Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

desig, a partir d'un cert grau d'intensitat, i de puresa, és la mateixa cosa que el geni. A tots els graus, 

és  la  mateixa  cosa  que  l'atenció.  Si  ho  compreníem,  això,  concebríem  l'ensenyament  tot  altrament 

que  no  fem.  Primerament,  ens  adonaríem  que  la  intel.ligència  només  s'exerceix  en  la  joia.  Fins  és 

potser l'única de les nostres facultats en què la joia és indispensable. L'absència de joia l'asfixia. 

   Les  ratlles  en  què  l'Amor  és  representat  com  l'instituïdor  de  totes  les  tècniques  sense  excepció 

l'acosten,  encara  més  clarament  que  tot  el  precedent,  a  Prometeu,  que  diu,  en  Èsquil  :  "Totes  les 

tècniques  els  han  vingut,  als  mortals,  de  Prometeu".  També  diu  que  el  mateix  Zeus  és  sotmès  a  la 

Necessitat, que el condemna a una desgràcia, de la qual ell, Prometeu, és l'únic que l'en pot alliberar. 

És encara una analogia. 

   El paper de l'Amor com a autor del naixement i el creixement de tots els vivents l'acosta a Dionisos 

i  a  Àrtemis,  així  com,  d'altra  banda,  a  Osiris.  Hi  ha  ací  un  entrellaçament  de  símbols.  Així  com  la 

unió dels sexes en les plantes i els animals és la imatge de l'Amor sobrenatural, així el creixement de 

les sements i els gèrmens produïts per aquesta unió, com a partícules primerament infinitesimals, és 

una imatge del creixement del reialme de Déu en nosaltres. És el que signifiquen el gra de magrana 

de Proserpina, el gra de mostassa i el gra de blat de l'Evangeli. La propietat de la clorofil.la de copsar 

l'energia solar és també una imatge de la funció mediadora de l'Amor diví. 

 

   És ell qui ens buida d'hostilitat, qui ens omple d'amistat, qui estableix així totes les menes de reunions per mitjà 

de les quals podem trobar-nos els uns amb els altres, qui ens fa de guia en les festes, en els cors, en els sacrificis. 

Ens procura la dolçor, fa fora de nosaltres la salvatgeria. Dóna liberalment la benevolència, no pas odi, no dóna. 

És propici als bons, objecte de  contemplació per  als savis, d'admiració per  als déus. S'ho val, de ser-ne  percaçat 

quan se n'és exclòs, de ser-ne posseït quan s'hi té part. És pare de la voluptat tendre, de les delícies, de les gràcies, 

de l'atracció, del desig. Està atent a tot el que és bo, negligeix el que és dolent. En la pena, en la por, en el desig, 

en  el  raonament,  és  el  pilot,  el  guerrer,  el  guardià,  el  salvador  perfecte,  és  l'ordre  de  tots  els  déus  i  de  tots  els 

homes, el guia bell i perfecte que tot home ha de seguir en cantar bells himnes, en prendre part en la seva bella 

veu, per la qual el seu cant toca l'esperit de tots els déus i de tots els homes. 

 

 

Discurs de Sòcrates 

 

   Sòcrates, en aquesta obra, no parla pas en nom seu, sinó que repeteix els ensenyaments que li va 

donar  una  dona  molt  sàvia  que  havia  estat  a  Atenes  per  acomplir-hi  un  sacrifici  i  que,  per  aquest 

sacrifici,  havia  allunyat  deu  anys  la  pesta  d'Atenes.  El  seu  sexe,  aquesta  circumstància  i  els  mots 

d'iniciació  i  de  misteri  que  empra  sens  parar  mostren  prou  que  és  una  sacerdotessa  de  la  religió 

d'Eleusis; el Banquet és una resposta suficient a aquells qui creuen que Sòcrates i Plató menyspreaven 

els misteris. Hi ha ací, també, una indicació prou clara que la doctrina continguda en aquesta obra 

no  és  pas  filla  de  cap  reflexió  filosòfica  sinó  d'una  tradició  religiosa.  Diotima  comença  fent 

comprendre a Sòcrates que, essent l'Amor desig de bé, de bellesa i de saviesa, no és ni bo, ni bell, ni 

savi,  per  bé  que,  és  clar,  tampoc  no  és  dolent,  ni  lleig  ni  ignorant.  Agató  ha  dit  fa  poc  que  l'Amor 

posseeix  la  plenitud  del  bé,  de  la  bellesa  i  de  la  saviesa.  També  ací  cal  comprendre  que  les 

proposicions  contradictòries  són  verdaderes,  alhora.  I  com  que  l'Amor  no  pateix  res  si  no  és 

plenament de grat, és voluntàriament que s'ha buidat de bé, de bellesa i de saviesa. 

