l'home pot esperar de rebre, en l'altre món, després de la mort, la unitat, la integritat de què té
necessitat.
Plató no ho diu mai tot, en els seus mites. No és pas arbitrari, prolongar-los. Més aviat fóra prou
més arbitrari de no prolongar-los. En aquest, Plató hi diu que després que l'home complet hagués
estat tallat en dos de manera que el davant del cos correspongués al tall, Zeus encarregà a Apol.lo de
canviar-li de lloc cara i esquena i posar-li la cara al davant, és a dir, els òrgans dels sentits, i els sexuals.
És natural d'imaginar, prolongant la metàfora, que, de retorn a l'estat d'integritat, tot això esdevingui
en certa manera interior a l'ésser complet. Altrament dit, l'ésser complet és, com Plató diu de l'Ànima
del Món en el Timeu, "conegut i estimat suficientment de si mateix", alhora subjecte i objecte. És ben
bé aquest estat el que Plató indica quan diu que aquell qui estima en farà només un amb aquell qui
n'és estimat, que aquest ésser únic ha de ser alhora subjecte i objecte, que altrament l'amor
desapareixeria i no hi hauria cap felicitat. Certament una tal integritat només pertany a Déu, i l'home
només pot tenir-hi part per la unió d'amor amb Déu. El mite de Plató indica que la integritat a què,
gràcies a l'amor, arriba en l'eternitat benaventurada és d'ordre superior a la perduda pel pecat, que
aquest pecat és així una "falta benaurada", tal com diu la litúrgia catòlica.
És impossible d'assenyalar més clarament que no ho fa aquí Plató que el Déu anomenat Amor és
un Déu redemptor.
Les analogies entre l'Amor i Prometeu comencen a aparèixer en aquest discurs d'Aristòfanes. Tot
primer per l'epítet "el més bon amic dels homes". Èsquil diu constantment de Prometeu, en la seva
tragèdia, que és amic dels homes, que ha estimat massa els mortals, fins i tot que els ha venerats
massa (vegeu-ne les cites més endavant). És impossible, mostrar-se més amic dels homes que
Prometeu. Aquest superlatiu, aplicat a l'Amor, seria completament injust si no fossin dos noms del
mateix déu. N'apareix una altra analogia en la relació entre l'Amor i la còlera de Zeus contra els
homes. En la narració d'Aristòfanes, Zeus pensa exterminar completament la humanitat, però no ho
fa per no abolir alhora la religió i, en comptes d'exterminar-la, li infligeix un mal de què l'Amor n'és
el metge. En la tragèdia d'Èsquil , Zeus vol exterminar la humanitat, però no ho fa perquè Prometeu
li ho impedeix, no diu pas per quin mitjà; llavors, en comptes de castigar la humanitat, Zeus fa patir
Prometeu. Els dos mites són lluny de ser idèntics, però amb tot no hi manquen pas semblances. Fora
d'això, aquests mites i tots els que s'hi assemblen no s'han pas de veure com a narracions sinó com a
símbols, de manera que mites diferents poden correspondre a la mateixa veritat vista de tal cara o de
tal altra.
Discurs del poeta tràgic Agató
Afirmo que, d’entre els déus, l'Amor és el més feliç, el més bell i el més perfecte.
L'Amor, doncs, és l'igual de Zeus. Notem que, tot i que aquests superlatius són superlatius relatius,
cal comprendre'ls com a superlatius absoluts, car en Plató no hi ha cap politeisme infantil.
No és pas pel dur, que camina, sinó pel tendre... Car estableix l'habitació en els cors i les ànimes dels déus i
dels homes, i no pas en totes les ànimes; si en troba una de caràcter dur, se'n va; si una de caràcter tendre, s'hi
estableix... és doncs molt jove i molt delicat i, a més, la seva substància és fluïda. Car altrament no fóra pas
capaç d'insinuar-se per totes bandes i a través de l'ànima sencera ni podria passar desapercebut com fa al
començament quan entra i quan surt, si fos d'una matèria dura. Una gran prova de que té per essència la
proporció i la fluïdesa és la bellesa de la seva forma, bellesa incomparable segons l'opinió universal, car hi ha
guerra perpètua entre la deformitat i l'Amor. La bellesa del color de la seva pell és indicada pel seu habitatge
habitual entre les flors, car l'Amor no es posa pas en un cos o en una ànima ni en res que no tingui flor, que hagi
perdut la flor, sinó que en tot lloc embellit de flors i de perfums és allà que es posa i s'hi queda.
