Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

tot coneixement i el do de Prometeu als mortals. D'altra banda, és rigorosament veritat que aquesta 

unió  constitueix el nostre pensament  del temps,  i que el temps reflecteix el moviment  circular dels 

astres. El temps és continu, però hom compta els dies i els anys amb nombres enters. Per comprendre 

que no es tracta pas, aquí, d'un tema de meditació per a intel.lectuals, sinó d'una cosa absolutament 

essencial per a tothom, n'hi ha prou de recordar que un dels suplicis més horrorosos consisteix a ficar 

un home en una masmorra sempre completament a les fosques o, al contrari, en una cel.la sempre 

il.luminada  elèctricament,  sense  dir-li  mai  la  data  ni  l'hora.  Si  hi  pensàvem  prou,  hi  trobaríem  una 

joia  profunda,  en  la  simple  succesió  dels  dies.  Aquests  pensaments  segurament  encara  eren vius  en 

temps de sant Benet; les regles monàstiques tenen, entre altres destinacions, la de fer més sensible el 

caràcter circular del temps. És aquí, també, el secret de la virtut de la música. 

   Els pitagòrics deien no pas unió del límit i de l'il.limitat sinó, cosa encara més bella, unió del que 

limita  i  de  l'il.limitat.  El  que  limita  és  Déu.  Déu  diu  a  la  mar:  No  aniràs  més  lluny,  etc...  El  que  és 

il.limitat  només  té  existència  si  rep  un  límit  des  de  fora.  Tot  el  que  existeix  aquí  baix  és  constituït 

així, no solament totes les realitats materials, sinó també totes les realitats psicològiques en nosaltres i 

en altri. D'ací que aquí baix només hi hagi béns i mals finits. Els béns i els mals infinits que suposem 

que  existeixen  en  aquest  món,  i  que  d'altra  banda  situem  necessàriament  en  l'avenir,  són 

absolutament imaginaris. El desig de bé infinit que habita en tot moment en tots els homes, fins en 

els més degradats, només té objecte fora d'aquest món, i la privació d'aquest bé és l'únic mal que no 

és  limitat.  Situar  el  coneixement  d'aquesta  veritat  al  centre  de  l'ànima,  de  manera  que  tots  els 

moviments  de  l'ànima  s'ordenin  respecte  a  ella,  és  imitar  l'ordre  del  món.  Car  llavors  el  que  en 

l'ànima és il.limitat, és a dir, absolutament tot el que conté la seva part natural, rep un límit imprès 

des de fora per Déu present en ella. En queda plena dels mateixos afectes naturalment desordenats, 

plaers i dolors, pors i desigs, així com hi ha al món estius molt calorosos i hiverns glaçats, tempestes, 

eixuts; però, tot això, contínuament enllaçat i sotmès a un ordre absolutament inalterable. 

   La  contemplació  de  les  relacions  de  quantitat,  l'aritmètica  i  la  geometria,  és  molt  útil  a  aquest 

efecte, com mostrant que tot el que té part d'alguna manera en la quantitat, és a dir, no solament la 

matèria,  l'espai,  sinó  també  tot  el  que  hi  ha  en  el  temps  i  tot  el  que  és  susceptible  de  gradació,  és 

despietadament sotmès al límit per les cadenes de la necessitat. 

   Aquesta  contemplació  treu  tot  el  fruit  quan  l'ordenació  incomprensible  d'aquestes  relacions  i  les 

concordances  meravelloses  que  hom  hi  troba  fan  sentir  que  aquest  mateix  encadenament  que  és 

necessitat  en  el  pla  de  la  intel.ligència  és  bellesa  en  el  pla  d'immediatament  damunt  i  obediència 

respecte a Déu. 

   Quan hom ha comprès fins al fons de l'ànima que la necessitat és solament una de les cares de la 

bellesa, essent-ne l'altra el bé, llavors tot el que fa que la necessitat sigui sensible, contrarietats, dolors, 

penes,  obstacles,  esdevé  una  raó  suplementària  d'estimar.  Quan  un  aprenent  s'ha  fet  mal,  entre  el 

poble es diu que és l'ofici que li entra al cos. Així, quan hom ha comprès, de tot dolor en pot pensar 

que és la bellesa mateixa que li entra al cos. 

   La bellesa és el Fill de Déu. Car és la imatge del Pare, i el bell és la imatge del bé. 

   El  final  del  llibre  de  Job  i  els  primers  versos  pronunciats  per  Prometeu  en  la  tragèdia  d'Èsquil 

indiquen un lligam misteriós entre el dolor i la revelació de la bellesa del món. 