   Diotima  explica  que  l'Amor  és  un    δαίµων.    L'ús  del  mot    δαίµων    en  grec  és  molt  variable.  De 

vegades  aquest  mot  és  sinònim  de    θεός,    déu.  De  vegades  indica  un  ésser  per  damunt  de  l'home, 

pertanyent a un món sobrenatural, però per dessota de la divinitat, com ara un àngel. D'altra banda,  

---

‘

οι θεοί

,  els déus, també de vegades vol dir una cosa com ara els àngels. De vegades, també,  δαίµων  

vol dir dimoni en el sentit amb què nosaltres emprem el mot. Ara, aquí Diotima defineix l'ús que en 

fa, del mot  δαίµων.  Designa els mediadors, els intermediaris entre l'home i Déu. 

 

   L'Amor és un intermediari entre el que és mortal i el que és immortal... És un gran "daimon". I tot el que és 

d'aquesta  mena  és  intermediari  entre  Déu  i  l'home.  ¿Amb  quina  funció,  dic?  La  d'interpretar  i  transmetre  als 

déus els missatges humans i als homes els missatges divins, d'una banda les súpliques i els sacrificis, de l'altra els 

manaments i les respostes als sacrificis. Tot el que li pertany, trobant-se com se troba enmig dels uns i dels altres, 

omple aquest entremig i relliga el tot a si mateix. Per ell es porta a terme tot l'art dels oracles i el dels sacerdots i 

el dels sacrificis, i el dels misteris i els encanteris. Déu, amb l'home, no s'hi barreja pas, és únicament per ell que 

hi ha comerç i diàleg entre els déus i els homes.  

 

   És difícil de saber si, en l'esperit de Plató, hi ha gaires mediadors d'aquesta mena o bé un de sol. 

Diu que n'hi ha uns quants, i que l'Amor n'és un, però ¿vol dir verdaderament uns quants éssers, o bé 

uns quants aspectes del mateix ésser? A les ratlles anteriors hi fa servir el singular com si només fos 

un sol ésser.  

   El mot  ‘ερµηνευον,  el qui interpreta, acosta l'Amor a Hermes, l'intèrpret, el missatger dels déus, el 

qui acompanya les ànimes a l'altre món, l'inventor de la lira, el déu infant prodigi. 

   En aquestes ratlles, l'Amor hi apareix com el sacerdot per excel.lència. 

   Cal no oblidar qui és aquest déu; sacerdot i mediador entre la divinitat i l'home, és el mateix que, 

segons  el  discurs  d'Agató,  és  almenys  igual  a  Zeus,  qui  ensenya  a  Zeus  l'art  de  governar,  el  rei  dels 

déus. 

   Plató afirma ací, tan categòricament com es pot, que fora d'aquesta mediació divina no hi pot haver 

relació, entre Déu i l'home: "Ningú no va al Pare si no és per mi.” 

   Sobre l'aspecte aritmètic i geomètric de la noció de mediació i el paper d'aquesta noció en el primer 

descobriment de la ciència, vegem més endavant. 

 

 

Mite del naixement de l'Amor 

 

   Quan  Afrodita  va  néixer,  els  déus  van  fer  un  festí,  entre  ells  Recurs,  el  fill  de  Saviesa.  Després  de  l'àpat, 

Misèria hi va anar a mendicar, com és costum a les festes. Es va posar vora les portes. Recurs, embriac de nèctar, 

car el vi encara no existia, entrà al jardí de Zeus i, afeixugat que anava, es va adormir. Misèria, a causa de la 

manca de recursos en què es trobava, va voler fer per manera de tenir un fill de Recurs. S'estirà al seu costat i en 

va  quedar  prenyada  de  l'Amor.  És  per  això  que  l'Amor,  havent  estat  engendrat  a  la  festa  del  naixement 

d'Afrodita,  és  nascut  com  a  company  i  servidor  seu,  i  és  a  més  essencialment  enamorat  del  bell,  i  Afrodita  és 

bella. Com a fill de Recurs i Misèria, l'Amor s'estableix en la fortuna com segueix. Tot primer, és perpètuament 

miserable, no pas delicat i bell com creu la multitud. És endurit i ressec, va descalç, sense abric, sempre jaient a 

terra com si fos el mateix terra, dormint davant les portes i pels camins, a l'aire lliure. Com que té la natura de la 

mare,  és  sempre  company  de  la  privació.  Però,  pel  pare,  és  emprenedor  pel  que  fa  a  les  coses  belles  i  bones, 

coratjós,  sempre  en  marxa,  sempre  a  punt,  caçador  temible,  teixint  perpètuament  alguna  invenció,  desitjós  de 

saviesa, empescant-se recursos, filosofant al llarg de la vida, hàbil en els planys d’encanteri i en els remeis, hàbil 

sofista. La seva natura no és ni immortal ni mortal, però de vegades en un mateix dia és florent, viu mentre és 

ple  de  recursos,  mor  després,  i  novament  ressuscita  per  la  natura  que  té  del  pare...  La  saviesa  concerneix  la 

---