Les 4 cròniques se situen entre els segles XII i XIV i aquesta és la prosa medieval catalana
Yüklə 264,5 Kb.
|
|
LES 4 GRANS CRÒNIQUES Les 4 cròniques se situen entre els segles XII i XIV i aquesta és la prosa medieval catalana. L'interès per conèixer la història i donar-ne testimoni és l'origen de la redacció de textos de caràcter testimonial que tenen la finalitat de difondre les gestes i les actuacions polítiques i militars dels governants de l' època. En la literatura catalana, aquest interés queda reflectit en un conjunt ampli de proses sobre fets històrics i d'un gran valor lingüístic i literari que descriuen el període comprès entre els anys 1250 i 1350 i que abasten els regnats següents: DINASTIA DEL CASAL DE BARCELONA Alfons I el Cast (1162-1196)
Les quatre grans cròniques estan formades per: - la Crònica de Jaume I o Llibre dels feyts. - la Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere - la Crònica de Ramon Muntaner. - la Cronica de Pere III el Cerimoniós. Cada crònica manté un estil propi i tracta d'un període històric determinat. Vegem-ho amb detall i en l'ordre cronològic en què van ser escrites.
La Cronica de Jaume I 
Es caracteritza per tenir el contingut més autobiogràfic. Escrita en primera persona i en dues etapes ben diferenciades (1244 i 1274), la crònica narra el llarg regnat d'aquest rei (1213-1276) i s'hi relaten les seves dues grans empreses: les conquestes de Mallorca i de València. La narració fou escrita en vida del rei i els col·laboradors que la redactaren coneixien els fets de primera mà. Des del punt de vista històric, s'ha pogut comprovar la veracitat que mou tota l'obra; si hi ha algun fet que malparla de la memòria del rei, se'l silencia però no es tergiversa o canvia. La narració no estalvia detalls, anècdotes, intimitats i pensaments del rei, motiu pel qual es creu que el rei va intervenir directament en la seva redacció. No la va escriure personalment, però hi ha proves que en va controlar directament tota l'elaboració, exceptuant els moments de la malaltia i mort, és clar. Per això l'obra és considerada com unes memòries reials. Finalitat de la Crònica: El Llibre dels feits s’obre amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida i veient la mort pròxima, explica les dues raons per les quals ha escrit el que podem considerar la seva autobiografia: perquè tothom recordi les seves gestes:per memòria d’aquells qui volran oir de les gràcies que nos que Nostre Senyor nos ha feites, perquè aquestes serveixin d'exemple a la posteritat: e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit Característiques principals de la Crònica: Els trets humans El sentiment religiós La bel·licositat L'amor del rei als seus regnes Els trets humans Al llarg de la Crònica se succeeixen els moments en què el rei ens mostra els seus sentiments, el seu estat d'ànim o el seu comportament, que són els mateixos que els de qualsevol altre ésser humà. Així, per exemple, plora quan, essent encara tancat a Montsó s'assabenta dels plans de fugida del seu company, el seu cosí Ramon Berenguer V de Provença: E, quan ell se'n dec anar, dix que volia parlar ab nós, e descobri'ns son secret, e pres comiat de nós plorant, ab aquells qui eren vengut per ell. E nós ploram ab ell per la dolor del partiment; mas plaïa'ns molt per la sua anada. O simplement quan després de la conquesta de Mallorca diu que està cansat: E tragueren-nos lo fill del Rei de Mallorques qui podia haver tro tretze anys, e dixeren que aquesta era la fiança que ens daven, e que ens obririen la porta, e que guardàssem qui hi metríem. E metem-hi dos frares preïcadors que guardassen les cases del rei, e el trasaur, e deu cavallers amb ell, bons e savis, tals que ajudassen ab sos escuders a guardar e a vetllar l'Almudaina, car nós érem tots enutjats, e volíem-nos reposar, e era ja lo sol post. O quan no pot dormir perquè està angoixat: Ab tant anam-nos gitat, e no volguem descobrir les paraules a null hom qui fos ab nós: e, ja fos en temps de gener que fa gran fred, contornam-nos en la nuit més de cent vegades al llit de la una part e de l'altra, e suàvem tan bé com si fóssem en un bany: e, quan haguem molt pensat, adormim-nos per lassedat de vetllar que havíem feit. O bé quan guareix la ferida d'un dels seus homens amb les seves pròpies mans: E dix-nos un escuder: -Senyor, ferit és don bernat Guillem d'una sageta per la cama. E nós dixem: -Enviem per estopa a la host, e tragam-ne la sageta. E faem-ho. E nós mateix traguem-la hi, e metemli de l'estopa ab aigua, e faem-li lligar la nafra ab un tros de camisa de l'escuder. Se'n dec anar: va haver de marxar.
