemàtics de la relativitat, etc. Evidentment, després d’haver conquistat el poder, el proletariat tindrà possibilitats força majors per a assimilar la ciència i revisar-la. Però també en aquest cas és més fàcil dir les coses que fer-les. No es tracta que el proletariat ajorne l’edificació del socialisme fins que els seus nous savis, molts dels quals tenen avui els pantalons trencats, hagen verificat i depurat tots els instruments i totes les vies del coneixement. Rebutjant el que és manifestament inútil, fals, reaccionari, el proletariat utilitza en els diversos dominis de la seua obra d'edificació els mètodes i els resultats de la ciència actual, adoptant-los necessàriament amb el percentatge d’elements de classe, reaccionaris, que contenen. El resultat pràctic es justificarà en el conjunt perquè la pràctica, sotmesa al control dels objectius socialistes, operarà gradualment una verificació i una selecció de la teoria, dels seus mètodes i de les seues conclusions. Mentre, hauran crescut els savis educats en condicions noves. De qualsevol mode, el proletariat haurà de portar la seua obra d’edificació socialista fins a un nivell prou elevat, és a dir, fins una satisfacció real de les necessitats materials i culturals de la societat, abans de poder començar la neteja general de la ciència, des de dalt fins a baix. No vull dir res amb açò contra el treball de crítica marxista que nombrosos cercles i seminaris s’esforcen per realitzar en diversos camps. Aquest treball és necessari i fructífer. De totes les maneres, ha de ser estès i aprofundit. Hem de conservar, no obstant, el sentit marxista de la mesura per a apreciar el pes específic que tenen avui aquestes experiències i aquestes temptatives en relació a la dimensió general del nostre treball històric.

¿El que precedeix exclou la possibilitat de veure sorgir de les files del proletariat, mentre que estiga en període de dictadura revolucionària, eminents savis, inventors, dramaturgs i poetes? Per res del món. Però seria actuar molt a la lleugera donar el nom de cultura proletària a les realitzacions, inclús les més valuoses, de representants individuals de la classe obrera. La noció de cultura no ha de ser canviada en menuts d’ús individual, i no es poden definir els progressos de la cultura d’una classe pels passaports proletaris de quals o quals inventors o poetes. La cultura és la suma orgànica de coneixement i de tècniques que caracteritza a tota la societat, o almenys a la seua classe dirigent. Abraça i penetra tots els dominis de la creació humana, i els unifica en un sistema. Les realitzacions individuals es desenrotllen per damunt d’aquest nivell i l’eleven gradualment.

¿Aquesta relació orgànica existeix entre la nostra poesia proletària d’avui i l’activitat cultural de la classe obrera en el seu conjunt? És evident que no. Individualment o per grups, els obrers s’inicien en l’art que ha estat creat per la intel·liguèntsia burgesa i es serveixen de la seua tècnica, de moment d’una forma prou eclèctica. ¿És a fi de donar una expressió al seu món interior, propi, proletari? No, per descomptat, i molt lluny d’això. L’obra dels poetes proletaris manca d’aqueixa qualitat orgànica que únicament pot provenir d’una relació íntima entre l’art i el desenrotllament de la cultura en general. Són obres literàries de proletaris dotats o amb talent, però no la literatura proletària. Serà, no obstant, una de les seues fonts? Naturalment, en el treball de la generació actual es troben nombrosos gèrmens, arrels, fonts on algun erudit futur, aplicat i diligent, es remuntarà a partir dels diversos sectors de la cultura del futur, igual que els actuals historiadors de l’art es remunten del teatre d’lbsen als misteris religiosos, o de l’impressionisme i del cubisme a les pintures dels monjos. En l’economia de l’art, com en la de la naturalesa, res es perd i tot està lligat. Però de fet, concretament en la vida, la producció actual dels poetes sortits del proletariat està encara lluny de desenrotllar-se en el mateix pla que el procés que prepara les condicions de la futura cultura socialista, és a dir, el procés d’elevació de les masses.

