Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

història infinitament més bella. Fent aparèixer això, es podria dur les intel.ligències d'avui a la topada 

de què tenen necessitat per a adreçar a la fe cristiana una atenció nova. 

   Si hom els deia: "El que produí aquella prodigiosa civilització antiga, amb aquell art que admirem 

des  de  tan  avall,  amb  aquella  ciència  que  va  enterament  crear  i  en  què  ens  basem,  amb  aquelles 

concepcions de la ciutat que formen el quadre de totes les nostres opinions, i amb tota la resta, el que 

la produí és la set prolongada durant segles d'aquesta deu que finalment va brollar i a la qual avui dia 

ni hi gireu els ulls".  

   Si l'Amor diví és el model perfecte de la justícia, i això perquè és sostret a tot contacte amb la força, 

l'home sols pot ser just preservant-se semblantment del contacte amb la força, i sols pot preservar-se'n 

per  amor.  Per  amor  ha  d'imitar  l'Amor,  que  mai  no  pateix  res  sense  haver-hi  consentit.  També  a 

l'home li és possible de ser així. En té prou de consentir plenament, en tot instant, per amor a l'ordre 

del  món  creat  per  Déu,  a  totes  les  ferides,  sense  excepció,  que  pugui  aportar-li  el  curs  dels 

esdeveniments. Aquest "sí" sense condicions que es pronuncia en el més secret de l'ànima, que només 

és silenci, és enterament sostret a tot perill de contacte amb la força. Res més, dins l'ànima, no hi pot 

ser  sostret.  Aquest  mètode  és  simple.  No  n'hi  ha  d'altre.  És  l'amor  fati,  és  la  virtut  d'obediència,  la 

virtut  cristiana  per  excel.lència.  Però  aquest  “sí”  només  té  virtut  si  és  totalment  incondicionat.  La 

mínima reserva mental, ni que sigui quasi inconscient, és prou per a fer-li perdre tota eficàcia. Si és 

incondicionat, transporta realment al cel, al si del Pare, la part de l'ànima que el pronuncia. És una 

ala. 

   Per a imitar l'Amor diví, cal també no exercir mai la força. Essent com som éssers de carn i presos 

en la necessitat, podem ser forçats per una obligació estricta a transmetre la violència del mecanisme 

de què som un engranatge, per exemple com a caps damunt uns subordinats, com a soldats damunt 

uns  enemics.  Sovint  és  molt  difícil,  dolorós  i  angoixant  de  determinar  fins  on  arriba  l'obligació 

estricta. Però és senzill de prendre com a regla de no anar, ni amb altri ni fins amb si mateix, en l'ús 

de  la  coerció,  ni  un  mil.límetre  més  enllà  de  l'obligació  estricta,  i  això  no  sols  amb  la  coerció 

pròpiament dita, sinó també amb totes les formes disfressades de la coerció, la pressió, l'eloqüència, la 

persuasió que se serveix de ressorts psicològics. No fer servir cap mena de força ni amb altri ni amb si 

mateix, fora del domini de l'obligació estricta, i no desitjar cap espècie de poder o de prestigi, fins i 

tot  de  cara  al  bé,  és  també  una  forma  de  la  virtut  d'obediència.  Fora  del  que  és  estrictament 

obligatori, cal solament que el que hi hagi de millor en un ésser humà, el reflex de Déu en ell, o més 

aviat  l'orientació  del  seu  desig  envers  Déu,  actuï  per  irradiació,  com  una  inspiració,  damunt  seu 

mateix i damunt els qui se li acostin. Aquesta és la manera pròpia d'actuar de l'Amor diví, que hem 

d'imitar. 

 

   A més a més de la justícia, té el més alt grau de discreció. Car hom està d'acord a definir la discreció com el 

domini  dels  plaers  i  dels  desigs,  i  a  dir  que  no  hi  ha  plaer  més  fort  que  l'Amor.  Si  són  menys  forts, doncs,  són 

dominats per l'Amor i ell els domina. I si és amo dels plaers i dels desigs, l'Amor, més que cap altre ésser, té la 

discreció. 

 

   I, encara, unes ratlles meravellosament profundes. Només som embriagats pels plaers que omplen, 

fins  a  vessar,  els  desigs  que  ens  hi  empenyen.  Hi  ha  llavors  embriaguesa,  després  sadollament  i 

disgust,  gairebé odi, després  altre cop desig.  L'Amor, en  canvi, és  el desig essencial, infinit, absolut, 

que cap joia no pot omplir fins a vessar. Fins i tot en Déu la joia infinita que omple infinitament i el 

desig infinitament insaciable de l'Amor van junts. Pel que fa a nosaltres, en nosaltres només hi tenim 

---

d'infinit  aquest  desig  central.  Les  nostres  joies  només  poden  ser  finites,  i  el  desig  de  l'Amor  dins 

nostre les consum i les crema a mesura que es produeixen. Només podem ser intemperants per error, 

quan creiem que per a sadollar-nos caldrien joies un poc més grans que les que fins ara coneixem. Si 

hom  s'abandona  a  l'Amor,  si  accepta  per  ell  de  tenir  sempre  dins  seu  un  buit  mai  omplert,  té  la 

perfecció de la discreció. 

