món. Només el veu sota l'aspecte de la necessitat, havent-ne de ser rigorosament exclosa tota
consideració de conveniència o de finalitat, a excepció de la pròpia noció d'ordre universal. Com més
rigorosa, precisa, demostrativa, estrictament científica és la ciència, més esdevé manifest el caràcter
essencialment providencial de l'ordre del món. Allò que nosaltres en diem el designi o els designis, el
pla o els plans, de la Providència, són solament imaginacions fabricades per nosaltres. El que és
autènticament providencial, el que és la pròpia Providència, és aquest ordre del món, que és el teixit,
la trama de tots els esdeveniments, i que, sota una de les seves cares, és el mecanisme despietat i cec
de la necessitat. Car una vegada per totes la necessitat ha estat vençuda per la sàvia persuasió de
l'Amor. Aquesta sàvia persuasió és la Providència. Aquesta submissió sense coerció de la necessitat a
la saviesa amant és la bellesa. La bellesa exclou els fins particulars. Quan, en un poema, hom pot
explicar que tal mot hi ha estat posat pel poeta allà on és per a produir-hi tal, tal i tal efectes, per
exemple una rima rica, una al.literació, una certa imatge, i així successivament, el poema és de segon
ordre. En un poema perfecte no se’n pot dir res, de tot això, només que el mot és on és i convé
absolutament que hi sigui. I així amb tots els éssers, comprès un mateix, amb totes les coses, amb tots
els esdeveniments que s'insereixen en el curs del temps. Quan tornem a veure, després d'una llarga
absència, un ésser humà ardentment estimat, i ens parla, cada mot ens és infinitament preciós, no pas
pel seu significat sinó perquè la presència d'aquell qui estimem s'hi fa sentir en cada síl.laba. Fins si,
per atzar, patíssim en aquest moment un mal de cap tan violent que cada so ens fes mal, aquesta veu
que faria mal no per això deixaria de ser infinitament estimada i preciosa com a contenidora
d'aquesta presència. Així, qui estima Déu no té pas necessitat de representar-se tal o tal altre bé
susceptible de desprendre's d'un esdeveniment que s'hagi produït. Tot esdeveniment que s'hagi
acomplert és una síl.laba pronunciada per la veu del mateix Amor.
És perquè la Providència governa el món com la inspiració governa la matèria d'una obra d'art que
és també per a nosaltres deu d'inspiració. El pensament d'una taula en la intel.ligència d'un fuster
produeix una taula i res més. Però l'obra d'art, que és l'efecte de la inspiració de l'artista, és deu
d'inspiració en aquells qui la contemplen. A través seu, l'amor que hi ha en l'artista infanta un amor
semblant en altres ànimes. És així com l'Amor absolut fa a través de l'univers.
Aquesta concepció trascendent de la Providència és l'ensenyament essencial del Timeu.
Ensenyament d'una tal profunditat que no puc pas creure que hagi pogut baixar al pensament humà
altrament que per revelació.
BANQUET
El subjecte del Banquet és l'Amor, és a dir, la divinitat que en porta el nom. El text d'Aristòfanes,
d'inspiració incontestablement òrfica, mostrant l'Amor com un germen de pollet contingut en l'ou
del Món que en surt amb ales d'or indica que l'Amor és la mateixa cosa que l'Ànima del Món. És el
Fill de Déu, doncs. D'altra banda, és significatiu que Aristòfanes sigui un dels oradors del Banquet; el
seu discurs n'és fins i tot un dels més bells; i Plató, tanmateix, tenia motius de la màxima gravetat per
a voler-li mal, per les seves burles cruels i injustes contra Sòcrates, que alguna influència devien haver
tingut en la resolució del procés. Si, amb tot, Plató posa Aristòfanes en aquesta obra, podem
legítimament suposar que és precisament a causa d'aquests versos sobre l'Amor i l'ou del Món. D'altra
banda, si llegim immediatament, l'un després de l'altre, en grec, el Prometeu d'Èsquil i el Banquet, en el
text de Plató hi trobem un cert nombre de mots que semblen constituir clares al.lusions a la tragèdia
d'Èsquil, especialment en el discurs d'Agató, poeta tràgic. Finalment, la posada en escena del diàleg,
aquest banquet on amb prou feines es parla d'aliments però no s'hi para de parlar de vi, l'arribada al
final, ebri, d'Alcibíades, el discurs en què assimila en un llarg paral.lelisme Sòcrates a Silè, és a dir, a
un servidor de Dionisos, tot això és evidentment fet per posar l'obra sota la invocació de Dionisos. I
Dionisos és el mateix déu que Osiris, el déu de qui se celebrava la passió, jutge i salvador de les
ànimes, el Senyor de la veritat.
Discurs del metge Erixímac
Aquest Déu gran i meravellós influeix en tot, en les coses humanes i en les divines.
Les coses més enemigues i contràries són el fred per al calent, l'amarg per al dolç, l'eixut per a l'humit, i així
successivament. És després d'haver après a produir en aquestes coses l'amor i l'acord que el nostre avantpassat
Esculapi va constituir el nostre art. Així, tota la medicina és dirigida pel déu Amor, com també la gimnàstica i
l'agricultura. Per a la música, és del tot manifest que també és així... A partir del que de bon començament és
divergent, a saber, l'agut i el greu, quan són posats tot seguit en proporció, es produeix l'harmonia per l'efecte de
l'art musical. Car l'harmonia és com un acord de veus i l'acord de veus és una certa proporció.
Igualment, el ritme es produeix a partir del lent i del ràpid, d’entrada divergents, i després posats en proporció.
A aquests contraris, la música, com a d'altres la medicina, els imprimeix la proporció, i així crea l'amor i
l'acord mutu; i la música és la ciència de l'amor en el domini de l'harmonia i el ritme.
I, encara, tots els sacrificis i tot allò de què s'ocupa la inspiració profètica --i és això el que constitueix
l'associació mútua dels déus i dels homes-- no concerneix altra cosa que la seguretat i la salut del que pertany a
l'Amor. Car tota impietat es produeix quan no es busca de plaure l'Amor ordenador, quan no se l'honora, quan
no se'l venera en tota acció, sinó l'altre, l'Amor de la desmesura... Allò assignat a la inspiració profètica és vetllar
i guarir els amors. La profecia és obrera d'amistat entre els déus i els homes per mitjà de la ciència dels amors
humans en la seva relació amb la justícia i amb la impietat.
[L'Amor ordenador és l'Amor diví, l'Amor de la desmesura és l'amor demoníac]
L'amor, que, pel que fa al bé, té la seva perfecció amb la discreció i la justícia, posseeix, sigui en nosaltres sigui
en els déus, la potència suprema, i ens prepara una completa felicitat fent-nos capaços de companyonia i
d'amistat entre nosaltres i amb aquells qui valen més que nosaltres, els déus.
Discurs d'Aristòfanes
L'Amor és, entre els déus, el més amic dels homes, el seu defensor i el metge dels mals la guarició dels quals
seria per a l'espècie humana la suprema felicitat.
Aquesta comparança entre l'Amor i un metge, comparança que Crist, a l'Evangeli, aplica a la seva
missió, concerneix ací, com per a Crist, la guarició del pecat original. És el pecat original el mal la