atribuïen a la lluna. Zagreu, d'altra banda, és anomenat per Nonno el nadó banyut que puja al tron
de Zeus i pren el llamp. Els titans l’agafen al parany. Els titans són dotze i en comparar els seus noms
en Hesíode amb els signes del zodíac hi trobem moltes correspondències. Per escapar-se'n pren
diverses formes, essent-ne la darrera la del brau, és a dir, un altre cop una forma banyuda. Sota
aquesta forma, els titans el maten. Aquesta història pot fàcilment aplicar-se a les fases de la lluna.
Sòfocles anomena Dionisos "Foc, cap del chor dels astres que respiren, guardià de les veus nocturnes,
repartidor". Tot això s'aplica bé a la lluna, el darrer epítet a causa dels mesos. Remarquem que,
forçant un xic, podem retrobar en el dia, el mes i l’any alguna cosa com la relació de mediació.
L'Hipòlit d'Eurípides només és explicable per una identificació d'Àrtemis i Dionisos, car Hipòlit és un
òrfic, iniciat en els misteris d'Eleusis. L'arc d'Àrtemis i Apol.lo, la lira d'Apol.lo i Hermes (ja que
Hermes, segons l'himne homèric, és el déu infant inventor de la lira) recorden per la forma el
creixent lunar. També Pan és un déu banyut. El seu nom vol dir “tot”. Plató, l'Ànima del Món,
l'anomena sens parar el tot, i diu en el Cratil que Pan és el λόγος (logos). Moltes coses s'aclareixen,
en la mitologia, si suposem que tot el que té relació amb la lluna, amb unes banyes per ser imatges de
la lluna, i amb la saba vegetal, simbolitza el Verb. D'altra banda, divinitats com Atena i potser Hefest
semblen correspondre a l'Esperit sant. Atena fou infantada per Zeus tot sol. Hefest és fill d'una unió
legítima. Tots els altres infants de Zeus vénen d'una unió adúltera. Hi ha potser aquí un símbol de
l'escàndol, de la follia que implica la unió de Déu amb la seva criatura. En aquest cas, tots aquests
infants de Zeus serien noms del Verb. Hèstia, el foc central, és l'Esperit sant)
El bell absolut és quelcom tan concret com els objectes sensibles, quelcom que es veu, però amb la
vista sobrenatural. Després d'una llarga preparació espiritual, hi tenim accés per una mena de
revelació, d'esquinçament: "De sobte, percebrà una espècie miraculosa de bell". És la descripció d'una
experiència mística. Aquest bell no és pas modificat quan les coses belles neixen i moren, tot i ser
belles solament per participació en ell. És aquí la suprema consolació de tot mal. Cap mal no li fa
mal, a Déu. Aquell qui veu el bell absolut amb l'únic òrgan a què és visible, és a dir, amb l'amor
sobrenatural, posa el tresor i el cor fora de l'abast de tot mal.
L'ordre de les etapes enumerades per Plató pot sorprendre. De la bellesa sensible passa a la bellesa
de les ànimes, és a dir, a la bellesa moral, a l'esclat de la virtut. Quan volem lloar una acció que ens ha
verament colpit, no diem pas "està bé" ans "és bonic", i si els sants ens atrauen és perquè en ells
sentim que hi ha bellesa. La virtut només ens colpeix en tant que és bella. L'analogia entre aquesta
bellesa i la bellesa sensible és molt misteriosa. Un cert equilibri gairebé impossible de definir és el
secret de l'una i de l'altra. Les lleis i les institucions comporten un altre equilibri, que és com a la
intersecció de la virtut i la necessitat natural. Però és gairebé impossible d'endevinar el que Plató té
aquí exactament a l'esperit: si és la ciutat com a metàfora, com a imatge engrossida de l'ànima, tal
com és estudiada a la República, o un estudi de l'harmonia pròpia de les relacions socials, tal com la
trobem en el Polític. En tot cas, la noció pitagòrica d'harmonia com a unió dels contraris i la
combinació del que limita i el que és il.limitat han de dominar aquests tres estadis successius. Pel que
fa a la bellesa en les ciències, no és res més que la bellesa de l'ordre del món, copsada per mitjà de la
necessitat més rigorosa, la que és matèria de demostració matemàtica, car Plató anomena ciències la
matemàtica pura i l'aplicada. No és pas estrany que això sigui la darrera etapa. Aquell qui contempla
amb amor l'ordre del món arribarà un dia al moment en què sobtadament contemplarà una altra
cosa, un bell d'una espècie miraculosa.
