Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

proporcions, on no hi ha cap arbitrarietat i, per consegüent, cap joc per a la imaginació. Aquest mot 

de proporció, però, fa pensar també, sens dubte, en l'Encarnació. 

 

   També cal  afegir  a  aquesta  exposició  el que  es  produeix  per  necessitat.    Car la  producció  d'aquest món  s'ha 

operat per una combinació composta a partir de la necessitat i de l'esperit. Però l'esperit regna sobre la necessitat 

per  la  persuasió.  La  persuadeix  d'empènyer  la  major  part  de  les  coses  que  es  produeixen  cap  al  millor.  És 

d'aquesta manera, segons aquesta llei, per mitjà de la necessitat vençuda per una persuasió sàvia, és així que des 

de l'origen ha estat compost aquest univers. 

 

   Aquestes  ratlles  recorden  la  concepció  xinesa  de  l'acció  no  activa  de  Déu,  que  retrobem  d'altra 

banda en  molts textos cristians; també els passatges del Banquet sobre la dolcesa  de l'Amor, que no 

força, que és obeït voluntàriament; també aquests versos d'Èsquil: 

 

        Zeus fa caure daltabaix de les seves esperances, 

        altes com torres, els mortals anorreats, 

               però no s'hi arma pas de cap violència. 

        Tot el que és diví és sense esforç. 

        Asseguda a dalt, des d'allà la seva saviesa 

        sap acomplir-ho tot, des del seu pur seient. 

                           (Les Suplicants, d'Èsquil) 

 

   Déu no fa cap violència a les causes segones, per a acomplir els seus fins. Acompleix tots els seus 

fins a través del mecanisme inflexible de la necessitat i sense forçar-ne cap roda. La seva saviesa resta a 

dalt (i quan baixa és, com sabem, amb la mateixa discreció). Cada fenomen té dues raons de ser, l'una 

és  la  seva  causa  en  el  mecanisme  de  la  natura,  l'altra  és  el  seu  lloc  en  l'ordenació  providencial  del 

món, i mai no és permès de fer servir l'una com a explicació dins el pla a què pertany l'altra. 

   Aquest  aspecte  de  l'ordre  del  món  també  ha  de  ser  imitat  per  nosaltres.  Passat  un  cert  llindar,  la 

part sobrenatural de l'ànima regna sobre la part natural, no pas per violència sinó per persuasió, no 

pas per voluntat sinó per desig. 

 

   Pel que fa a la part de l'ànima a què pertany la sobirania en nosaltres, cal concebre que Déu l'ha donada a 

cadascú com un ésser diví. Aquest ésser, afirmo que habita damunt el cim del nostre cos i que, pel seu parentiu 

amb el cel, ens alça per sobre de la terra, perquè som una planta no pas terrestre, ans celest. Podem parlar així 

correctament.  Car  d'aquest  lloc  on  a  l'origen  ha  germinat  el  naixement  de  l'ànima,  aquest  ésser  diví  ens  en  té 

suspès el cap, que és la nostra arrel, i així ens manté dret tot el cos. 

 

   (Cal)  estar  sempre  al  servei  d'aquest  ésser  diví;  mantenir  al  rang  que  li  convé  l'ésser  diví  que  habita  en  un 

mateix. 

 

   Només  hi  ha  una  manera  de  servir  un  ésser,  és  donar-li  l'aliment  i  els  moviments  que  li  són  propis.  Els 

moviments propis de l'ésser diví que hi ha en nosaltres són els pensaments i els moviments circulars de l'univers. 

Cadascú s'ha de dedicar a seguir-los, redreçar dins el cap els moviments circulars, relatius a les coses que passen, 

corromputs com són, aprenent les harmonies i els moviments circulars de l'univers. Cal fer que el que contempla 

s'assembli,  com  exigeix  la  seva  essència  primitiva,  al  que  és  contemplat.  Un  cop  aconseguida  la  semblança, 

---

posseeix  l'acompliment  de  la  vida  perfecta  proposada  als  homes  per  les  divinitats  per  a  l'existència  present  i 

futura. 

