Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

que entrés per la vista; i igualment amb tot el que estimem. Efectivament, sols la bellesa té aquest destí de ser el 

que hi ha de més manifest i més estimat. 

 

   Plató diu que aquí baix veiem la bellesa mateixa. En el seu vocabulari això vol dir que la Idea del 

Bell,  la  Bellesa divina mateixa, és accessible  als sentits humans. Unes quantes ratlles més endavant, 

però, en parlar del trasbals causat per la bellesa d'un ésser humà, diu que aquesta bellesa és del mateix 

nom que el bell en sí. No l'és pas, doncs, el bell en si. La bellesa de Déu esdevinguda copsable pels 

sentits  és  la  bellesa  del  món,  com  fa  palès  el  Timeu.  La  bellesa  d'una  noia  o  d'un  adolescent  n'és 

solament del mateix nom. 

   La  bellesa  del  món  és  la  bellesa  de  Déu,  com  la  bellesa  del  cos  d'un  ésser  hunmà  és  la  bellesa 

d'aquest ésser. 

   Però la saviesa, la justícia i la resta no se’ns hi poden pas presentar, en el món, ans solament en un 

ésser humà, que seria Déu. 

 

 

 

ÈSQUIL 

 

PROMETEU 

 

   El nom de Prometeu vol dir exactament providència. 

   Hesíode explica que Prometeu féu d'àrbitre en una discussió entre els déus i els homes  (εκρίνοντο 

θεοί θνητόι τ΄άνθρωποι

.  Teogonia) sobre la part  de les  bèsties sacrificades que corresponia a uns i a 

altres, i que en va assignar la millor part als homes. 

   Això recorda un passatge extraordinari de Job, XVI, 19: "Des d'ara, tinc un testimoni meu als cels, 

un garant en les regions superiors. Els meus amics es mofen de mi, és a Déu que s'eleven els meus ulls 

amarats de llàgrimes, perquè ell mateix sigui àrbitre entre l'home i Déu, entre el fill de l'home i el seu 

semblant". 

   Èsquil mostra primerament la crucifixió de Prometeu a la roca. Durant l'operació, Prometeu s’està 

callat del tot. Aquest silenci recorda el del just d'Isaïes i el de Crist: "Maltractat, injuriat, no badava 

boca". 

   A la que Prometeu està sol, hi ha una explosió de dolor que no deixa cap mena de dubte sobre el 

caràcter carnal del seu patiment. 

   Èsquil deixa també clar que pateix per amor. 

 

     Cel diví, ales ràpides dels vents, 

     oh rius i les vostres deus, oh de la mar i les ones 

     el somriure innombrable, i tu, mare de tot, terra, 

     i aquell qui tot ho veu, oh cercle del sol, a vosaltres us crido: 

     vegeu-me, vegeu com els déus fan patir un déu. 

     Guaiteu com, per quines humiliacions ferit, 

     contra els milers i milers d’anys del temps haig de lluitar. 

     És el que el nou amo dels feliços 

     ha trobat per a mi, una cadena degradant. 

---

     Ai las, ai, el present i l’avenir d'aquest malastre 

     em fan gemegar. ¿En quin punt de les meves penes 

     cal que terme a tot plegat es posi? 

 

     Però, ¿què dic, ara? Si tot plegat ho sé per endavant, 

     tot l'avenir, me sé. Res de nou, a mi, 

     en la desgràcia, no me pot pas venir. Com que és ja decidit, 

     cal que dugui el fat tan bonament com pugui, 

     que prou sé que la força és necessitat invencible. 

     Però callà’l, o deixà'l de callar, el meu malastre, 

     poc ho puc fer, en aquest estat; als mortals vaig fer 

     una gràcia, i unes necessitats em collen, malaurat. 

     Amb la conca d'una fèrula, del foc vaig prendre’n 

     la deu amagada, institutriu de l'art, 

     de tot art, per als mortals, i gran tresor. 

     És el preu d'aquesta falta el que ara pago 

     aquí fora, encadenat, clavat. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  

 

     Vegeu-me encadenat, déu miserable 

     que Zeus odia, que els déus, tots, 

     odien, tots els que 

     freqüenten la cort de Zeus, 

     per haver jo massa estimat els mortals. 

     Ai las, ai, ¿quin moviment ara sento, 

     aquí a prop meu, d'ocells? La lleugeresa, en l'aire, 

     d'ales batents dolçament xiula. 

     Tot el que se m'atansa em fa por. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

 

                               ...vegeu 

     com sóc collat per una gafa! 

     D'aquest abís, dalt del rocam, 

     la guàrdia, que ningú no enveja, és el meu premi. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

  

     ¡Només que sota terra, sota l'estança d'Hades, 

     que acull els cadàvers, en la immensitat 

     del Tàrtar m'hagués tirat! O que cadenes indissolubles, 

     cruels, em collessin, només però que cap déu 

     ni cap altre ésser no en pugués haver pler! 

---

     Pels aires miserablement batut, però, 

     els meus enemics en tenen joia, del meu sofrir. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

 

     (

Zeus) 

     El seu voler serà tendre, un dia, quan, 

     com he dit, s'haurà trencat; ell, l'inflexible, 

     s’aplacarà la còlera; en unió amb mi 

     i amb amistat 

     s'afanyarà, a l'encontre del meu afany. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .     

     (

els titans) 

     van creure que sense afanys, per la força, es farien els amos; 

     no es dignaven, ni de lluny, fins ni a mirar-me. 

     Em va semblar el millor de prendre amb mi la mare 

     i consentir a aliar-me amb Zeus, que hi consentia. 

     Pels meus consells, fou... 

                      (

que va aconseguir la victòria) 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

 

     ...els malaurats mortals, no els tenia gens en compte; 

     al contrari,en volia fer desaparèixer el gènere 

     completament, i sembrar-ne un de nou. 

     I a això ningú s'hi va oposar, fora de mi. 

     Jo, vaig gosar fer-ho. Els mortals, vaig deslliurar-los 

     de l'esclafament que els havia de dur a l'Hades. 

     És per això que em vinclen, aquests turments. 

     Patir-los és cruel, fan llàstima de veure. 

     Dels mortals, me’n vaig apiadar; de mi, en canvi, 

     ningú no es digna apiadar-se'n; feroç és, però, 

     la mesura que ací rebo, per a Zeus espectacle sense glòria. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

 

     I, cert, als amics, els és llastimós de veure'm. 

 

     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  

 

     En els mortals vaig aturar l'espera del darrer dia. 

     (

cor)  --¿Quin remei vas inventar, per a aquest mal? 

            --Vaig fer que esperances cegues els habitessin. 

---