Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

suprema  bellesa  i  l'Amor  és  amor  del  bell,  li  agrada  doncs  necessàriament  la  saviesa  i,  com  que  li  agrada  la 

saviesa, és intermediari entre el savi i l'ignorant. N'és causa el seu naixement. Car el pare és savi i ple de recursos 

i, la mare, sense saviesa i sense recursos. 

 

   Cada mot d'aquest mite deliciós és per a meditar-lo. Cinc personatges hi són anomenats, Afrodita, 

Saviesa,  Recurs,  Zeus,  Misèria  i  Amor.  Per  poc  satisfactori  que  sigui,  només  podem  traduir    πόρος  

per  Recurs.  Car    πόρος    només  té  dos  sentits,  d'una  banda  via,  passatge,  camí  i,  de  l'altra,  mitjà, 

recurs.  Perquè  tingui  una  oposició  amb  Misèria  cal  prendre’n  el  sentit  de  recurs.  Però  cal  també 

retenir-ne el sentit de via, camí. Els xinesos, Déu, l'anomenen Tao, és a dir, via. El Crist ha dit: "Jo sóc 

el camí." Però, d'altra banda,  πόρος  és a l'origen dels verbs  πόρω  i  ποριζω,  literalment obrir camí, 

però sobretot  procurar,  proveir, donar. Si podíem prendre   πόρος  en un sentit proper, voldria  dir 

do... En la teologia catòlica, do és un nom propi de l'Esperit Sant. En el Prometeu d'Èsquil hi ha un 

joc de paraules amb aquesta arrel verbal, la qual surt tres vegades en uns pocs versos.  

   

τήν πεπρωµένην χρή αισαν φέρειν:  

"L'he d'aguantar, la sort que m'ha estat dada" (participi perfet 

passiu de πόρω).   θνητοΐς γερα  πόρων   “havent donat un privilegi als mortals,”  πυρός  πηγήν... ‘ή 

διδασκαλος... πέφηνε καί µέγας πόρος  

"la deu del foc... que aparegué com una institutriu i un gran 

recurs" (o un gran tresor, o un gran do). En aquest darrer vers, aquest nom de  πόρος  és aplicat al 

foc.  És  molt  probable,  d'altra  banda,  que  hi  hagi  un  joc  de  paraules  entre    πΰρ    i    πόρος.    En  la 

trinitat heraclitiana, que apareix tan clarament en l'himne a Zeus de Cleant (Zeus, el Logos i el llamp 

o foc), el foc correspon a l'Esperit Sant, com també és el cas en molts passatges del Nou Testament 

("en  l'esperit  i  el  foc...  he  vingut  a  tirar  un  foc  a  la  terra",  etc,  i  la  Pentecosta).  Podem  concloure’n 

primerament que l'ésser que Plató anomena Poros és l'Esperit Sant i, després, que hi ha una estreta 

relació, coneguda de Plató i potser també d'Èsquil, entre aquest mite i el de Prometeu. 

   Poros és fill de Metis, la Saviesa, el nom de la qual és gairebé el mateix que el de Prometeu. Hesíode 

explica que la terra, Gaia --que en Èsquil és idèntica a Temis i mare de Prometeu--, un dia avisà Zeus 

que la Saviesa estava destinada a tenir un dia un fill més poderós que ell que el destronaria. Per evitar 

aquest perill, Zeus es menjà la Saviesa. Era la seva esposa i ja estava encinta. L'infant sortí pel cap de 

Zeus. Fou Atena. 

   Aquí l'infant és Poros. Si la Saviesa és el Verb, aquesta genealogia no té res d'estrany:  Qui ex Patre 

Filioque procedit

. 

   (Remarquem  de  passada  que  Atena  és  la  deessa  de  l'olivera  i  que  l'oli,  en  la  religió  catòlica,  va 

associat  als  sagraments  més  particularment  relacionats  amb  l'Esperit  Sant.  Remarquem  també  que 

Atena s'anomena Tritogènia, epítet el sentit més natural del qual és "nascuda tercera". A Egipte, és en 

el  Temple  d'Atena,  segons  Heròdot,  que  es  troba  la  sepultura  d'Aquell  qui  ha  sofert  una  Passió. 

Atena és l'única divinitat fora de Zeus que branda l'ègida, objecte estretament lligat al llamp, la qual 

és símbol de l'Esperit Sant. Aquí, però, no és pas d'Atena que es tracta.) 

   L'Afrodita celest és  la  bellesa  divina.  Essent el  bell la imatge del bé, i el  bé essent Déu, és, també 

ella,  el  Verb.  Heròdot  diu  que  va  passar  a  la  religió  persa  amb  el  nom  de  Mitra.  Mitra  és 

probablement  aquesta  Saviesa  que  sembla  haver  aparegut  en  els  llibres  sagrats  d'Israel  després  de 

l'exili. L'Amor ha estat engendrat el dia del naixement d'Afrodita, li és company i l'estima. Són dos 

aspectes de la mateixa persona divina, que aquí és Afrodita en tant que imatge de Déu, i Amor en 

tant que mediador. 