El camarada Dubovskoi ha posat enfront d’ell, i sembla que contra ell, un grup de poetes proletaris amb un article en què, al costat d’idees al meu entendre discutibles, expressa una sèrie de veritats en realitat quelcom amargues, però incontestables en l’essencial (Pravda, 10 de febrer de 1923). El camarada Dubovskoi arriba a la conclusió que la poesia proletària no es troba en el grup Kuznitsa [La Farga], sinó en els periòdics murals de les fàbriques, amb els seus autors anònims. Hi ha ací una idea justa, encara que estiga expressada de forma paradoxal. Podria dir-se amb igual raó que els Shakespeare i els Goethe proletaris estan en aquest moment a punt de córrer amb els peus nus cap a alguna escola primària. És incontestable que l’art dels poetes de fàbrica està orgànicament molt més lligat amb la vida, amb les preocupacions quotidianes i els interessos de la casa obrera. Però això no és una literatura proletària. És només l’expressió escrita del procés molecular d’elevació cultural del proletariat. Més amunt hem explicat que no és el mateix. Els corresponsals obrers dels periòdics, els poetes locals, els crítics compleixen un gran treball cultural que desbrossa el terreny i el prepara per a les futures llavors. Però la collita cultural i artística requerida serà (afortunadament!) socialista, i no “proletària”.

El camarada Pletnev, en un interessant article sobre “Les vies de la poesia proletària” (El Clarí, vol 8), emet la idea que les obres dels poetes proletaris, independentment del seu valor artístic, són ja importants pel fet del seu vincle directe amb la vida de la classe. A partir d’exemples de poesia proletària, el camarada Pletnev mostra de forma prou convincent els canvis en l’estat d’ànim dels poetes proletaris en relació amb el desenvolupament general de la vida i de les lluites del proletariat. Igualment, el camarada Pletnev demostra que els productes de la poesia proletària (no tots, però sí molts) són importants documents de la història de la cultura. La qual cosa no vol dir que siguen documents artístics. “Que aqueixos poemes siguen fluixos, de forma antiga, plens de faltes, ho admet [escriu Pletnev a propòsit d’un poeta obrer que s’ha alçat des dels sentiments religiosos a un esperit revolucionari militant], però no marquen el camí del progrés per al poeta proletari?”. Evidentment: inclús fluixos, inclús incolors, inclús plens de faltes, els versos poden marcar la via del progrés polític d’un poeta i d’una classe i tenir una significació immensa com a símptoma cultural. No obstant, els poemes fluixos, i més encara els que posen en relleu la ignorància del poeta, no pertanyen a la poesia proletària simplement perquè no són poesia. És molt interessant observar que, en traçar el paral·lel de l’evolució política dels poetes obrers i el progrés revolucionari de la classe obrera, el camarada Pletnev comprova, encertadament, que des de fa alguns anys, i sobretot des dels començaments de la Nep, els escriptors emergeixen de la classe obrera. El camarada Pletnev explica la “crisi de la poesia proletària”, que va acompanyada d’una tendència al formalisme i... al filisteísme, per la insuficient formació política dels poetes i l’escassa atenció que els concedeix el Partit. De tot això resulta, diu Pletnev, que els poetes “no han resistit a la colossal pressió de la ideologia burgesa: han cedit o estan a punt de cedir a ella”. Aquesta explicació és, evidentment, insuficient. Què “colossal pressió de la ideologia burgesa” pot haver-hi entre nosaltres? No cal exagerar. No discutirem per a saber si el partit hauria pogut fer més a favor de la poesia proletària, o no. Això no basta per a explicar la manca de força de resistència d’aquesta poesia, de la mateixa manera que aqueixa manca de força no està compensada per una violenta gesticulació “de classe” (en l’estil del manifest de Kuznitsa). El fons de la qüestió és que en el període prerrevolucionari, i en el primer període de la revolució, els poetes proletaris consideraven la versificació no com un art que té les seues pròpies lleis, sinó com un dels mitjans de queixar-se de la seua trista sort o d’exposar els seus sentiments revolucionaris. Únicament en aquests darrers anys els poetes proletaris han abordat la poesia com un art i un ofici, una vegada que es relaxà la tensió de la guerra civil. De sobte, aparegué que en l’esfera de l’art el proletariat no havia creat encara cap medi cultural, mentre que la intel·liguèntsia burgesa té el seu, siga bo o roí. El fet essencial no és ací que el partit o els seus dirigents no hagen “ajudat prou”, sinó que les masses no estaven artísticament preparades; i l’art, com la ciència, exigeix una preparació. El nostre proletariat posseeix la seua cultura política (en quantitat suficient per a assegurar la seua dictadura), però no té cultura artística. Mentre els poetes proletaris caminaven en les files de les formacions de combat comunes, els seus versos, com ja hem dit, conservaven un valor de documents revolucionaris. Quan van haver d’enfrontar-se a problemes d’ofici i d’art començaren, voluntàriament o involuntària, a buscar-se un nou medi. No hi ha, per tant, simplement una manca d’atenció, sinó un condicionament històric profund. Cosa que no significa, de cap manera no obstant, que els poetes obrers que han entrat en aqueix període de crisi estiguen definitivament perduts per al proletariat. Confiem que almenys alguns d’ells sortiran enfortits d’aqueixa crisi. Una vegada més, açò no vol dir tampoc que els grups de poetes obrers d’avui estiguen destinats a bastir les bases indestructibles d’una nova i gran poesia. Res d’això. Versemblantment, serà un privilegi de les generacions futures, que també hauran de travessar els seus períodes de crisi, perquè encara durant molt de temps hi hauran moltes desviacions de grups i de cercles, molts dubtes i errors ideològics i culturals, la causa profunda dels quals resideix en la manca de maduresa cultural de la classe obrera.