L'esperit religiós del Llibre dels feits Un bon exemple sobre quin és l'esperit religiós que recorre la Crònica són els moments previs a l'entrada a la ciutat de Mallorca, que cauria aquell mateix dia. El rei explica com tot l'exèrcit es va moure al crit de Sancta Maria! i com, després de la conquesta, els sarraïns li han explicat que el primer que havia entrat a la ciutat havia estat un cavaller que ell identifica amb sant Jordi.
- Sancta Maria, Sancta Maria! E aquest mot no els eixia de la boca, que quan l'havien dit sempre s'hi tornaven, e així com més lo deïen més pujava la vou; e això dixeren be trenta vegades o pus. E, quan los cavalls armats començaren a entrar cessà la vou. E, quan fo feit lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja bé llaïns de cinc-cents hòmens a peu. E el rei de Mallorques ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu que i eren entrats, que si no entrassen los cavallers armats eren morts. E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l'han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades. Quan venc que tots se mogren: quan tots es van començar a moure. Host: tropa. Vou: veu. En guisa: de tal manera. Viren: van veure. Deu ésser nostra creença: pensem. Car: ja que. La bel·licositat La crònica abunden les escenes de guerra. Així, trobem tant enfrontaments personals, una mostra dels quals és l'enfrontament de Jaume I amb el cavaller aragonès Pere d'Ahonés: E en açò no hi hac més paraules. E ell lleva's en peus. E aquells qui eren ab nós, ço és aquells que dessús havem dits, desempararen a nós e a ell e anaren-se'n al cap de la casa, e meteren mans als coutells, llurs mantells abraçats e els perpunts vestit, e lleixaren a nós sols ab ell. E ell era gran cavaller e fort bo d'armes, e volc metre mà a la espaa, e nós tinguem l'espaa a mà, que no la poc traure. E els cavallers de don Pedro Aonés no eren descavalcats dels cavalls, e eren defora. E quan oïren lo brogit qui es faïa en la casa, descavalcaren bé trenta o quaranta cavallers a colp. E mentre que els seus venien, ell volc metre mà al coutell; e nós embargam-lo e no el poc traure. com explicacions d'estratègies militars i de màquines de guerra com aquesta utilitzada en la campanya de València: ... passam denant Morvedre, e ab nostre fenèvol, a la hora de vespres fom a la torre de Montcada tornats, sí que de part una casa, la nuit, enans que fossen les esteles al cel, haguem llevar lo fenèvol, e de nuit meteren-hi les cordes: sí que en l'altre dia a mitja tèrcia començam de tirar, e era tan gran la pressa de les femmes e dels enfants, e de les vaques, e de l'altre bestiar que era llaïns en l'albacar de la torre, que les pedres que tirava lo fenèvol matavem aquell bestiar, e era tan gran la pudor que els dava aquella mort del bestiar (que el fenèvol tirava de dia e de nuit, que no cesava), que quan venc al cinquèn dia ells se reteren per catius e la torre e sí mateis, e eixiren-ne mil cent quaranta-set. No hi hac: no hi va haver.