---

   Aquest  Amor,  representat  més  amunt  com  a  rei  dels  déus,  és  aquí  un  miserable  vagabund.  És 

perquè  ha  volgut.  Ha  volgut  néixer  fill  de  la  Misèria.  Si  aquí  es  tracta  de  l'Encarnació  i  si  Poros  és 

l'Esperit Sant, la concordança és perfecta. 

   No  pot  haver-hi  misèria  més  radical  que  la  de  ser  altre  que  Déu.  Aquesta  misèria  és  la  de  tota 

criatura. La creació, en la seva misèria, s'ha empescat l'ardit de la dona pobra que espera associar-se de 

manera durable al destí d'un home ric fent-li un infant, fins a contracor de l'home. S'ha empescat de 

tenir un infant de Déu. Ha triat un moment en què Déu està embriac i adormit. Calen l'embriaguesa 

i la son, per a una tal follia. 

   (Plató diu que el vi encara no existia, en aquest moment.  Sens dubte, amb això, vol  assenyalar la 

identitat de l'Amor i Dionisos.) 

   L'infant  és  miserable,  com  convé  al  nostre  germà.  Aquest  quadre  deliciós  de  l'amor,  pobre  i 

vagabund, sempre jaient a terra en condició de terra, ens fa pensar inevitablement en sant Francesc. 

Però,  abans  de  sant  Francesc,  el  Crist  era  pobre  i  vagabund  i  no  tenia  on  reposar  el  cap.  I,  també, 

amb la pobresa per companya.  

   També en aquest quadre hi ha mots que semblen destinats a recordar el Prometeu d'Èsquil. El cos 

de l'Amor és ressec,  αυχµηρός.  El de Prometeu també,  προσαυαινόµενον,  i la flor de la seva pell 

s'ha perdut. L'Amor dorm,  ‘υπαίθριος,  a l'aire lliure, sense abrigall. Prometeu és també  ύπαίθριος  i  

αιθέριον κίνυγµα

,  suspès en l'aire. "Sofista" és la injúria d'Hermes a Prometeu. El mot  µηχανάς  —

procediment,  ardit,  maquinació,  mitjà,  invenció—  surt  també  contínuament  a  la  tragèdia.  (Es  troba 

també a l'Electra de Sòfocles, tot seguit després del reconeixement d'Electra i Orestes). Èsquil parla de 

l'habilitat de Prometeu a trobar remeis,  φαρµακα. 

   L'Amor és anomenat caçador temible, cosa que l'emparenta amb Àrtemis, però també amb un altre 

que reunia al seu voltant els pescadors. I Prometeu ha capturat també, a la cacera,  θηρωµαι,  la deu 

del foc. 

   L'Amor  apareix  aquí  com  l'autor  de  l'harmonia  (en  sentit  pitagòric)  més  completa,  és  a  dir,  de  la 

unitat entre els contraris més contraris possible —Déu i la misèria. 

 

   En resum, tot desig és desig del bé i de la felicitat... Hi ha una doctrina que diu que els qui cerquen la meitat 

de si mateixos són ells els qui estimen. La meva doctrina afirma que l'amor no té pas per objecte ni la meitat ni el 

tot,  fora  que  per  atzar  no  sigui  bo.  Car  els  homes  consenten  que  els  tallin  els  peus  i  les  mans,  si  els  semblen 

dolents. No ho crec pas, que tothom s'estimi el que li pertany, fora que algú en digui el bé d’allò que li és propi, 

que li pertany, i el mal d’allò que li és estrany. No hi ha altre objecte d'amor per als homes que no sigui el bé... 

En resum, l'Amor és el que fa que hom desitgi de posseir perpètuament el bé. 

 

   Heus ací una refutació del mite d'Aristòfanes, el mite de l'home tallat en dos les dues meitats del 

qual  es  busquen  l'una  a  l'altra.  Però  cal  comprendre,  aquí,  encara,  que  les  afirmacions  que  es 

contradiuen són verdaderes. La frase que sembla contradir el mite d'Aristòfanes en revela només el 

verdader  significat.  Ho  som  pla  bé,  éssers  incomplets,  que  ens  han  tallat  violentament,  fragments 

perpètuament afamats del seu complement. Però, contràriament al que semblaria indicar, a primera 

vista,  el  mite  d'Aristòfanes,  aquest  complement  no  pot  pas  ser  semblant  a  nosaltres.  Aquest 

complement és el bé, és Déu. Som fragments separats de Déu. 

   "No hi ha altre objecte d'amor per als homes que no sigui el bé." Per consegüent, que no sigui Déu. 

No hem pas de buscar la manera de ficar-lo dins nostre, l'amor de Déu. Ja hi és. És al fons del nostre 

ésser, justament. Si estimem res més, és per error, per l'efecte d'un quid pro quo. Com quan correm 

---