L’aprenentatge de la tècnica literària és una etapa indispensable i que exigeix temps. La tècnica es fa notar de forma més acusada en aquells que no la posseeixen. Pot dir-se de molts joves proletaris, amb total exactitud, que no són ells que dominen la tècnica sinó que és la tècnica que els domina a ells. En alguns, en els de més talent, no és més que una crisi de creixement. Respecte a d’aquells que no podran convertir-se en amos de la tècnica, semblaran sempre “artificials”, imitadors i àdhuc bufons. Però seria excessiu concloure’n que els obrers no necessiten la tècnica de l’art burgès. No obstant, molts cauen en aquest error: “Doneu-nos [diuen] quelcom que siga nostre, inclús quelcom detestable, però que siga, nostre.” Açò és fals i fal·laç. L’art detestable no és art i per tant els treballadors no tenen necessitat d’això. Qui es conforme amb allò que siga “detestable”, portarà en ell, en el fons, una bona porció de menyspreu envers les masses, és molt important per a aqueixa espècie particular de polítics que nodreixen una desconfiança orgànica en la força de la classe obrera però que l’afalaguen i glorifiquen quan “tot va bé”. Darrere dels demagogs, els innocents sincers repeteixen aquesta fórmula de simplificació pseudoproletària. Això no és marxisme sinó populisme reaccionari, tenyit a penes d’ideologia “proletària”. L’art destinat al proletariat no pot ser un art de segona categoria. Cal aprendre, tanmateix que els “estudis” (que es fan obligatòriament sobre l’enemic) impliquen un cert perill. Cal aprendre, i la importància d’organitzacions com el proletkult, per exemple, ha de mesurar-se no per la velocitat amb què creen una nova literatura, sinó per la contribució que aporten a l’elevació del nivell literari de la classe obrera, començant per les seues capes superiors.

Termes com ara “literatura proletària” i “cultura proletària” són perillosos perquè redueixen artificialment l’esdevenidor cultural al marc estret del present, perquè falsegen les perspectives, perquè violen les proporcions, perquè desnaturalitzen els criteris i perquè cultiven de forma molt perillosa l’arrogància dels petits cercles.

Si es rebutja el terme “cultura proletària”, què fer amb... el “proletkult”? Convinguem que proletkult significa “activitat cultural del proletariat”, és a dir, lluita aferrissada per elevar el nivell cultural de la classe obrera. Certament que la importància del proletkult no disminuirà ni un àpex per aquesta interpretació.