L'Amor és representat aquí com un déu infant, cosa que d'altra banda és conforme a una certa
tradició. Unes quantes ratlles més amunt, Agató ha criticat Fedre, l'autor del primer discurs, per
haver dit, recolzant-se en l'autoritat dels òrfics, d'Hesíode, de Parmènides, que l'Amor és el primer i el
més antic dels déus. Agató afirma que n'és el més jove. Cal comprendre que les dues proposicions,
per bé que contradictòries, són verdaderes, que l'Amor és absolutament antic i absolutament jove.
Agató dóna com a argument les històries de guerres entre déus en les genealogies hesiòdiques, que
diu que no haurien tingut pas lloc si l'Amor hi hagués estat, ell que és el pacificador dels déus, "sinó
que hi hauria hagut amistat i pau, com ara, des que l'Amor regna sobre els déus”.
...
φιλία καί ειρήνη <ην>, ‘ώσπερ νΰν, εξ ου Έρως των θεων βασιλεύει.
De primer, l'interès d'un tal argument no es veu pas, tenint en compte que enlloc de la seva obra
Plató no indica que doni cap importància a aquestes llegendes hesiòdiques. Però, en la tragèdia
d'Èsquil , Prometeu posa fi a la guerra entre Zeus i els titans i instal.la Zeus al tron. Diu així: "¿Qui, si
no jo, ha delimitat per a aquests nous déus els seus privilegis?" I Agató diu més lluny que és l'Amor
qui ha ensenyat a cada déu a exercir la seva funció pròpia. Remarquem que, tractant així l'Amor com
a rei dels déus, Agató en fa l'igual de Zeus; això només en aparença s'oposa a la comparança amb
Prometeu, comparança que Plató sembla bé haver volgut indicar.
El que diu Plató de la fluïditat de l'Amor, que impregna tota l'ànima, passant primerament
desapercebut, cal posar-ho de costat amb les comparances de l'Evangeli entre el reialme del cel i el
llevat, el gra de mostassa, la sal, etc... Es tracta sempre d'aquesta concepció capital que el
sobrenatural, en la natura, és alhora infinitament petit i infinitament actuant.
La relació indicada per Plató entre la bellesa de la forma, la proporció i la fluïdesa és extremament
remarcable. És aparentment una simple al.lusió a una teoria que suposa coneguda dels lectors. Ara
bé, aquesta teoria explica perfectament la bellesa incomparable, mai no igualada, de l'escultura grega,
l'anterior a Fídies. Les estàtues són fetes de tal manera que la pedra sembla una subtància fluida que
s’hagi estès per capes i hagi quallat tot seguit en un perfecte equilibri. El parentiu entre la fluïdesa i
l'equilibri prové de que el fluid només es pot tornar immòbil per l'equilibri, mentre que el sòlid s'hi
manté per coherència interna. El fluid és així la balança perfecta, com Arquímedes havia de
demostrar. D'altra banda, l'equilibri implica la proporció. També això, havia de demostrar-ho
Arquímedes. Aquest passatge de Plató, i alguns altres, semblen indicar que llavors ja es coneixien les
teories mecàniques de què en tenim, sota el nom d'Arquímedes, una exposició rigorosament
geomètrica. És, d'altra banda, ben natural. La proporció i la bellesa eren inseparables als ulls dels
grecs i, per consegüent, el que era fluid, sempre i pertot havia de ser bell. Aquestes poques ratlles de
Plató i la seva concordança meravellosa amb l'aspecte de les estàtues gregues fa veure com, en aquesta
època, l'art anava indissolublement lligat, no pas simplement en la seva inspiració, sinó en el secret
més íntim de la seva tècnica, amb la religió i la filosofia i, per mitjà d'elles, amb la ciència. Nosaltres
l’hem perduda, aquesta unitat, nosaltres, que tenim una religió que hauria de ser més encarnada que
no cap altra. L'hem de tornar a trobar.