Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

evident. Fins i tot si concebem la comparança sota la forma més grossera, quan un pintor fa un retrat 

el model és el lligam entre l'artista i el quadre. 

 

   L'ànima (és a dir, l'Ànima del Món), la va posar al centre; la va estendre a través de tot i encara a fora de 

l'univers corporal, el va embolcallar amb ella i, enrotllant en cercle un cel circular, el va establir u, únic, solitari, 

capaç per la pròpia virtut de ser el company de si mateix, no tenint necessitat de res altre que si mateix, conegut i 

estimat prou de si mateix. D'aquesta manera va engendrar aquest Déu feliç

. 

 

   Va establir l'Ànima (del Món), respecte al cos, com a primera en antigor i en dignitat, i la va donar al cos com 

a mestressa i sobirana a qui obeir. 

 

   Tota aquesta composició, la va tallar en dos pel llarg; després aplicà les parts l'una sobre l'altra pel mig, com en 

una lletra χ; les corbà en cercle i les va lligar també l'una amb l'altra davant per davant del punt d'encreuament, 

i després les va embolcallar amb el moviment que gira de manera idèntica en el mateix lloc. 

 

   Aquesta composició és la subtància de l'Ànima del Món, feta d'una síntesi de la substància divina 

mateixa i del principi de la matèria. 

   Poc abans, Plató havia dit que l'Ànima del Món, el Fill únic, és un Déu feliç, conegut i estimat de si 

mateix. Dit d'altra manera, té en ell la vida benaventurada de la Trinitat.  Però ací Plató el mostra, 

aquest Déu, esquinçat. És la relació amb l'espai i el temps, allò que constitueix aquest esquinçament, 

que és ja una mena de Passió.  Sant Joan, també, a l'Apocalipsi (13,9), parla de l'Anyell, degollat ja des 

de la constitució del món. Les dues meitats de l'Ànima del Món es creuen l'una sobre l'altra; la creu 

és  obliqua,  però  és,  amb  tot,  una  mena  de  creu.  Però  davant  per  davant  del  punt  d'encreuament 

s'ajunten i se solden, i tot plegat és embolcallat pel moviment circular, moviment que no canvia res, 

que  es  tanca damunt seu  mateix, imatge perfecta  de  l'acte etern i  benaventurat que és la vida de  la 

Trinitat. 

   Els dos cercles que ací serveixen d'imatge a Plató són el de l'equador, que determina el moviment 

diürn  del  cel  dels  estels  fixos,  i  el  de  l'eclíptica,  que  determina  el  moviment  anual  del  sol.  El  punt 

d'encreuament  dels  dos  cercles  és  el  de  l'equinocci  de  primavera  (el  fet  que  l'any,  entre  els  antics, 

comencés en molts de països a la primavera i mai, crec, a la tardor, impedeix de suposar que es tracti 

de  l'equinocci  de  tardor).  El  punt  de  l'equinocci  de  primavera,  en  temps  de  Plató,  es  trobava  a  la 

constel.lació d'Àries, el sol es troba en aquest punt en el moment de la Pasqua i, la lluna, en el punt 

equinoccial  oposat.  Si  llegíem  Plató  amb  el  mateix  estat  d'esperit  que  l'Antic  Testament,  potser 

veuríem  en  aquestes  ratlles  una  profecia.  Per  aquesta  prodigiosa  combinació  de  símbols,  Plató  feia 

percebre,  en  el  cel  i  en  el  curs  dels  dies  i  de  les  estacions,  una  imatge  alhora  de  la  Trinitat  i  de  la 

Creu. 

 

   Quan  el  componedor  hagué  suscitat  segons  el  seu  pensament  tota  la  composició  de  l'Ànima  (del  Món),  tot 

seguit hi estengué a dins tot l'univers corporal i els ajustà fent-ne coicidir els centres. L'Ànima, a partir del centre, 

la va estendre per totes bandes fins als confins del cel, i en va embolcallar tota l'esfera del cel per fora. L'Ànima, 

girant sobre si mateixa, començà el començament diví d'una vida inextingible i sàvia per la totalitat dels temps. I 

el  cos  visible  del cel  va  néixer;  i  ella,  ànima invisible que  té  part  en  la  proporció i  l'harmonia,  nascuda  com  a 

perfecció dels esperits engendrats de la perfecció dels esperits eterns. 