 

   En parlar dels moviments circulars de l'univers, Plató no pensa pas solament en els cicles del dia, el 

mes i l'any, ans també en les nocions que els fa correspondre en el seu sistema de símbols, és a dir, el 

Mateix  i  l'Altre;  és  a  dir,  identitat  i  diversitat,  unitat  i  multiplicitat,  absolut  i  relatiu,  bé  pur  i  bé 

barrejat amb mal, espiritual i sensible, sobrenatural i natural. Les estrelles giren solament en paral.lel 

a l'equador, el sol gira paral.lelament alhora a l'equador i a l'eclíptica; igualment, en aquests parells de 

contraris, que en fan només un, el segon terme no és pas simètric al primer, sinó que li és sotmès tot 

i  ser-hi  oposat.  Tots  els  esdeveniments  possibles  vénen  a  inserir-se  en  el  quadre  constituït  pels  dos 

moviments  combinats  del  cel  i  del  sol,  el  quadre  dels  dies  distribuïts  en  estacions  al  llarg  de  l'any 

sense  mai  poder-lo  en  cap  mesura  alterar.  Una  tal  alteració  fins  i  tot  és  impensable.  De  la  mateixa 

manera,  en  nosaltres,  els  plaers  i  els  dolors,  les  pors  i  els  desigs  més  violents,  s'han  d'inserir,  sense 

produir-hi cap alteració, en la relació establerta en la nostra ànima entre la part girada cap a aquest 

món i la part girada cap a l'altre. Aquesta relació ha de ser tal que perpètuament  posi sobre el fluir 

dels  minuts  una  claror  d'eternitat,  siguin  quins  siguin  els  esdeveniments  que  vinguin  a  omplir  els 

minuts. 

   La imatge de l'home com a planta amb l'arrel  immergida al cel es troba lligada en el Timeu a una 

teoria de la castedat, que Plató dissimula separant-la en molts de trossos, de manera que no sé pas si 

hom la hi ha vista. Aquesta planta és arruixada amb una aigua celest, una sement divina, que entra al 

cap.  En  aquell  qui  exerceix  contínuament  la  part  espiritual  i  la  part  intel.lectual  de  si  mateix 

contemplant i imitant l'ordre del món, tot el que té al cap, compresa aquesta sement divina, és estirat 

per moviments circulars semblants als que fan girar el cel, les estrelles i el sol. Aquesta sement divina 

és el que Plató anomena un ésser diví que viu amb nosaltres, en nosaltres, i que hem de servir. Però 

en l'home o la dona que deixa inertes les facultats més altes de l'ànima, els moviments circulars en el 

cap s'alteren, s'aturen. La sement divina, llavors, baixa per la columna vertebral i esdevé desig carnal. 

És encara un ésser independent, a l'interior de l'home, però és ara un ésser demoníac, que no escolta 

la raó i vol dominar-ho tot per la violència. És així que Plató en parla a la fi del Timeu. 

   Altrament dit, en comptes d'esguardar l'amor de Déu com una forma  sublimada del desig carnal, 

com  fan  tanta  de  gent  en  la  nostra  època  miserable,  Plató  pensava  que  el  desig  carnal  és  una 

corrupció,  una  degradació  de  l'amor  de  Déu.  I,  tot  i  que  siguin  molt  difícils  d'interpretar  certes 

imatges  seves,  és  cert  que  concebia  aquesta  afirmació  com  una  veritat  no  solament  espiritual  ans 

també biològica. Pensava, evidentment, que en aquells qui estimen Déu les glàndules no funcionen 

pas de la mateixa manera que en els altres; essent-ne l'amor de Déu, és clar, la causa, i no pas l'efecte, 

d'aquesta diferència. 

   Aquesta concepció és inspirada per la religió dels Misteris; car el lligam entre la castedat i l'amor de 

Déu és la idea central de l'Hipòlit d'Eurípides, tragèdia d'inspiració eleusiniana i òrfica. (Sigui dit de 

passada,  no  hi  ha,  que  jo  sàpiga,  durant  els  darrers  vint  segles,  en  el  teatre  dels  diferents  països 

d'Europa, cap altra tragèdia que tingui aquesta idea com a tema central). 

   Per  a  comprendre  tot  el  que  Plató  lliga  al  símbol  del  moviment  circular,  cal  remarcar  que  aquest 

moviment  és  la  unió  perfecta  del  nombre  i  el  continu.  El  mòbil  passa  d'un  punt  al  punt 

immediatament veí sense cap discontinuïtat, com si anés per una recta. Alhora, si fixem l'atenció en 

un punt del cercle, el mòbil hi passa necessàriament un nombre sencer de vegades. Així, el moviment 

circular és la imatge d'aquesta unió del límit i l'il.limitat de què Plató diu en el Fileb que és la clau de 

---