En el camí que marca aquí Plató, mentre el contacte real amb Déu no s'ha establert per
l'experiència mística, ni fins i tot llavors, no s’hi tracta d’ell sinó per al.lusió. És la gran diferència
amb la via cristiana, en què es parla de Déu molt abans de tenir la més petita sospita del que vulgui
dir aquest mot. L'avantatge és que aquest mot té per si mateix un poder, l'inconvenient és que
l'autenticitat hi perd. En tot cas, la diferència entre les dues vies no ens ha pas de fer menystenir la
seva identitat essencial.
En tots els textos precedents Plató parla de Déu en la seva relació o amb la creació o amb l'home.
Però n'hi ha un en què descriu la joia perfecta i infinita en Déu. És en el Fedre.
FEDRE
El gran sobirà, Zeus, en conduir el seu carro alat, avança el primer, vetllant per l'ordre de tota cosa. És seguit
per l'exèrcit dels déus i semi-déus, disposats en onze rengles. Car a l'estatge dels déus només hi resta Hèstia... El
que vol i pot hi va de seguida, car l'enveja no hi té lloc, en el cor dels déus. Quan van a l'àpat, al festí, avancen
fins al cim extrem del cel i hi pugen... Les ànimes d'aquells que anomenem immortals, arribades que són al cim,
avancen enfora, es mantenen dretes sobre el dors del cel i així dretes es deixen dur per la revolució circular tot
mirant el que hi ha defora el cel.
El lloc de defora el cel, cap poeta aquí baix no l'ha cantat dignament ni l'hi cantarà. Heus ací com és.
L'essència sense color, sense forma, sense res que es pugui tocar, i real, només pot ser contemplada per l'amo de
l'ànima, per l'esperit. L'essència del ver coneixement que la concerneix té el mateix lloc. El pensament de Déu, en
nodrir-se d'esperit i de coneixement sense barreja, com el de tota ànima, que ha de rebre el que li convé, a través
del temps, en mirar l'ésser, estima i contempla i menja la veritat i es troba bé, fins que el moviment circular l'ha
tornat al mateix punt. Durant el moviment, veu la mateixa justícia, veu la puresa, veu el coneixement, no pas el
que es produeix, que és altre en una altra cosa, el que avui dia anomenem amb aquest nom, sinó la ciència, real
en la realitat del seu ésser, i igualment totes les realitats, les contempla realment i se les menja. Després, lliscant
altre cop cap a l'interior del cel, torna a casa seva.
La vida de Déu consisteix en un acte de Déu damunt Déu que és alhora contemplació i comunió.
Déu es menja eternament a si mateix i es contempla a si mateix. Són dues relacions en Déu. És la
Trinitat.
La gran desgràcia de l'home, sentida molt vivament a la infantesa, i que explica moltes de les
desviacions humanes, és que per a l'home mirar i menjar siguin dues operacions diferents.
FEDRE
Tota ànima d'home, per essència, ha contemplat la realitat... La reminiscència de les coses d'allà dalt a partir
de les d'aquí no li és pas fàcil, a tot home. N'hi ha un petit nombre que tenen una part suficient de memòria.
Aquestes ànimes, quan veuen una imatge de les coses d'allà dalt, en queden atordides, perden el domini de si,
però ignoren el que els passa per manca de prou discerniment. La justícia, la puresa i totes les virtuts de l'ànima
no tenen cap esplendor en les seves reproduccions d'aquí baix, però un petit nombre d'ànimes, ben just, amb
instruments indistints, en anar a aquestes imatges contemplen l'essència dels models. Però llavors la bellesa era
resplendent de veure...
...La bellesa lluïa amb elles en la seva processó. I, vinguts que som aquí baix, la copsem amb el més clar dels
sentits en el seu esclat tan manifest. Car la vista és el més agut dels sentits corporals, però no veu pas la saviesa.
Car la saviesa suscitaria terribles amors, si produís de la mateixa manera una imatge manifesta de si mateixa