En la seua declaració programàtica, que ja hem citat de passada, els escriptors proletaris de Kuznitsa proclamen que “l'estil és la classe” i que per tant els escriptors d’un origen social distint no poden crear un estil artístic que corresponga amb la naturalesa del proletariat. D’ací sembla deduir-se que el grup Kuznitsa, que és proletari a un temps per la seua composició i per la seua tendència, està a punt de crear precisament l’art proletari.

“L’estil és la classe”. No obstant, l’estil no neix completament al mateix temps que la classe. Una classe troba el seu estil per camins extremadament complexos. Seria molt simple que un escriptor pogués, pel mer fet de ser un proletari fidel a la seua classe, instal·lar-se en la cruïlla i declarar: “Jo sóc l’estil del proletariat.”

“’'estil és la classe”, i no sols en art, sinó primer que res en política. Ara bé, la política és l’únic terreny en què el proletariat ha creat efectivament el seu propi estil. Com? No per mitjà d’aqueix simple sil·logisme: cada classe té el seu estil, el proletariat és una classe, i encarrega a determinat grup proletari formular el seu estil polític. No, el camí va ser més complex. L’elaboració de la política proletària ha passat per les vagues econòmiques, per la lluita, pel dret de coalició, pels utopistes anglesos i francesos, per la participació dels obrers en els combats revolucionaris sota la direcció de la democràcia burgesa, pel Manifest Comunista, per la creació de la socialdemocràcia, que, no obstant, en el curs dels esdeveniments es sotmeté a l’“estil” d’altres classes, per l’escissió de la socialdemocràcia i la separació dels comunistes, per la lluita dels comunistes pel front únic, i per una sèrie d’etapes que encara estan per venir. Tota l’energia que li resta al proletariat, després de la que ha fet front a les exigències elementals de la vida, ha estat i està encaminada a l’elaboració d’aqueix “estil” polític. L’ascens històric de la burgesia, per contra, es feu amb una igualtat relativa en tots els dominis de la vida social, la burgesia en enriquir-se, organitzar-se, formar-se filosòficament i estèticament, i acumular hàbits de domini, però per al proletariat, com a classe econòmicament desheretada, tot el procés d’autodeterminació pren un caràcter polític revolucionari intensament unilateral, que troba la seua més alta expressió en el partit comunista.

Si es volgués comparar l’ascens artístic del proletariat al seu ascens polític, caldria dir que en el terreny de l’art ens trobem actualment, si fa o no fa, en el període en què els primers moviments, encara impotents, de les masses coincidien amb els esforços de la intel·liguèntsia i d’alguns obrers per construir sistemes utòpics. Desitgem, de tot cor, als poetes de Kuznitsa que aporten la seua part a la creació de l’art de l’esdevenidor, que serà, si no proletari, almenys socialista. Però en l’estat actual, extremadament primitiu, d’aquest procés seria un error imperdonable concedir a Kuznitsa el monopoli de l’expressió de l’“estil proletari”. L’activitat de Kuznitsa en relació amb el proletariat es situa, en un principi, en el mateix pla que la de Lef, que la de Krug i que la d’altres grups que s’esforcen per donar una expressió artística a la revolució. Honestament no sabem quina d’aquestes contribucions es revelarà més important.

En nombrosos poetes proletaris la influència del futurisme, per exemple, és indiscutible. El gran talent de Kazin està impregnat d’elements de la tècnica futurista, Bezimenski és una esperança.