 

---

   Aquests dos plurals no ens han pas d’enganyar; la seva raó de ser és purament gramatical; provenen 

dels superlatius. No impedeixen pas al Pare i al Fill de ser únics. 

   Aquest passatge mostra  que en el mite del Fedre, quan Zeus passa a l'altre costat del cel per fer-hi 

l'àpat, és el seu Fill únic que es menja, i que es tracta d'una transposició en Déu de la comunió. Les 

ànimes benaventurades també el mengen. 

   La participació de l'Ànima del Món en la proporció i l'harmonia no s'ha  pas d'entendre solament 

com  a  funció  ordenadora  del  Verb.  S'ha  d'entendre  en  un  sentit  pla  més  profund.  Proporció  i 

harmonia  són  sinònims.  La  proporció  és  el  lligam  establert  entre  dos  nombres  per  una  mitjana 

proporcional; així, 3 estableix una proporció entre 1 i 9, o sigui 1/3 = 3/9. L'harmonia és definida 

pels pitagòrics com la unitat dels contraris. El primer parell de contraris és Déu i la criatura. El Fill és 

la  unitat  d'aquests  contraris,  la  mitjana  geomètrica  que  estableix  entre  ells  una  proporció:  és  el 

Mediador. 

 

   Com  que  el  Model  té  la  vida  eterna,  ell,  igualment,  ha  intentat  també  de  donar-la  en  el  possible  a  aquest 

univers. Ara bé, essent eterna la naturalesa del (Model) vivent, no es podia lligar gens a allò que és engendrat. 

Va tenir la pensada de crear una imatge mòbil de l'eternitat. Alhora que establí l'ordre del cel, creà una cosa que, 

anant segons el nombre, és una imatge eterna de l'eternitat, que és fixa en la unitat. Aquesta imatge és el que en 

diem el temps. 

 

   El passat i l'avenir són apareguts com les formes del temps, que imita l'eternitat girant segons el nombre. 

    

   Així, per aquest ordenament i aquesta pensada de Déu concernint la producció del temps, a fi que el temps es 

produís,  el  sol i  la  lluna  i  els  cinc  altres  astres  que  anomenem  planetes  aparegueren  per  a  la  determinació i  el 

manteniment dels nombres del temps. 

 

   A  fi  que  el cel es  mostrés  al  màxim  possible  de  totes bandes  i  que  els  vivents  prenguessin  part  en  el  nombre, 

almenys tots aquells a qui això convenia. 

 

   En contemplar els moviments circulars de l'esperit en el cel, hem de servir-nos-en per a les translacions circulars 

del  pensament  en  nosaltres,  que  els  són  parents,  però  ells  sense  confusió  i  elles  confuses;  hem  d'instruir-nos  i 

prendre part, així, en la rectitud essencial de les proporcions; per la imitació dels moviments circulars de Déu, que 

són absolutament sense error, hem de fer tornar estables els nostres, que són errants. 

 

   Així, el Verb és per a l'home un model a imitar. No pas aquí el Verb encarnat en un ésser humà, 

sinó el Verb com a ordenador del món, en tant que encarnat en l'univers sencer. Hem de reproduir 

en nosaltres l'ordre del  món. És aquí  la deu de la  idea de microcosmos  i  macrocosmos que tant va 

obsedir  l'Edat  mitjana.  És  d'una  profunditat  gairebé  impenetrable.  N'és  la  clau  el  símbol  del 

moviment circular. Aquest desig insaciable en nosaltres, sempre girat enfora i que té per domini un 

avenir  imaginari,  l'hem  de  forçar  a  tancar-se  damunt  seu  mateix  i  a  apuntar  al  present.    Els 

moviments  dels  cossos  celests,  que  reparteixen  la  nostra  vida  en  dies,  mesos  i  anys,  són  el  nostre 

model,  pel  que  fa  a  això,  ja  que  les  tornades  hi  són  tan  regulars  que  per  als  astres  l'avenir  no  es 

diferencia  en  res  del  passat.  Si  contemplem  en  ells  aquesta  equivalència  entre  avenir  i  passat, 

travessem  el  temps  fins  a  l'eternitat  i,  deslliurats  així  del  desig  girat  a  l'avenir,  també  ho  som  de  la 

imaginació, que l'acompanya i és l'única deu de l'error i la mentida. Tenim part en la rectitud de les 

---