Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

no és més que un convalescent" deia La Rochefoucauld. Els plaers de la gormanderia, de la bevenda, 

són  molt  més  socials  que  no  semblen  a  primer  cop  d'ull.  La  riquesa,  el  poder,  els  ascensos,  les 

decoracions, els honors de tota mena, la reputació,  la consideració, són  béns d'ordre exclusivament 

social.  Sota  els  noms  de  bellesa  i  veritat,  gairebé  tots  els  artistes  i  savis  cerquen  el  prestigi  social. 

L'etiqueta de beneficència, d'amor del proïsme, amaga també generalment el mateix producte. 

   El  prestigi  social,  com  indica  el  mot,  és  pura  il.lusió,  una  cosa  sense  gens  d’existència.  Això  no 

obstant, la força es compon, en les nou dècimes parts, de prestigi, i ho determina tot, en aquest món. 

És  el  que  indica  el  conte  del  Sastreret  valent  de  Grimm  i  altres  innombrables  contes  semblants.  Un 

homenet, havent esclafat set mosques d'un sol cop, es passeja pel món proclamant "N'he matat set de 

cop". Un país que es troba a punt de ser envaït per un enemic molt poderós el fa general. Com que 

no ha muntat mai a cavall, la vigília de la batalla es fa lligar sobre un cavall per exercitar-s'hi. Per al 

seu espaordiment, el cavall arrenca a galopar i el porta de dret al camp enemic. Els enemics, en veure 

arribar sobtadament un cavaller a galop, es pensen que el segueix un gran exèrcit i fugen en desordre. 

El sastreret esdevé gendre del rei. 

   Aquest  conte  expressa  la  pura  veritat.  No  hi  ha  res  més  real  en  aquest  món  que  la  guerra, 

comprenent-hi  també  els  conflictes  de  força  larvats,  car  és  ella  que,  com  diu  Heràclit,  fa  els  uns 

esclaus i els altres lliures, fa els uns homes i els altres déus —falsos déus, és clar. És el principal motor 

de la vida social, i la il.lusió en determina gairebé enterament la fortuna. La guerra és feta de prestigi. 

És  el  que  permetia  al  diable  de  dir  a  Crist:  "Aquest  poder  i  la  glòria  que  hi  va  lligada  m'han  estat 

lliurats". El valor social suprem, o més aviat l’únic, és el prestigi. És ben bé una ombra. És mentida. 

   Les coses que projecten aquesta ombra són, diu Plató, titelles. És a dir, coses reals, però artificials, 

fabricades com  a  imatges de coses reals i naturals. Aquests titelles són les institucions  socials. El bé 

que l'avar creu trobar en l'or és una il.lusió, una ombra. La moneda, al contrari, com a bé de canvi, és 

un  bé,  però  un  bé  de  pura  convenció.  Hi  ha  una  gran  diferència  entre  il.lusió  i  convenció.  La 

convenció té una certa realitat, però de segon ordre i artificial. Si deixàvem de mirar-nos l'or com a 

moneda  deixaria  d'haver-hi  valor,  en  l'or.  Si  només  li  reconeguéssim  el  valor  d'ús  que  té  en  la 

circulació de  les mercaderies, no  hi  hauria en ell  més que bé, tot i que limitat i de rang molt baix, 

però sense barreja de mal. El bé contingut en el somriure de Lluís XIV, bé pel qual la major part dels 

francesos  del  segle  XVII  s'haurien  deixat  matar,  era  una  ombra.  El  bé  lligat  a  la  persona  de  l'home 

situat al tron  era  real, però solament en relació a  la institució de la reialesa, i de manera purament 

convencional.  Institució  de  la  moneda,  institució  de  la  reialesa,  tals  són  els  titelles  les  ombres  dels 

quals  se  succeeixen  a  la  paret  de  la  caverna.  En  totes  les  institucions  humanes  hi  ha  efectivament 

imatges  de  veritats  d'ordre  sobrenatural,  és  per  això  que  Plató  les  anomena  titelles,  imatges  d'éssers 

reals.  Però  només  percebem  aquesta  semblança  quan  les  contemplem  com  a  institucions,  quan  ens 

apartem de les ombres, és a dir, del prestigi. És una operació que creiem fàcil, que fins i tot sempre 

creiem haver ja fet. Car el prestigi a què estem lligats no el reconeixem pas, com a tal. La renúncia 

total a tot prestigi és el que sant Joan de la Creu anomena nuesa espiritual. És per ella, solament, que 

s'arriba a Déu. És per això que Crist ha dit: "El Pare, que és en el secret". És el mateix que el Pare que 

està en el cel. Per desgràcia nostra, el secret també és lluny, a una distància tan inaccessible com el cel. 

Car tots, fora d'uns quants escollits, som devorats d'adhesió al prestigi. 

   Crist,  en tota la seva vida, en va tenir molt poc, de prestigi. Després del sant Sopar en va quedar 

totalment despullat. També, però, tots els seus deixebles el van abandonar. Pere el va negar. Avui és 

embolcallat i velat pel prestigi lligat a l'existència de l'Església i a vint segles d'història cristiana. Quan 

vivia, era extremament difícil de ser-li del tot fidel en la desgràcia. Avui hi ha una dificultat més gran. 