La declaració de Kuznitsa pinta la situació actual en el terreny de l’art amb traços molt ombrius i acusadors: “La Nep, com a etapa de la revolució, ha aparegut en l’ambient d’un art que s’assembla a les gesticulacions dels goril·les...” “I tot això està pagat amb subvencions. Per damunt del desert de l’art, el crepuscle... Però nosaltres elevem la nostra veu i despleguem la bandera roja...”, etc. De l’art proletari es parla en termes extremadament emfàtics, és a dir, grandiloqüents, en part com a art del futur, i en part com a art del present: “La classe obrera, monolítica, crea un art únicament a imatge i semblança seua. La seua llengua particular, de sonoritats diverses, alta en colors, rica en imatges, afavoreix amb la seua simplicitat, amb la seua claredat, amb la seua precisió, la força d’un gran estil.” Si això és així, ¿d’on el desert de l’art i per què, precisament, per damunt d’ell s’aixeca el crepuscle? Aquesta contradicció evident únicament pot tenir una explicació: a l’art protegit pel govern soviètic, que és un desert envaït pel crepuscle, els autors de la declaració n’oposen un art proletari “de gran envergadura i de gran estil” que, no obstant, no gaudeix de la consideració necessària perquè ja no hi ha “Bielinski” i perquè, en el lloc dels Bielinskis, hi ha alguns “camarades publicistes sortits de les nostres files i habituats a portar les brides de tot”. Amb risc de quedar jo també un xic inclòs en l’Ordre de la Brida, he de dir, no obstant, que la declaració de Kuznitsa parla de si com del portador exclusiu de l’art revolucionari, exactament en els mateixos termes que els futuristes, que els imaginistes, que els “germans Serapion” i que els altres. On està, camarades, aquest “art d’envergadura, de gran estil, aqueix art monumental?” On? Penseu en l’obra de tal o qual poeta d’origen proletari (i allò que, evidentment, necessitem ara és un treball de crítica atenta, estrictament individualitzada): no hi ha art proletari. No cal jugar amb les grans paraules. No és cert que existisca un art proletari i, menys, que siga de gran envergadura ni monumental. On estaria? En qui? Els poetes proletaris fan el seu aprenentatge i, àdhuc sense recórrer als mètodes microscòpics de l’escola formalista, es pot definir, com hem dit, la influència exercida en ells per altres escoles, i primer que res pels futuristes. No és açò un reprotxe, perquè en això no hi ha pecat. Però cap declaració arribarà a crear un estil proletari monumental.

“No hi ha Bielinskis”, lamenten els nostres autors. Si haguérem de presentar la prova jurídica que l’activitat de Kruznitsa està penetrada de l’estat d'ànim que reina en aqueix petit món tancat, en els restringits cercles, en les petites escoles de la intel·liguèntsia, la trobaríem en aquesta trista fórmula: “No hi ha Bielinskis.” Evidentment, no es refereixen amb això a Bielinski com a persona, sinó com a representant d’aqueixa dinastia de crítics russos inspiradora i guia de la vella literatura. Els nostres amics de Kuznitsa no s’han adonat que aqueixa dinastia ha deixat d’existir, precisament després que la massa proletària ha ascendit a l’escena política. Per un dels seus costats, i precisament pel més important, Plekhanov fou el Bielinski marxista, l’últim representant d’aquesta noble dinastia de publicistes. Pel que afecta a la literatura, els Bielinskis obrien respiradors en l’opinió pública de la seua època. Tal fou el seu paper històric. La crítica literària reemplaçava a la política, i la preparava. I el que en Bielinski i en els altres representants de la crítica radical no eren més que al·lusions, ha rebut en la nostra època la carn i la sang d’Octubre, s’ha convertit en la realitat soviètica. Si Bielinski, Txernitxevski, Dobrolkhubov, Pisarev, Mikhailovski i Plekhanov van ser, cada u a la seua manera, els inspiradors públics de la literatura i, més encara, els inspiradors literaris de l’opinió pública naixent, ¿és que ara tota la nostra opinió pública, amb la seua política, la seua premsa, les seues reunions, les seues institucions no apareix com l’intèrpret suficient de les seues pròpies vies? Tota la nostra vida social està situada davall un projector: el marxisme il·lumina totes les etapes de la nostra lluita, cada una de les nostres institucions està sotmesa en totes les seues parts al foc granejat de la crítica. En aquestes condicions pensar en Bielinski amb sospirs de pesar és revelar (ai, ai!) un esperit de renúncia propi dels petits cercles intel·lectuals, a l’estil (que res té de monumental) d’algun populista d’esquerres ple de pietat, com Ivanov-Razumnik. “No hi ha Bielinskis”. Però, en fi, Bielinski era molt menys un crític literari que un guia de l’opinió en la seua època. I si Vissarion Bielinski pogués viure en els nostres dies, seria probablement (no s’ho ocultarem a Kuznitsa) membre... del Politburó. I probablement, furiós, hauria agafat les brides i fet un bon ús d’elles. ¿Que no es queixava, en efecte, que ell, la naturalesa del qual era udolar com un xacal, havia de fer sentir notes melodioses?