L'amor als seus regnes El rei en el seu acomiadament de Mallorca, reuneix tots els seus cavallers i tots els pobladors de l'illa i els diu així: - Barons, nós havem estat aquí catorze meses, sí que neguna saó no ens volguem partir de vosaltres, e ara és a l'entrada d'hivern, e sembla'ns que la terra no tem a re, la mercè de Déu, e volem-nos-n'anar; car major consell vos poríem donar dellà que no faríem estant aquí ab vós: e d'enviar a vós companyes tals que les Illes se pusquen defendre, o de venir nostra persona, si mester vos serà; car creats en bona fe que no haurà saó del món, de dia ni de nuit, que la major partida del nostre pensament no sia de vosaltres. E, pus Déus nos ha feita tanta de gràcia que ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d'Espanya no poc acabar, e que hajam nós edificada església de nostra dona Sancta Maria, e tantes d'altres que n'hi haurà, que sapiats que no us desempararé, ans per ma ajuda e per ma persona sovent e menut nos veurets e ens haurets. E ploram nós; e ells preseren llur comiat. Igualment, quan cau la ciutat de València i veu hissar la seva senyera: E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra, per la gran mercè que Déus nos havia feita. Car: perquè.
Curiositat: L'engendrament de Jaume I Molts dels moments de la vida de Jaume I han estat relacionats amb fets extraordinaris basats en la tradició mítica recollida pels joglars. Un d'aquests moments és el seu engendrament, explicat per Bernat Desclot i per Ramon Muntaner en les seves cròniques respectives. Segons aquest darrer, els fets van passar de la manera següent: El rei Pere i la reina Maria vivien separats i calia un hereu per a la Corona d'Aragó i per a la senyoria de Montpeller. Per tal de solucionar-ho els prohoms de Montpeller decideixen que la reina suplanti una nit al llit l'amistançada del rei. La reina hi accedeix i, acompanyada d'un gran seguici que donarà fe de les persones que seran a la cambra i que pregarà per l'èxit de l'engany, entra a la cambra del rei. A l'alba els acompanyants de la reina hi entren i expliquen al rei les raons de la suplantació. Nou mesos després va néixer Jaume I. Aquesta explicació extraordinària de l'engendrament d'un rei que serà considerat l'heroi català per excel·lència, està basada en l'engendrament d'un altre dels herois mítics: en el del rei Artús. I tant l'un -el de Jaume I- com l'altre -el d'Artús-, en el d'un altre dels herois tradicionals de la nostra cultura: en el d'Hèrcules. D'aquesta manera, Jaume I, un personatge real, és equiparat a dos personatges de ficció posseïdors de les característiques físiques i dels valors morals més representatius del moment. La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere 
Dedica una part de l'obra a tractar sobre els tres regnats anteriors al de Pere el Gran (1276-1286),i una altra part, al regnat d'aquest rei. Es coneixen poques dades de l'autor de la crònica, però tot fa suposar que Bernat Desclot era un membre de la cort del rei i un fidel servidor seu. La crònica comença dient: Ací comença lo libre que·n Bernat Desclot dictà e escriví ... I aquesta és l'única cosa que sabem de Desclot. La seva identitat no ha pogut ésser mai documentada ja que en l'extensa i detallada documentació del regnat de Pere el Gran no apareix ningú amb aquest nom. A més, contràriament als autors de les altres tres grans cròniques, la figura dels quals és constantment present en la seva obra, Desclot hi amaga qualsevol referència personal i només una sola vegada hi apareix com a testimoni directe dels fets que narra. Amb tot, pel profund coneixement que demostra de l'entorn del rei Pere i dels documents de la seva cancelleria, Miquel Coll i Alentorn el va identificar amb Bernat Escrivà (1240-1288), que procedia d'una família establerta a Es Clot, al Rosselló, i a qui l'any 1283 Pere el Gran va nomenar tresorer reial, càrrec que va exercir fins a la mort del rei. I a qui posteriorment Alfons II va designar cambrer reial. Tal i com ell mateix ens diu a l'inici del llibre, Desclot tracta en la