---

Per aquest prestigi que fa de pantalla, se li pot ser fidel fins a la mort sense que sigui segur que sigui a 

ell  que  s'és  fidel.  Sens  dubte,  fins  i  tot  no  és  impossible  de  ser  màrtir  sense  haver  sortit  mai  de  la 

caverna, sense haver apartat mai l'esguard de les ombres que se succeeixen al mur. 

   Plató va saber que la justícia real i perfecta cal que sigui sense prestigi. És l'absència de prestigi, no 

pas  el  sofriment,  l'essència  mateixa  de  la  Passió.  Els  mots  d'Isaïes  "home  de  dolors,  expert  en 

malalties" només prenen el seu verdader sentit en un poble en què la malaltia era menyspreada. Però 

la  malaltia  hauria  estat  massa  poc.  Calia  un  sofriment  de  caràcter  penal,  car  l'home  només  és 

verdaderament despullat de tota participació en el prestigi social quan la justícia penal l'ha detret de 

la  societat.  Cap  altra  espècie  de  sofriment  no  té  aquest  caràcter  de  degradació  irreductible, 

inesborrable, que és essencial en els que infligeix la justícia penal. Però cal que sigui verdaderament la 

justícia penal, la que s'abat damunt els criminals de dret comú. Un home perseguit i condemnat per 

la seva fidelitat a una causa, a una col.lectivitat, a una idea o a una fe, per raons nacionals, polítiques 

o religioses, no l'experimenta pas, aquesta pèrdua total de prestigi. Encara que patís la mort després 

de moltes tortures i d'humiliacions atroces, els seus sofriments en serien molt lluny, dels de la Creu. 

Tot  i  que  Crist  hagi  estat  en  cert  sentit  el  primer  dels  màrtirs,  mestre  i  model  de  tots,  en  un  altre 

sentit encara és més veritat de dir que no ho fou pas, de màrtir. Fou ridiculitzat com aquells folls que 

es creuen reis, i després morí com un criminal de dret comú. Hi ha un prestigi lligat al martiri de què 

fou  totalment  privat.  No  anà  pas  al  suplici  amb  joia,  tampoc,  sinó  defallint-li  totes  les  forces  de 

l'ànima,  després  d'haver  vanament  suplicat  al  Pare  de  salvar-lo  i  haver  vanament  demanat  a  uns 

homes de consolar-lo. 

   Aquest  caràcter  essencialment,  irreductiblement  penal  del  sofriment  redemptor,  els  grecs  el  van 

sentir molt bé. És manifest en la història de Prometeu. I també en el quadre dels sofriments del just 

perfecte, tal com el presenta Plató a la República. 

 

 

REPÚBLICA 

 

   No  traguem res  a  l'injust de la seva injustícia ni al just  de  la seva justícia, ans presentem-los cadascun d'ells 

perfecte a la seva manera... El just, fem-lo, amb les nostres paraules, simple i generós, volent, tal com diu Èsquil, 

no pas l'aparença sinó la realitat del bé. Cal doncs llevar-li l'aparença... Cal que sigui despullat de tot fora de la 

justícia...  que  no  havent  comès  res  injust,  tingui  la  més  gran  reputació  d'injustícia,  per  tal  que  això  sigui  una 

pedra de toc per a la seva justícia, si la mala reputació i les seves conseqüències no fan que s’esfumi, si al contrari 

resta inamovible, semblant injust tota la vida però essent realment just. D'aquesta manera, quan l'un i l'altre (el 

just i l'injust) hauran arribat al darrer punt, l'un de la justícia i l'altre de la injustícia, discernirem quin dels dos 

és més feliç. Trobant-se en aquest estat d'ànim, el just serà fuetejat, el torturaran, l'encadenaran, li cremaran els 

ulls i, finalment, després d'haver-li infligit tots els dolors possibles, l'empalaran, i sabrà aleshores que no és pas la 

realitat de la justícia, allò que cal voler, ans la seva aparença. No ens ho mostris pas només amb paraules, que la 

justícia val més que la injustícia. Mostra'ns en què consisteix l'operació per la qual cadascuna d'elles, en si, per si, 

fa  que  qui  la  posseeix  es  torni  bo  o  dolent.  Treu-ne  les  aparences...  Car  si  de  l'una  i  de  l'altra  no  en  treus 

l'aparença verdadera per reemplaçar-la per la falsa, direm que el que lloes no és pas la justícia sinó la reputació 

de justícia, que el que blasmes no és pas la injustícia sinó la reputació d'injustícia, i que el que aconselles és ser 

realment injust però sense que es vegi... Així, doncs, no ens mostris pas només amb paraules que la justícia val 

més que la injustícia sinó en què  consisteix l'operació per la qual cadascuna d'elles, en si, per si, fa que qui la 

posseeix, sigui amagat o manifest als déus i als homes el seu estat, es torni bo en un cas, dolent en l'altre. 

 

---