 

        Cel diví, ràpides ales dels vents, 

        oh rius i les vostres deus, oh de la mar i les onades 

        el somriure innombrable, i tu, mare de tot, terra  

---

        i aquell qui tot ho veu, oh cercle del sol, a vosaltres us crido;  

        vegeu-me, vegeu com els déus fan patir un déu. 

 

   Ben  entès  que  també  la  joia  és  una  manera  d'entrar  en  nosaltres  la  bellesa,  i  fins  les  joies  més 

grolleres, mentre siguin innocents. 

   Sobre  la  bellesa  de  les  ciències  com  un  dels  graons  més  elevats  en  la  via  que  mena  a  la  mateixa 

Bellesa, és a dir, a la Imatge de Déu, n'hi ha unes quantes ratlles de Plató en el Banquet. Sobre l'ús del 

dolor i de la joia, n'hi ha una indicació en el Fileb. Vegeu-ho més endavant. 

   La idea essencial del Timeu és que el fons, la substància d'aquest univers on vivim, és amor. Ha estat 

creat per amor i la seva bellesa és el reflex i el signe irrefutable d'aquest amor diví, així com la bellesa 

d'una estàtua perfecta, d'un cant perfecte, és el reflex de l'amor sobrenatural que ha omplert l'ànima 

de l’artista, verdaderament inspirat. 

   A  més,  allò  que  és  un  somni  per  a  tot  escultor,  el  somni  d'esculpir  una  estàtua  que  sigui  feta 

d'ànima i de carn, Déu el realitza. Ha donat una ànima a la seva estàtua i aquesta ànima és idèntica a 

ell. 

   Quan  veiem un  ésser  humà  verdaderament  bell,  cosa  molt  rara,  o  quan  sentim  el  cant  d'una  veu 

verdaderament  bella,  no  ens  podem  estar  de  creure  que  darrere  aquesta  bellesa  sensible  hi  ha  una 

ànima feta del més pur amor. Molt sovint és fals, i aquests errors sovint causen grans desgràcies. Però 

per a l'univers és veritat. La bellesa del món ens parla de l'Amor, que n'és l'ànima, com ho podrien fer 

les faccions d'una cara humana que fos perfectament bella i no mentís. 

   Hi ha desgraciadament molts de moments, i fins llargs  períodes de temps, en què no hi som pas 

sensibles, a la bellesa del món, perquè una pantalla es posa entre ella i nosaltres, siguin els homes i les 

seves miserables fabricacions, siguin les lletjors de la nostra pròpia ànima. Però sempre podem saber 

que existeix. I saber que tot el que toquem, veiem i sentim és la pròpia carn i la pròpia veu de l'Amor 

absolut. 

   Tornem-ho a dir: no hi ha en aquesta concepció cap panteisme; car aquesta ànima no és pas dins 

aquest  cos,  el  conté,  el  penetra  i  l'embolcalla  de  totes  bandes,  trobant-se  ella  fora  de  l'espai  i  del 

temps; n'és completament distinta i el governa. Però es deixa albirar de nosaltres a través de la bellesa 

sensible, així com l'infant troba en un somriure de la mare, en una inflexió de la seva veu, la revelació 

de l'amor de què és objecte. 

   Seria un error de creure que la sensibilitat per la bellesa sigui el privilegi d'un petit nombre de gent 

cultivada. Al contrari,  la  bellesa  és  l'únic valor universalment reconegut. Entre el  poble, es fa servir 

constantment  el  terme  bell,  o  termes  sinònims,  per  a  lloar  no  solament  una  ciutat,  un  país,  una 

contrada, sinó encara les coses més imprevisibles, com ara una màquina. El mal gust general fa que 

els  homes,  cultivats  o  no,  apliquin  sovint  molt  malament  aquests  termes;  però  això  és  una  altra 

qüestió. L'essencial és que el mot bellesa parla a tots el cors. 

   La  segona  idea  del  Timeu  és  que  aquest  món,  alhora  que  el  mirall  d'aquest  Amor  que  és  Déu 

mateix, és també el model que hem d'imitar. Car també nosaltres hem estat primitivament imatges de 

Déu, i ho hem de tornar a ser. Només podem arribar-hi per imitació de la Imatge perfecta que n'és el 

Fill únic de Déu, que pensa l'ordre del món. 

   Aquesta idea de l'ordre del món com a objecte de contemplació i d’imitació és l'única que pot fer 

comprendre quina és la destinació sobrenatural de la ciència. Res no hi ha més important avui, donat 

el prestigi actual de la ciència i el lloc que ocupa en els pensaments fins de la gent gairebé analfabeta. 

La  ciència,  en  totes  les  seves  branques,  de  la  matemàtica  a  la  sociologia,  té  per  objecte  l'ordre  del 

---