Treball final de màster

14.3.1. Les normes de Basilea II: influència en l’operativa actual

El Comitè de Basilea va presentar el 2004 el nou Acord Basilea II, un nou conjunt de recomanacions, quina finalitat va ser definir una mesura més adequada del risc de crèdit, tenint en compte la qualitat del prestatari, i, en particular, mitjançant un sistema de qualificacions creditícies internes per a cada establiment (denominat «IRB» per Internal Rating Based). La nova ràtio de solvència McDonough, prové del nom del president del Comitè de Basilea en aquell moment, William J. McDonough. Les recomanacions de Basilea II es recolzen sobre tres pilars (terme utilitzat explícitament en el text dels acords):

• 
  Pilar I : l'exigència de capital: L'exigència de capital perfecciona l'acord de 1988 i tracta de que els fons propis siguin compatibles amb els riscos incorreguts per les entitats financeres. Entre les noves característiques, assenyalem la inclusió del Risc Operacional (frau i fallades del sistema) i els riscos de mercat, a més del risc de crèdit. Aquesta exigència va fer passar d'una ràtio Cooke on Fons propis de la banca > 8 % dels riscos de crèdits a la ràtio McDonough on Fons propis de la banca > 8 % dels (riscos de crèdits (85 %) + risc de mercat (5 %) + riscs operacionals (10 %))
  

Aquests riscos s'expressen per les probabilitats:

• 
  PD: Probabilitat d'incompliment
  
• 
  LGD: Pèrdua en cas d'incompliment
  
• 
  aplicable al deute del client en un any: EAD (Exposure at Default, exposició al risc de crèdit).
  

Per al risc de crèdit, els bancs poden utilitzar diferents mecanismes d'avaluació :

• 
  El mètode anomenat «estàndard» consisteix en l'ús de sistemes de classificació proporcionats per les agències externes (agències de qualificació creditícia).
  
• 
  Els mètodes més sofisticats (mètodes IRB, basats en qualificacions internes) amb el mètode anomenat IRB-foundation i l'anomenat IRB-avançat impliquen metodologies internes de qualificació pròpies de les entitats financeres, per sospesar el risc relatiu de crèdit.
  

Així, en el mètode estàndard, les PD i les LGD són definides pel supervisor (el Banc d'Espanya, per exemple), ja sigui directament per la LGD, ja sigui imposant un organisme de qualificació (Qualificació Banc d'Espanya, Standard & Poor's...). En el mètode IRB-foundation, la banca estima la seva PD i la LGD és definida pel supervisor. En el mètode IRB-avançat, el banc estima tots els seus components.

El capital tingut en compte està format pels fons propis comptables minorats per les insuficients provisions individuals respecte dels clients en comparació a les seves pèrdues esperades. Tanmateix, cap banc aprovisiona un «molt bon client» encara que per aquest mateix client, ja existeixi una possible pèrdua esperada. Per contra, un client en litigi, però que tingui tots els seus crèdits coberts per una garantia per valor superior als imports pendents (per exemple, un préstec de 100.000 euros garantit per una inversió de 200.000 euros) significa amb el mètode IRB-foundation una pèrdua esperada de 45.000 euros. Així, hi ha un diferencial entre la pèrdua esperada i les provisions que afecten la ràtio dels fons propis (el numerador) 1/8 %, o sigui, 12 vegades més que el saldo viu del crèdit ponderat (el denominador).

• 
  Pilar II : el procediment de control de la gestió del capital: les estratègies dels bancs poden diferir en la composició dels seus actius i en l'assumpció de riscos, els bancs centrals tindran més llibertat en l'establiment de normes pels bancs, podent augmentar els requeriments de capital, quan ho considerin necessari. En aquesta part s'examinen els principis bàsics de supervisió prudencial, incloent recomanacions per a la gestió de riscos, així com la transparència i la responsabilitat de supervisió. Aquesta necessitat s'aplica de dues maneres:
  

• 
  Validació de mètodes estadístics utilitzats en el Pilar 1 (back testing): El banc haurà de demostrar a posteriori la validesa dels seus mètodes definits a priori sobre la base de les seves dades estadístiques i durant períodes de temps suficientment llargs (5 a 7 anys). També haurà de ser capaç de "rastrejar" l'origen de les seves dades.
  
• 
  Prova de la validesa de capital durant les crisis econòmiques: Un banc ha de demostrar que d'acord amb els seus segments de clients, els seus fons propis són suficients per suportar una crisi econòmica que afecti a un o tots d'aquests sectors.
  

• 
  Pilar III : la disciplina del mercat: Les normes de transparència es basen en la informació disponible al públic sobre els actius, els riscos i la seva gestió. La implementació de Basilea II és una màquina de gran abast que dóna forma a les dades de gestió d'un banc. Les seves conseqüències són de tres tipus al Pilar III:
  

• 
  Normalització de la bona pràctica bancària: qualsevol que sigui el banc i siguin els que siguin els reglaments que regeixin (els drets nacionals) les pràctiques han de ser transparents i estandarditzats.
  

• 
  Establir les bases per a aquests càlculs són una font potent de gestió de dades, la conciliació de punts de vista del risc, comptabilitat i finances.
  

• 
  Transparència Financera : els analistes trobaran una lectura de les carteres de risc idèntica per a qualsevol banc en qualsevol país.
  

14.4 Probabilitat d’incompliment (PD) i pèrdua en cas d’incompliment (LGD)

Tal i com hem explicat en el punt anterior en funció del mecanisme d’avaluació que escolli l’entitat financera, les taules de la PD i la LGD son establertes pel Banc Central o calculades per la pròpia entitat. A tall d’exemple podem veure un exemple de cada cas: