Treball final de màster
PROCEDIMENTS DE RECUPERACIÓ EN CAS D’IMPAGAMENT
Yüklə 231,67 Kb.
|
- Bu səhifədəki naviqasiya:
- 20.1. La via amistosa
- 20.2. La via judicial
- 20.2.1. El procediment canviari
- 20.2.2. El judici ordinari
- 20.2.3. El judici monitori
- 21. CONCLUSIONS.
- 22. BIBLIOGRAFÍA.
20. PROCEDIMENTS DE RECUPERACIÓ EN CAS D’IMPAGAMENT.Encara que disposem d’uns scoring molt sofisticats, fem una avaluació molt curosa de les operacions i verifiquem fins a l’extenuació les empreses prestatàries, sempre hi ha certes probabilitats de que les operacions acabin amb un impagament, que pot ser temporal o definitiu. En aquest apartat del treball, intentarem descriure a alt nivell els procediments de recuperació dels impagaments. L’experiència diu que una vegada es produeixen els impagats, independentment de la naturalesa dels mateixos – comercial o financera -, cal una ràpida resposta per afavorir el bon fi de l’operació. De fet, seguint els procediments de seguiment i del control dels que hem parlar en el punt anterior, ens podem fer una imatge de la situació del prestatari, i per tant, al donar-se una situació d’impagament, podrem prendre les decisions oportunes amb coneixement de causa, d’aquesta manera decidir quina serà la via mes adient per iniciar la reclamació. De totes maneres, totes les acciones de reclamació les podem englobar en dos grans vies: la via amistosa i la via judicial. 20.1. La via amistosaEntenem com a via amistosa, totes aquelles gestions de reclamació que busquen arribar a un acord per liquidar l’impagament de sense tenir que iniciar cap tipus de gestió judicial. Habitualment les reclamacions per aquesta via s’utilitzen inicialment cartes, correus electrònics o de manera preferent trucades telefòniques. Aquestes comunicacions van augmentant el nivell de pressió conforme avança la gestió i s’acumula el retard en el pagament. De totes maneres, la majoria d’entitats financeres, han passat de gestionar els impagaments per part de personal corporatiu, a externalitzar la funció en empreses especialitzades, que poden dedicar recursos molt mes sofisticats per incrementar la seva eficàcia. En la via amistosa s’intenta aconseguir o el pagament immediat del deutor o com a segon objectiu, en cas de que el deutor no pugui fer front al deute, arribar a un compromís de pagament mitjançant un acord d’aplaçament del pagament. Es important que en aquest acords s’aprofiti per formalitzar adequadament el deute, per evitar problemes de reclamació futurs. 20.2. La via judicialSi les gestions per la via amistosa no aconsegueixen cap dels dos objectius descrits en el punt anterior, caldrà plantejar-se iniciar la via judicial de reclamació. En aquest punt, i de manera molt breu podem fer esment a les diferents alternatives que tindrem per reclamar els deutes, en funció de la qualitat de la documentació, de la redacció dels contractes, l’existència de fiadors o altres garanties o dels instruments de pagament utilitzats en el moments de la formalització de les operacions. De entre les diferents possibilitats de reclamació judicial i atès que aquest no es l’objectiu del treball, només explicaré tres d’ells: el judici canviari, l’ordinari civil i el monitori: 20.2.1. El procediment canviari:És un procediment especial pel qual es pretén el cobrament d'una lletra de canvi(document mercantil pel qual una persona, ordena a una altra, el pagament d'una determinada quantitat de diners, en una data determinada o de venciment), un xec o un pagaré que reuneixin els requisits previstos legalment.
En aquests casos el jutjat podrà alçar els embargaments que s'haguessin acordat, el jutjat no aixecaran l'embargament si el lliurament, l'acceptació, l'aval o l'endós de la lletra de canvi, xec o pagaré han estat intervinguts per un corredor col·legiat de comerç o les firmes figuren intervingudes per un notari, quan el deutor en el protest o en el requeriment notarial de pagament ja hagués negat l'autenticitat del títol o quan el deutor i hagués reconegut la seva signatura judicialment o en un document públic.
20.2.2. El judici ordinari:En les reclamacions de quantitat es desenvolupen seguint els tràmits ,quan:
La sentència ha de pronunciar-se sobre les pretensions que han estat exercides per cada una de les parts i serà apel·lable, és podrà interposar recurs contra la mateixa en el termini de 5 dies des de la notificació. 20.2.3. El judici monitori:És un procediment especial previst per reclamar quantitats de fins a 30.050,61 € o quan el deute consti en algun tipus de document. Aquest document pot ser de qualsevol tipus, classe o suport físic en què es trobi si apareixen signats pel deutor o amb el seu segell, marca o amb qualsevol altre senyal, física o electrònica. També s'admeten les factures, albarans de lliurament, certificacions ... etc. que puguin acreditar una relació comercial entre el creditor i el deutor. La intervenció d'advocat i procurador és obligatòria en el cas que el deutor formuli oposició i / o la quantia de la reclamació superi 901,52 €.
Si una vegada realitzada l'oposició el judici a seguir és el verbal, el mateix jutjat citarà les parts a una compareixença, si el procediment a seguir per la quantia reclamada és l'ordinari (més de 3.005,06 €), el creditor ha de interposar la corresponent demanda en el termini d'un mes, si no us presenteu a s'arxivaran les actuacions. 21. CONCLUSIONS.Una vegada hem exposat els punts mes importants en relació al paper de del crèdit management dintre de la cadena de valor en les entitats financeres no bancaries, cal exposar quines son les conclusions mes importants que hem pogut extreure. La primera que el finançament alternatiu a la banca tradicional, ha arribat a Espanya per quedar-se i convertir-se en una bona opció especialment per a les petites i mitjanes empreses. Els fets que ens confirmen aquest fet son: els importants creixements en tots els països europeus, tant en el numero de plataformes existents, com en el volum de crèdit atorgat; la consolidació en els països anglosaxons, en especial en el Regne Unit i els Estats Units, on ja fa temps que ja no son una alternativa, sinó una clara realitat; i altre fet important ha estat l’aprovació de la Llei de finançament participatiu (annex 1), que ha donat un marc on desenvolupar-se i la seguretat jurídica que molts actors esperaven por poder començar les seves operacions. En segon lloc, a les noves plataformes de finançament alternatiu, podem trobar alguns trets característics que la diferencien de la banca tradicional. Es tracta d’empreses tecnològicament avançades que treuen partir de les noves tecnologies per ser mes propers als seus clients potencials. Son entitats que necessiten menys intermediació, a les que no els hi cal oficines a peu de carrer i que per tant, tenen una estructura de costos molt mes petita i poden competir amb la banca tradicional. Per altra banda, es tracten d’oferir unes alternatives de finançament molt mes transparents i sense la necessitat de realitzar la venta creuada d’altres productes i serveis. En tercer lloc, proporcionen una alternativa atractiva als inversors privats i institucionals, amb un producte amb una bona relació entre risc i rendibilitat, ja que depenen de les operacions es poden treure tipus d’interès superiors al 7,5% anual, en operacions de risc assumible i a molt curt termini. L’inversor pot escollir seguir estratègies de diversificació que minimitzin el risc i a canvi treure una rendiments molt superiors als que s’estan oferint en la banca tradicional per imposicions a termini. Com a quarta conclusió, podem afirmar que el crèdit management ocupa un lloc central i estratègic dintre de la cadena de valor tant en els bancs tradicionals com encara mes si cap en les plataformes de finançament participatiu. Si be el paper dels scoring estadístics, altament evolucionats tecnològicament guanya importància en les empreses fintech, aquests no poden substituir les avaluacions dels analistes i responsables de crèdit. En el departament de crèdit, es verifica els documents i les informacions disponibles, s’aproven o es descarten els càlculs obtinguts de manera mes o menys automàtica, es valida el rating obtingut i es confecciona l’oferta final als futurs prestataris i es determina el rendiment que trauran els inversors en cadascuna de les operacions en que participin. En cinquè lloc, conclourem que els procediments d’avaluació del risc han estat sotmesos a controls per part de les autoritats financeres centrals, citarem com a exemple els acords de Basilea I, II i III, per determinar una manera estàndard d’avaluar el risc de les operacions, mitjançant el càlcul de les pèrdues esperades i les inesperades. Com a conseqüència, els bancs han tingut que canviar les seves polítiques d’atorgament de crèdits i de retruc moltes empreses han sofert restriccions importants en la seva capacitat per finançar-se. De la correcte formalització de les operacions i de la sol·licitud de les garanties addicionals en cas necessari, pot dependre el bon fi de les operacions. Per tant, podem concloure també que cal elaborar adequadament els contractes així com saber escollir quines garanties addicionals son les mes adients per a cada situació. La sisena conclusió que podem treure, està relacionada amb els procediment de seguiment i control que cal posar en marxa, una vegada les operacions estan vives, per evitar sorpreses no desitjades en el moment del venciment de les mateixes. Els departaments de crèdit han de ser vigilants en tot moment i saber detectar les situacions que poden donar pistes sobre la degradació de la solvència dels prestataris. En aquests casos cal establir uns procediments que permetin reduir la incertesa i assegurar tant com sigui possible el bon fi de l’operació. De totes maneres, i en el cas d’aparició de situacions d’impagament, cal actuar de manera ràpida, àgil i eficient. En un principi, intentant arribar a un acord amistós i ràpid per fer efectius els pagaments, però en cas necessari, optant per iniciar la reclamació judicial per la via mes adequada (ordinari, canviari o monitori) 22. BIBLIOGRAFÍA.
Yüklə 231,67 Kb. Dostları ilə paylaş:
|