seva crònica dels grans feits e de les conquestes que feeren sobre sarraïns e sobre altres gens los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l'alt llinatge del comte de Així doncs, la comença explicant els esdeveniments que van propiciar el naixement de la confederació catalanoaragonesa i la continua amb els regnats dels, fins aleshores, reis de la confederació: Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran. L'espai dedicat a cadascun d'aquests regnats és molt diferent i augmenta progressivament a mesura que s'apropa al regnat dels dos reis que li són contemporanis, el de Jaume I i, sobretot, el de Pere el Gran, al qual dedica el gruix de l'obra. Sota el regnat de Pere el Gran, Desclot va viure uns moments dramàtics i decisius de la història de Catalunya: la intervenció catalanoaragonesa al regne de Sicília i la guerra contra França, el regne cristià més poderós del moment. Això és el que ens explica en una crònica que acaba dient: Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d'armes que ell féu sobre sarraïns e altres gents, e com morí. El protagonista: Pere II el Gran Pere el Gran qui, segons Desclot: fo lo segon Alexandre per cavalleria i per conquesta és el protagonista de la Crònica de Desclot. Al seu curt però dens regnat va dedicar Bernat Desclot 94 dels 168 capítols de la seva obra. Fill de Jaume I i Violant d'Hongria, Pere el Gran havia nascut a València entre els mesos de juliol i agost de 1240. Va fer-se càrrec de la corona amb trenta-sis anys i en va regnar nou, entre 1276 i 1285. Pere, I de Catalunya i II d'Aragó, havia rebut per herència només el regnes d'Aragó, de València i Catalunya ja que Jaume I havia segregat de la corona el regne de Mallorca, que havia deixat al seu segon fill, Jaume. Amb tot, quan va rebre la corona l'infant Pere tenia ja una llarga experiència política i guerrera; havia estat procurador dels regnes i s'havia fet càrrec de la campanya de Múrcia i de les darreres lluites del seu pare contra els sarraïns. Estava casat amb Constança de Sicília. Característiques de la Crònica L'esperit cavalleresc L'heroisme La crueltat El patriotisme i el consegüent sentiment antifrancès Les descripcions i la recreació de les situacions L'esperit cavalleresc Si, al llarg de la seva crònica, Jaume I se'ns presentava com un model de cavaller, l'esperit cavalleresc, en la Crònica de Desclot, es fa extensiu a tots els membres de la dinastia catalanoaragonesa -La llegenda del bon comte de Barcelona- i, molt especialment al seu protagonista principal, Pere el Gran, tal i com mostra en el conegut episodi del desafiament de Bordeus. L'heroisme Pere el Gran va prendre part personalment en la presa de la ciutat de Montesa i , com en altres ocasions, va donar mostra de la seva valentia: La vila de Montesa, que el rei tenia assetjada, és molt forts; e sobre la vila és lo castell alt e forts; e sobre lo castell e la vila ha una mola de roca molt forts qui guarda lo castell e la vila. E els sarraïns tenien aquella mola e el castell, e si la mola havien perduda, lo castell e la vila no es poria tenir gaire. (...) E quan venc lo matí, tota la host fo aparellada, e les dues parts de la host anà combatre la vila, e el rei a peu ab lo romanent dels cavallers e de la gent, ab los escuts abraçats e ab los elms e'l cap, muntaren per la costa amunt; e el rei fou tota via e'ls primers, tant que foren al peu de la mola. E els sarraïns, qui eren dessús, gitaven-llur peres e cantals, sí que el rei qui era e'ls primers a peu, hi pres de molts grans colps de peres e de cantals, sí que l'escut li trencaren tot de sobre. E els sarraïns de la mola viren la batalla molt gran que els crestians donaven a cells de la vila e veïen los sarraïns esperdre sovent e tornar atràs, es perderen-se. E el rei e la gent qui ab ell eren preseren vigoria, e muntaren sus malgrat dels sarraïns, e alcieren e enderrocaren per les roques avall tots los sarraïns que hi trobaren, e posaren la senyera del rei sus. Host: tropa, exèrcit en campanya. Ab lo romanent: amb la resta. Dessús: damunt. Gitaven-llur: els llançaven. Peres: pedres. Cantals: pedres, còdols Esperdre: perdre el bon seny, pertorbar-se. Preseren vigoria: van agafar ànims. Sus: amunt, damunt. Alcieren: van matar. La crueltat La crueltat no és absent de la Crònica de Desclot. Però el que potser crida més l'atenció és la naturalitat amb què el cronista descriu algunes escenes com aquesta en la qual ens explica el tracte rebut pels presoners francesos després el combat naval del 23 de setembre: E en Roger, segons que damunt és dit, romàs llà on era estada la batalla tro al matí, e al bon matí féu pendre aquells tres-cents hòmens nafrats que havia presos en les galeres e trasqué'ls en terra e féu-los enfilar en una corda, e puis, ab la popa d'una galera, en vista de tot hom qui veure-ho volc, féu-los rastrar dins en mar e moriren tots aquí. E puis pres aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-los trer a tots abdós ulls e enfilà'ls en una corda; e hac un hom d'aquells mateixs a qui no trasc sinó la un ull per tal que menàs los altres. E tots enfilats, un davant altre, tramès-los per presentalles al rei de França. E los cinquanta que romanien retenc-los per presos per tal com eren bons hòmens e honrats. Tro al: fins al.
El patriotisme La fidelitat de Desclot a la dinastia dels comtes de Barcelona no admet cap mena de dubte. Així, si Ramon Berenguer IV és lo mellor cavaller, e el pus prous e del pus alt llinyatge qui sia el món, i Jaume I fou el més bell home del món (...) I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns, Pere el Gran fo lo segon Alexandre per cavalleria i per conquesta. D'altra banda, la coneguda resposta de Roger de Llúria a l'enviat del rei de França ens mostra el to de la Crònica en tot allò que fa referència a les relacions entre els dos regnes. No em fassats reguard quan deits que el rei de Franca armarà a l'altre any tres- cents cors de galeres: jo crec bé que ell les porà armar, aqueixes e encara més. E jo, a honor de mon senyor lo rei d'Aragó, si el rei de França n'arma tres-centes, armar-n'he cent sens pus. E quan aquelles cent hage armades, pense d'armar lo rei de França tres-centes o mil si es vol, que no tem que es gosen ab mi trobar en neguna part. Ne sol no em pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament galera ni lleny, mas jo no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d'Aragó en la coa per mostrar guiatge d'aquell senyor rei d'Aragó. El pus prous: el millor en tots els sentits. Ardit: valent. Prous de les seves armes: el millor amb les armes. Sarraïns: musulmans. No em fassats reguard: no em feu riure. Pus: més. Tem: temo. Que es gosen ab mi trobar: que s'atreveixin a trobar-se amb mi. Creu: crec. Se gos alçar: gosi alçar-se. Coa: cua. Les recreacions de les situacions i les descripcions A diferència de la Crònica anterior, la de Jaume I, que, a excepció d'alguns moments, és escassa en descripcions, la Crònica de Desclot: Recrea extensament els diàlegs entre els personatges: tant en escenes de caire llegendari com poden ser els episodis del desafiament de Bordeus o el de la llegenda del bon comte de Barcelona i l'emperadriu d'Alemanya, com en d'altres molt més dramàtiques com ara el comiat de la reina Constança a Roger de Llúria en uns moments tan decisius per a la Corona o la mort de Pere II d'Aragó. I descriu detalladament tot allò que ens explica, per exemple, els combats i les batalles, sense estalviar-nos escenes d'una gran cruesa i, fins i tot, apocalíptiques. La Crònica de Ramon Muntaner Escrita entre 1325~ 1328, abasta el període històric més llarg. S'hi relaten els fets des de l'engendrament de Jaume I el Conqueridor (1208) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne, l'any 1328: cent vint anys d'història. Com la Crònica de Jaume I, té tots els elements que la identifiquen amb un llibre de memòries en què el narrador és un dels protagonistes de les gestes que s'hi relaten, com ara l'expedició catalana a Orient comandada per l'almirall Roger de Flor. L'estil de la crònica desprèn un patriotisme abrandat.
Ramon Muntaner Ramon Muntaner va néixer a Peralada l'any 1265 i va morir a Eivissa, d'on era governador, el 1336. Tal i com ell mateix ens explica, l'any 1325, al seixanta anys, instal·lat a la seva alqueria de Xilvella, a l'Horta de València, va iniciar la redacció de la Crònica que porta el seu nom: Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l'any de l'encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc. Muntaner inicia la seva obra amb el naixement, i posterior regnat, de Jaume I. Aquest començament faria trontollar el principi de Muntaner segons el qual només explicarà allò que ha vist, allò de què ha estat testimoni i, quan això no sigui possible, se servirà només d'altres fonts d'informació que l'hi siguin contemporànies: E per ço reconte aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que pusc dir ço que d'ell viu e aconseguí, que d'àls jo no em vull entremetre sinó de ço que en mon temps s'és fet. Ara bé, Muntaner salva aquesta primera dificultat dient-nos que justament comença amb el naixement de Jaume I perquè és el primer rei que va conèixer personalment: Finalitat de la Crònica: Muntaner, conscient i agraït d'haver estat un home de sort que ha viscut en primera persona uns esdeveniments històrics irrepetibles i d'haver pogut sobreviure als molts perills que se li havien presentat al llarg de la seva vida, en dóna les gràcies a Déu i escriu les seves memòries per fer-nos partíceps de tot allò que li ha tocat de viure: E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déus e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m'ha feita, de molts perills que m'ha gitats he escapat, així de trenta-dues batalles entre mar e terra en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haudes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats. Característiques principals de la crònica:
a)Exaltació dels reis del Casal de Barcelona b) Elogi de Catalunya i de la llengua catalana La presència constant de l'autor El Patriotisme Exaltació dels reis del Casal d'Aragó Muntaner és un fervent admirador i defensor dels reis del Casal d'Aragó que, durant la vida del cronista, regnaven a Aragó, Mallorca i Sicília. Ramon Muntaner, per a qui els tres regnes formaven una unitat, va estar sempre al seu servei, fos quin fos el rei i el regne que el sol·licitava: E si negun me demana: -En Muntaner, ¿quines gràcies coneixets vós que fan més los senyors del casal d'Aragó a llurs sotmeses que altres?-, jo us diré: -La primera gràcia és que tenen llurs rics-hòmens, prelats, cavallers e hòmens de viles e de mases mills en veritat e en dretura que neguns altres senyors del món. D'altra part, que tots temps los donen e els fan moltes gràcies.(...) E d'altra part, que cavalquen tots dies per les ciutats, viles e llocs, e es mostren a llurs pobles. E si bon hom o fembra pobra los crida: -Senyor, mercè!-, que tiraran la regna e oir-los han e els daran tantost consell a llur necessitat. Què us diré? Que tant són bons e gracioses a llurs sotmesos que llonga cosa seria d'escriure. E per ço llurs sotmesos són enflamats de llur amor, que no temen mort per exalçar llur amor e honor e senyoria, ans en res no guarden pont ne palanca ne en temen a soferir fred ne calor ne null perill. Per què Déus creix e mellora en tots fets ells e llurs pobles e los dóna victòria e honor, e farà d'aquí avant si a Déu plau, sobre tots llurs enemics. Mases: masies.