No és totalment casual que la poesia dels petits cercles, en els seus esforços per vèncer la seua soledat, caiga en el romanticisme insípid del “cosmisme”. La idea és, si fa o no fa, així: cal sentir el món com a unitat, i a un mateix com una part activa d’aqueixa unitat, amb la perspectiva de dirigir més tard no sols la terra, sinó tot el cosmos. Tot açò, per descomptat, és realment superbament i terriblement gran. Nosaltres érem simples habitants de Kursk o de Kaluga, acabem de conquistar tota Rússia, i marxem ara vers la revolució mundial. Anem a acontentar-nos amb “límits planetaris”? Posem immediatament al cercle proletari sobre el barril de l’univers. Què hi ha més simple? Ens sobre forces i no hi ha qui ho impedisca!

El cosmisme sembla, o pot semblar, extremadament audaç, potent, revolucionari, proletari. De fet, es troben en el cosmisme elements que voregen la deserció: es fuig dels difícils problemes terrestres (que són particularment greus en el terreny de l’art) per a refugiar-se en les esferes interestel·lars. Per això mateix, el cosmisme mostra un parentiu inesperat amb el misticisme. En efecte, voler introduir en la seua concepció artística del món el regne dels estels, i no sols de mode contemplatiu, sinó en certa forma activa, és, independentment inclús dels coneixements que es puguen tenir d’astronomia, una tasca molt àrdua i en qualsevol cas d’una urgència poc visible. Finalment, es deixa traslluir que si els poetes esdevenen en “cosmistes” no és perquè la població de la Via Làctia colpege imperiosament a la seua porta i exigisca d’ells una resposta, sinó perquè els problemes terrestres, en prestar-se amb tanta dificultat a l’expressió artística, els inciten a tractar botar al món del més enllà. No obstant, no basta de titular-se “cosmista” per a agafar els estels del cel. Tant menys quant que en l’univers hi ha molt més buit interestel·lar que no estels. Aquesta tendència dubtosa que tenen per a omplir les llacunes de la seua concepció del món i de la seua obra artística per la matèria subtil dels espais interestel·lars, perilla de portar a alguns cosmistes a la més subtil de les matèries, a l’Esperit Sant, en què ja reposen força difunts poetes.

Els nusos escorredors i els llaços llançats sobre els poetes proletaris són tant més perillosos com que aquests poetes són molt joves i, alguns d’ells, a penes han sortit de l’adolescència. En la seua majoria és la revolució victoriosa que els ha despertat a la poesia. Han entrat en la edat d’homes sense estar encara formats, portats per les ales de l’espontaneïtat, del remolí i de l’huracà. Al cap i a la fi, aquesta embriaguesa primitiva s’apoderà també d’escriptors completament burgesos, que la pagaren de seguida amb una ressaca reaccionària i mística. Les vertaderes dificultats i les autèntiques proves començaren quan el ritme de la revolució disminuí, quan els objectius es feren més nebulosos, i quan no bastà ja nedar en el corrent, engolir aigua i fer refilets, sinó que calia donar proves de circumspecció, retraure’s i fer balanç de la situació. Fou aleshores quan es veieren temptats: endavant, cap al cosmos! I la terra? Com per als místics, també pot ser per a els “cosmistes” un simple trampolí.

Els poetes revolucionaris de la nostra època necessiten trobar-se ben temperats, i ací més que en cap part el tremp moral és inseparable del tremp intel·lectual. Necessiten una concepció del món, i per tant una concepció de l’art ferma, flexible, alimentada pels fets. Per a comprendre el període de temps en què vivim, no sols d’una manera diària sinó real, profundament, cal conèixer el passat de la humanitat, la seua vida, el seu treball, les seues lluites, les seues esperances, les seues derrotes i els seus èxits. L’astronomia i la cosmogonia són coses excel·lents! Però abans que res és la història de la humanitat que cal conèixer, i la vida contemporània en les seues diverses lleis i en la seua realitat original i personal.