   A  part  d’això,  el  mot  de  discreció,  com  el  de  temperança,  és  molt  insuficient  per  a  traduir  

σωφροσύνη

,    terme  molt  més  fort  i  bell.  Aquest  és  el  terme  constantment  emprat  a  l'Hipòlit 

d'Eurípides per a designar la castedat virginal i perfecta. Puresa potser fóra millor. 

 

   Pel que fa a la valentia, el mateix Ares no el pot resistir, l'Amor. Car no és pas que Ares el tingui, l'Amor, sinó 

que, pel que diuen, l'Amor d'Afrodita té Ares. El qui té és més fort que el qui és tingut. El qui domina, el més 

valent de tots, ha de ser absolutament valent. 

 

   Això sembla un acudit, però és una aparença. És clar que Ares no el té, l'Amor, ja que la força no 

l'ateny pas, l'Amor. L'Amor té Ares. És a dir, el valor guerrer (i també totes les formes anàlogues de 

valor)  té  necessitat  d'un  amor  que  l'inspiri.  Un  amor  baix  inspira  un  coratge  baix,  un  amor 

absolutament pur inspira un valor absolutament pur. Però sense amor només hi ha covardia. L'amor 

mai no fa força, no empoma cap espasa i, tanmateix, és la deu d'on els del glavi treuen la virtut que 

tenen.  Té  aquesta  virtut  en  ell  en  forma  eminent.  Té  en  ell  tot  el  que  en  el  valor  és  altre  que  la 

brutalitat de la força armada. No el sabem pas imitar, sempre que no tinguem més valor guerrer que 

els guerrers, i sense ser guerrers. 

 

   Queda el que concerneix la saviesa... Aquest Déu és tan savi en poesia que fins fa tornar poetes els altres, car 

tothom qui és tocat per l'Amor esdevé poeta, fins si abans no tenia cap relació amb les Muses. Aquí hi ha per a 

nosaltres un testimoni que l'Amor és, en un mot, un bon artista per a tota producció artística que tingui relació 

amb la música. Car ningú no pot donar o ensenyar el que no té, el que no sap. I pel que fa a la producció de tots 

els  éssers  vius,  ningú  no  discutirà  que  l'Amor  en  té  la  ciència,  aquesta  ciència  que  fa  néixer  i  créixer  tots  els 

vivents. I quant a l'exercici de les arts i les tècniques, ¿que no sabem que tot el que el Déu ha ensenyat de fer és 

admirable i brillant i que tot el que no toca és obscur? Apol.lo va descobrir l'art de l'arc, la medicina i l'art dels 

oracles perquè el desig i l'amor el guiaven, així també ell és deixeble de l'Amor. I igualment amb les Muses i la 

música, Hefest i la forja, Atena i el tissatge, Zeus i el govern dels déus i dels homes. És així com els afers dels déus 

van ser posats en ordre en néixer l'Amor, l'Amor del bell, certament, car l'Amor no percaça pas el lleig. Abans, 

com deia al començament, hi havia moltes atrocitats, entre els déus, perquè estaven sota el regne de la necessitat. 

En aparèixer aquest déu, el desig del bell féu sorgir, entre els déus i entre els homes, tots els béns. Així, em sembla 

que l'Amor, el primer de tots, és absolutament bell i perfecte, i que és ell la causa que els altres esdevinguin també 

així.

 

 

   Per  aquesta  enumeració  de  les  quatre  virtuts,  veiem  que  en  l'esperit  de  Plató  la  justícia,  la 

temperança, el coratge i la saviesa no són pas virtuts naturals. L'Amor sobrenatural n'és la inspiració i 

la  deu  immediata,  i  no  poden  procedir  d'enlloc  més.  La  intel.ligència,  allà  on  és  creadora,  en  la 

verdadera  poesia  i  fins  en  la  tècnica,  quan  descobreix  coses  verament  noves,  procedeix 

immediatament de l'amor sobrenatural. Heus ací una veritat capital. No és pas la capacitat natural, el 

do  congènit,  ni  tampoc  l'esforç,  la  voluntat,  el  treball,  que  infonen  en  la  intel.ligència  l'energia 

susceptible  de  tornar-la  plenament  eficaç.  És  únicament  el  desig,  és  a  dir,  el  desig  del  bell.  Aquest 

---