Elogi de Catalunya i de la llengua catalana Una de les característiques de la Crònica de Muntaner és el seu patriotisme. Muntaner, que ha viatjat fins a Orient i que coneix la majoria dels pobles de la Mediterrània, gairebé al començament de la seva crònica escriu referint-se a Catalunya i a la unitat que presentava la llengua catalana: Catalunya E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
La llengua catalana. Les dues llengües del Regne d'Aragó D'altra part, vós diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella hi ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans e aragoneses. E si ben catalans e aragoneses són d'un senyor, la llengua no és una ans és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia e per tota Romania (...). E així us he dita cosa dels catalans que és vera veritat. E seran molts qui se'n meravellaran e ho tendran per faula, però que es vullen se'n diguen, que així és veritat. Ans: sinó que .
La presència constant de l'autor Una de les característiques més personals de la Crònica és la presència constant del seu autor. Muntaner manté un diàleg constant amb els seus oïdors: amb la famosa interrogació retòrica Què us diré?, formulant-se ell mateix -i responent- preguntes o dubtes que li podria fer el seu interlocutor, fent comentaris o donant la seva opinió. Recursos, tots aquest que l'aproximen al seu receptor, ja sigui oïdor o lector. El Què us diré? Quan Muntaner explica el casament de Jaume II amb Blanca d'Anjou a Vilabertran són tantes les coses que el cronista pensa que podria explicar que només ens n'explica unes quantes i, amb la seva interrogació, deixa que nosaltres completen l'escena amb la nostra imaginació: Què us diré?Tanta de gent hi havia de l'una part e de l'altra, que Peralada, e Cabanes, e Sant Feliu, e Figueres, e Vilabertran e el Far, e Vilatenim, e Vilasèquer e Castelló d'Empúries, e Vilanova e tota aquella encontrada era plena de gent. Els possibles interrogants de l'interlocutor Muntaner posa en boca del seu interlocutor qüestions o dubtes que se li podrien presentar en sentir la seva narració. És el recurs que utilitza, per exemple, quan vol que quedi molt clara la seva idea de la unitat que ha de presidir l'actuació dels sobirans del Casal d'Aragó: E si negun me demana: En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata del jonc?, jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que... Les opinions personals de l'autor A la mort de Pere el Gran, els marmessors van armar una galera a Barcelona i van enviar un cavaller a Mallorca a portar la notícia de la mort del rei al nou sobirà, circumstància que aprofita Muntaner per donar la seva opinió sobre quina ha de ser la forma d'actuar dels missatgers. E com la galea fo partida, dins pocs dies fo a Mallorca, on trobà lo senyor rei N'Anfós a les Torres Llavaneres. E féu tot ço que li havien manat los marmessors del senyor rei; e emperò, ab les pus belles robes que ell hac, eixí a terra. E açò féu sàviament, perquè diu l'eximpli del prohom: "Tramit un savi, e no li digues què faça"; per què tot senyor e ciutat e vila deu metre sa punya que con tramet missatges, que els hagués los pus savis que pusca, que bon missatge honra son senyor (e açò comunament), e aporta tot ço per què va, a bona fin. E com: I quan.
La Crònica de Pere III el Cerimoniós Cronològicament és l'última. Escrita entre 1349 i 1385 i motivada per la crònica del seu rebesavi, Jaume I, pot considerar-se un llibre de memòries en què el rei Pere inspira, supervisa i dicta el text als seus col·laboradors.
La crònica s'ocupa dels regnats de Pere III i el seu pare. A diferència de les cròniques anteriors, la de Pere III defuig el to èpic i abrandat, i relata els fets amb una aparent objectivitat, amb la qual es percep el caràcter polític del rei. Els dos grans temes que recull la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca a la corona catalanoaragonesa i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i a València. 