És curiós comprovar que els que fabriquen les fórmules abstractes de la poesia proletària passen habitualment de llarg al costat d’un poeta que, més que qualsevol altre, té dret al títol de poeta de la Rússia revolucionària. La definició de les seues tendències i de les seues bases socials no exigeix mètode crític complicat: Demian Biedni està ací tot sencer, d’una sola peça. No és un poeta que s’haja apropat a la revolució, que haja descendit fins a ella, que l’haja acceptat: és un bolxevic l’arma del qual és la poesia. I en açò precisament resideix la força excepcional de Demian. Per a d’ell, la revolució no és una matèria de creació, és la instància més alta, la que l’ha col·locat en el seu lloc. La seua obra és un servei social no sols “al cap i a la fi”, com es diu per a l’art en general, sinó també subjectivament, en la consciència del poeta mateix. I açò des dels primers dies del seu servei històric. S’integrà en el Partit, cresqué amb d’ell, passà per les diferents etapes del seu desenvolupament, aprengué dia a dia a pensar i sentir amb la classe obrera i a reproduir aqueix món de pensaments i de sentiments en forma concentrada en el llenguatge dels versos, unes vegades amb la malícia de les faules, altres amb la melangia de les cançons o l’audàcia de les cobletes satíriques, altres indignant-se, altres llençant vibrants arengues. Cap dilentantisme hi ha en la seua còlera i en odi. Odia amb l’odi ben clar del partit més revolucionari del món. Hi ha en ell coses d’una gran força i d’una mestria acabada, hi ha en ell també un bon nombre de coses que no superen el nivell periodístic, quotidià, de segon ordre. És que Demian no espera per a crear les rares ocasions en què Apol·lo crida el poeta al sacrifici diví, però treballa cada dia, segons les exigències dels esdeveniments i... del Comitè Central. No obstant, considerat en el seu conjunt, la seua obra constitueix un fenomen absolutament nou, únic en el seu gènere. I que els poetetes de les diverses escoles no cessen de burlar-se de Demian i anomenar-lo fulletonista, que miren en la seua memòria per a trobar un altre poeta que, amb els seus versos, tinga una influència tan directa i tan eficaç sobre les masses. I quines són aqueixes masses? Milions d’obrers, camperols, soldats rojos! I en quin moment? En el més gran de totes les èpoques!

Demian no ha cercat formes noves. Empra, inclús de mode ostensible, les velles formes canonitzades. Però en ell aqueixes formes han trobat una autèntica resurrecció; en tant que mecanisme de transmissió incomparable del món d’idees bolxevics. Demian no ha creat ni crearà mai escola: ell mateix ha estat creat per una escola que s’anomena Partit Comunista Rus, per les necessitats d’una època que no tindrà igual. Si hom pogués alliberar-se de la noció metafísica de cultura proletària per a considerar les coses des del punt de vista d’allò que proletariat llegeix, del que necessita, d’allò que l’apassiona i l’impulsa a l’acció,   d’allò que eleva el seu nivell cultural i, amb això, prepara el terreny per a un art nou, aleshores veuríem que l’obra de Demian Biedni   és realment una literatura proletària i popular, és a dir, una literatura vitalment necessària a un poble que desperta. Potser no siga poesia autèntica, però és quelcom major.

Una gran figura històrica, Ferdinand Lasalle, escrivia un dia en una carta dirigida a Marx i a Engels en Londres: “De bon grat renunciaria voluntàriament a escriure allò que sé, per a realitzar, encara que només fora en una part, allò de què sóc capaç.” En aquest esperit, Demian podria dir també: “Deixe de bona gana als altres la tasca d’escriure en formes noves i més complexes sobre la revolució, per tal de poder escriure en les velles formes per a la revolució.”