La Crònica de Pere el Cerimoniós és la darrera de les quatre grans cròniques medievals catalanes. En ella Pere III -que diu que vol que el llibre es digui Llibre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat-, explica en primera persona, 50 anys de la seva vida (entre 1319, data del seu naixemet, i 1369), 33 dels quals corresponen al regnat que va exercir al llarg de 51 anys. Pere III el Cerimoniós Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó, Catalunya, València i Sardenya, fill d'Alfons el Benigne i de Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, va néixer a Balaguer l'any 1319 i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Va ser proclamat rei als 16 anys. Durant els primers anys del seu regnat va reintegrar el Regne de Mallorca a la corona d'Aragó i va haver de fer front al moviment de Les Unions. Més tard va pacificar Sardenya i es va enfrontar a Gènova, la gran rival de Catalunya en el comerç de la Mediterrània. Es coneix com la Guerra dels dos Peres el conflicte bèl·lic que va mantenir amb Pere I el Cruel de Castella al llarg de 11 anys. Pel que fa a la política mediterrània va reincorporar a la Corona els ducats d'Atenes i Neopàtria i va preparar l'annexió de Sicília. Es va casar quatre vegades. En una curiosa coincidència amb la mort del seu pare, la seva darrera dona, Sibil·la de Fortià, enfrontada també amb els fills del rei, va abandonar-lo dies abans de la seva mort. Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Les seves despulles van ser enterrades en un mausoleu que ell mateix va aprovar al monestir de Poblet; l'acompanyen les seves tres primeres dones; la darrera, Sibil·la de Fortià, és enterrada a la catedral de Barcelona. Protector de les arts i les lletres -poeta i historiador, va crear la universitat de Perpinyà, va fer traduir els clàssics, va protegir Francesc d'Eiximenis i va ser un defensor del lul·lisme-, va donar tota la seva biblioteca al monestir de Poblet. Durant el seu regnat es va construir edificis religiosos com ara el claustre de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar i l'església del Pi, i edificis civils com ara el Saló del Tinell, el Saló de Cent, i les terceres muralles de la mateixa ciutat. En temps de Pere el Cerimoniós es va crear un consell permanent de les Corts catalanes format per tres diputats de cada braç. Aquest consell restringit va rebre el nom de Generalitat de Catalunya. Durant el regnat de Pere III comencen ja a entreveure's les primeres mostres de les crisis que desembocaran en la decadència medieval de la Corona d'Aragó. Finalitat de la Crònica: La Crònica s’obre amb un pròleg dens en forma de sermó el qual el rei atribueix a la bondat divina que hagi estat posat en un lloc tan alt i agraeix a Déu les gràcies que li ha donat: a l'igual que David, a qui Déu va deslliurar de Saül, d'Absalon i del poble, que s'havia alçat en contra seva, així la misericòrdia de Déu ha deslliurat Pere III i dels seus regnes de tots els seus enemics. El Cerimoniós escriu el llibre perquè els reis que el succeeixin prenguin exemple que en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador, de qui vénen tots béns, victòries e gràcies. Autoria:
Pere el Cerimoniós va començar a escriure personalment laCrònica l'any 1349. Posteriorment el treball va ser encomanat a Bernat Descoll, un oficial reial. Entre la correspondència del rei hi ha una carta del rei a Descoll de data 8 d'agost de 1375 en la qual el Cerimoniós li diu que ha llegit els tres primers capítols i quins són els detalls que cal afegir-hi. També li ordena que completi el capítol quart i que escrigui el cinquè. Pere el Cerimoniós va morir sense veure enllestida la seva Crònica. El seu fill Joan I el Caçador va procurar que aquesta fos acabada. Amb aquesta finalitat va promulgar tres ordres perquè se li pagués a Descoll la feina que estava fent. Amb tot, Descoll també va morir sense acabar-la. A la seva mort, se'n va fer càrrec el rei Joan, que va ordenar que li fossin enviades totes escriptures tocant les dites cròniques. Yüklə 264,5 Kb. Dostları ilə paylaş:
|
